Curs de lingüística per a feministes

Ja sé que això dels meus articles sobre gènere comença a semblar una mena d’homilia bianual, allò que, de tant en tant, toca fer. Em disculpo, doncs, per endavant perquè no diré res de nou. Si ara hi torno és perquè l’atzar ha volgut que coincidissin dos fets que hi tenen relació i que m’incumbeixen.

El primer és que he llegit el llibre de Natza Farré, el Curs de feminisme per microones. És un llibre colpidor en molts sentits, encara que gairebé res no ens vingui de nou. Però he topat amb la previsible part sobre la llengua. Suposo que me’n puc considerar al·ludida i, si no és el cas, m’excuso per la presumpció. En qualsevol cas, els arguments que combat són, en part, els que jo esgrimeixo i per això voldria tornar-hi. Diu la senyora Farré (les negretes són meves):

«A través del llenguatge ens comuniquem, i ens comuniquem sota els paràmetres amb els quals es construeix la societat. D’aquí que el genèric sigui masculí. D’aquí que es faci tan pesat repetir-ho tot amb els dos sexes. D’aquí que hi hagi persones que diguin que anar contra el masculí genèric és anar contra l’essència gramatical de la llengua. D’aquí que jo pregunti: i què? Si s’ha d’anar en contra de la gramàtica s’hi va. Encara que la solució és fàcil. A partir d’ara que el genèric sigui en femení.»

Val a dir que gairebé tots els exemples que aporta per il·lustrar aquest biaix no tenen res a veure amb la gramàtica; la majoria són trets del refranyer o són frases fetes. Tot això és perfectament modificable, molts refranys han caigut en desús i si ho fan els sexistes haurem avançat molt. Pel que fa als diccionaris, no cal carregar tots els neulers a la RAE. Al d’Oxford, public woman també apareix amb el significat de ‘prostitute’. De la mateixa manera  que un governor és ‘an official appointed to govern a town or region’, i una governess ‘a woman employed to teach children in a private household’. O un minyó que és un noi i una minyona que és una noia… de servei. A mi ja m’agradaria que això fos diferent, però, ves per on, la llengua funciona així. Per això no entenc la fixació en els desdoblaments, si l’única cosa que fan és marcar les diferències i generar termes despectius per a les dones.

Però tornem a la gramàtica. Que es parli de ‘masculí genèric’, això sí que és un invent masclista. El gènere és un sistema de classificació de substantius que gairebé sempre és arbitrari, fins i tot en el cas de mascles humans (‘les autoritats’ són gairebé sempre homes, oi?) i no humans (la pantera, la tortuga, la zebra, l’orca, la llama, etc.). Però passa que sempre hi ha una classe menys marcada. Aquesta classe menys marcada a vegades inclou la marcada i a vegades no. La menys marcada es caracteritza, entre altres coses, pel fet de ser aquella per on entren majoritàriament els manlleus. Podeu fer una repassada al diccionari de neologismes i comprovar per quin gènere entren les paraules provinents de les altres llengües. Entren pel femení les que ja porten el gènere incorporat (la favela, la caipirinha, la ciboulette) però, si no, entren pel masculí (el xauarma, el nicab, el tamagotxi). I això no ho decideix l’Institut d’Estudis Catalans, ho decideixen els parlants (amb les parlants incloses). O pregunteu als Amics de les Arts si van consultar el diccionari per dir ‘un xauarma amb tu és el millor que hi ha’. L’única cosa que passa aquí és que un espavilat anomenat Protàgores va decidir que una d’aquestes classes nominals –la no marcada– es diria ‘masculí’ i l’altra, ‘femení’. I  algú, vint-i-cinc segles més tard, s’ho va prendre al peu de la lletra i ens ha fet perdre el temps amb aquest malentès.

Pel que fa a les persones que diuen que això va contra l’essència de la gramàtica, suposo que va per mi. No recordo haver parlat d’essència de la gramàtica, però és igual. Perquè aquest és l’argument més profund. La lingüística europea ha maldat de totes les maneres possibles per trobar llengües subdesenvolupades o, si es vol, per demostrar que les europees són les més perfectes de totes. El fet és, però, que mai ningú no ha pogut demostrar que hi hagi una llengua millor que una altra i això ens demostra que les llengües són com són més enllà de la voluntat dels parlants. Ben segur que si fos possible de manipular la gramàtica, ja tindríem llengües més desenvolupades que unes altres. Com pot ser, doncs, que sigui un moviment alliberador com el feminisme que propugni d’anar contra la gramàtica? Jo no he pogut entendre mai que algú vulgui atacar allò que realment ens fa iguals.

I, pel que fa al femení genèric, em sembla només una ingenuïtat. Els lingüistes formals diuen que el nostre cervell no pot processar aquest canvi. Però aquí no hi entraré. Em conformo recordant una frase d’Antonio Baños que el feia servir si més no mentre va ser diputat per la CUP. La frase apareixia al final d’un article de l’Ara i deia: ‘Traguem l’art (i els artistes) de les fàbriques i tornem-los als llits!’ Au, va, feu l’exercici, passeu-la al femení genèric. Ja em direu què.

El segon fet que em va portar a escriure aquest article va ser que, mentre encara llegia el llibre, va començar el curs. Tinc un grup de primer i els comentava la mecànica de tot plegat, com entrar al campus virtual, etc. Com que hi ha uns quants alumnes estrangers, els vaig mostrar una indicació que diu: ‘Les classes es fan en català. Els treballs es poden fer en qualsevol llengua que llegeixi la professora.’ I, ves per on, em trobo ‘en qualsevol llengua que llegeixi el professorat’. Més enllà del disbarat, jo voldria portar la reflexió a una altra banda.

Fa pocs mesos, amb la reestructuració dels departaments de la Facultat de Filologia de la UB, es van unificar els departaments de Filologia Catalana i de Lingüística General. Ambdós eren dirigits per dones i una –M. Rosa Lloret– n’és la directora actual. El reglament del nou departament és escrit de manera impecable sense cap desdoblament ni artifici. És a dir, una dona, que és una autoritat en la matèria, no segueix els criteris aberrants de la llengua no sexista. Però una autoritat superior, que és un home (a la UB no hi ha hagut mai rectora) dicta que tots els textos que surtin de la UB han de ser escrits en llengua no sexista. O sigui, ens donen peixet amb desdoblaments i barres i estrelles si cal, però el poder masculí menysté obertament l’autoritat de l’experta. Voleu dir que el feminisme no s’ho ha de fer mirar?

Amb aquesta croada absurda del gènere gramatical hem ofert l’excusa perfecta perquè els homes puguin aparèixer com a sensibles i afins a la causa. Però a ells ningú no els treu de la cadira. Deu ser per això que els polítics s’hi han apuntat amb tanta passió. Mira que és fàcil, tu: uns quants ‘nens i nenes’ per aquí, salpebrat amb ciutadanies i veïnats i quedo com un rei. I, com que manen, tothom a passar per l’adreçador. I si una dona et diu que a ella no l’enganyes, no té gens d’importància, és una dona. La pots despersonalitzar convertint-la en professorat i ja està. No fos cas que s’adonés que, al capdavall, és igual si és home o és dona, que el que ha de ser és competent. No us sembla sospitós que els partits que més insisteixen en la llengua no sexista siguin els que tenen més poques dones en càrrecs representatius?