Curs accelerat d’edició en femení

Ara que els cursos i màsters d’edició estan tan de moda –alguns fa més de vint-i-cinc anys que funcionen– i que hi ha tanta gent que es vol dedicar al noble art de fer i comerciar amb llibres, fóra bo que abans de matricular-se, els interessants llegissin aquest llibre. També l’haurien de llegir tots els editors en actiu, sigui quina sigui la seva escala laboral, i en general qualsevol persona mínimament lletraferida que vulgui saber com funciona aquest ofici. A quin llibre ens referim? Doncs a Les nostres editores, de Magda Gregori, un conjunt d’entrevistes amb dones editores que ha publicat l’editorial Fonoll i que, en bona part, havien anat apareixent a la Mira, la publicació que dirigeix l’autora.

A la presentació que va fer la periodista Marta Vives durant la Setmana del Llibre en Català, va deixar una d’aquelles afirmacions rotundes que impacten el públic: “Aquest llibre m’hauria agradat escriure’l jo.” I, després de la lectura, s’entén perfectament què volia dir Vives: poder entrevistar totes aquestes dones d’una manera més o menys relaxada, amb profunditat, amb continuïtat en el temps i acabar confegint-ne un projecte, on a més del text també destaquen les imatges del fotògraf Jordi Borràs, no és a l’abast de gaires periodistes culturals en els temps que corren, amb la pressa, l’actualitat i la immediatesa com un eixam de llops que encalça sense treva. Gregori ha sabut trobar la pausa, la paciència i el treball en llarga durada que confirma que el periodisme literari (o millor dit, el periodisme en forma de llibre) continua tenint el pols ferm i el tremp que ha tingut aquests darrers anys al país i que tanta glòria i bons moments ha donat als lectors de tradició anglosaxona i també de la mitteleuropa.

Equip de luxe

Les editores que ha entrevistat Gregori són Izaskun Arretxe, Montse Ayats, Laura Baena, Iolanda Batallé, Pilar Beltran, Valeria Bergalli, Maria Bohigas, Eugènia Broggi, Antònia Carré-Pons, Maria Carme Dalmau, Glòria Gasch, Laura Huerga, Núria Iceta, Núria Mañé, Matilde Martínez, Isabel Monsó, Isabel Obiols, Alba Puig, Judit Pujadó, Blanca Pujals, Ester Pujol, Rosa Rey, Dolors Sàrries, Maria Sempere, Joana Soto i Nuria Tey. És a dir, tenim editores que ja no estan en actiu perquè ocupen càrrecs institucionals; algunes que dirigeixen grans grups o segells de grans grups; unes altres totalment independents; hi ha les que només fan clàssics estrangers; les que fan de tot; les especialitzades en infantil o en assaig; les històriques i les novelles, i, en general, amb el llibre es reflecteix el gruix de la professió a casa nostra les darreres tres o quatre dècades, que aviat és dit.

Totes elles tenen dues característiques en comú: són ben conscients de les limitacions econòmiques d’aquest ofici, de com han de condicionar necessàriament amb seny la rauxa que provoca la passió lectora i el descobriment de llibres que potser voldrien publicar però que no poden treure a la llum perquè el risc econòmic és massa elevat; i totes elles odien haver de dir que no als autors. La feina més dura, asseguren, és haver de rebutjar un manuscrit en què els autors, sovint, han invertit molt de temps. Se suposa que es refereixen a originals que estan mínimament bé o a autors que ja han editat, perquè les bústies d’entrada dels correus editorials són plenes de despropòsits que es poden engegar a dida sense cap mena de recança. I encara una altra més: totes són grans lectores, llegeixen molt, sovint des de ben petites, però han descobert que dedicar-se a aquest ofici és molt més que passar-se el dia llegint. Sovint, la lectura és tan sols una part de la feina, i a més a més, sempre és una lectura professional, i no pas innocent, i moltes vegades, exclusivament, de manuscrits per a decidir si es publiquen o no.

A partir d’aquí, el llibre és ple dels secrets que Magda Gregori ha sabut extreure de les entrevistades. Qui diu secrets, diu reflexions, confessions i consells: “Hi ha una part de la fascinació romàntica de llegir que quan fas d’editora desapareix. Fins i tot, en la relació amb els autors”, explica Izaskun Arretxe, que també diu: “La lectura i els llibres estan perdent prestigi. Abans, tenir llibres a casa era una cosa que la gent volia, llegís o no. Ara ja no hi ha aquesta connotació; el prestigi o el pes social no és el mateix, però la força secular dels llibres continua essent enorme.” Ara que és directora de la Institució de les Lletres Catalanes, ha de fer tot el possible per a revertir la tendència.

Al seu torn, Montse Ayats, que ara també ha de desenvolupar el pla nacional del llibre i la lectura, es queixa: “Els editors que no fem literatura tenim molt pocs espais en els mitjans.” I Laura Baena diu: “Ser editora t’esgarra el plaer d’una lectura innocent. Ja no recordo quan llegia de manera despreocupada.”, I afegeix: “L’edició és un esport de risc. Juguem amb moltes variables i cal estar sempre alerta.” Per la seva banda, Iolanda Batallé va un pas més enllà quan explica: “Per tenir una llengua en tota la dimensió, ha d’estar present en tots els gèneres. I el català ha de créixer molt en còmic, novel·la gràfica i no-ficció. I, sobretot, cal respectar totes les propostes. Hi ha una certa rivalitat entre els editors independents i els que formen part dels grans grups. Jo he estat als dos llocs i no hi crec gens, en aquesta competència. Hi ha grandíssims editors a totes dues bandes. Hem d’eliminar aquests prejudicis.” Ara a la llibreria Ona malda perquè tots tinguin el seu espai al cobejat espai de presentacions. Núria Iceta hi afegeix: “A mi m’agrada que hi hagi moltes editorials, però també fa que vendre un llibre costi molt. És un procés llibre a llibre.”

No tothom pot publicar

Pilar Beltran, una de les editores més respectades del sector, no oculta un dels problemes greus del sector: “Tinc la sensació que hi ha més gent que escriu que gent que llegeix. I no tothom pot escriure i publicar.” I Alba Puig la secunda: “Es valora poc l’ofici d’escriptor, o se’n té poc respecte. Els americans els veneren molt més, perquè són conscients que ells han de dedicar un any de la seva vida a escriure i que després arriba la promoció. Aquí sembla que tothom s’atreveixi a escriure i que tot s’hagi de publicar. Potser les editorials hi hem ajudat una mica, perquè a qualsevol persona mínimament famosa li hem encarregat un llibre.” Judit Pujadó encara hi afegeix: “Hi ha gent que es pensa que es pot escriure sense haver llegit. Llavors el resultat que reps com a editor és bastant mediocre. No n’hi ha prou de saber unir subjecte, verb i predicat. Un autor que vulgui fer narrativa ha de tenir alguna veritat per a explicar.”

Valeria Bergalli exposa un altre problema: “Els llibres tenen cada cop una vida més curta a les llibreries, i això ens perjudica a tots: editors, llibreters i lectors.” Isabel Monsó, que no s’ha de barallar amb els seus autors perquè són tots morts, diu: “Estem perdent l’hàbit de la calma, la tranquil·litat i la reflexió.” I, com rebla una bona frase que corre en el sector –que diu que costa molt més vendre un llibre que no pas fer-lo–, Maria Bohigas hi entra de ple: “L’autor espera de tu que l’obra sigui estimada pels lectors. Has de ser un bon comerciant, no perquè estimis molt el comerç, sinó perquè estimes molt l’obra.” I en aquest sentit, Eugènia Broggi té una fórmula: “Si fas unes inversions de màrqueting increïbles, la venda haurà de pujar per cobrir aquells costos. Si segueixes una estratègia de picar pedra, com nosaltres, no cal facturar tant. Cal convèncer els llibreters, els periodistes, perquè parlin dels nostres títols; utilitzar les xarxes socials; crear clubs de lectura.”

El plantejament d’Antònia Carré-Pons és un far: “Tinc ambició cultural, vull fer llibres bons. Estic farta de pertànyer a un poble que tot el dia es queixa. Hem de treballar sempre com si l’èxit fos possible i, evidentment, edito en català perquè és la meva llengua.” El de Matilde Martínez, una realitat: “Si algú es vol guanyar la vida en el món editorial, ho té molt difícil. Treballarà molt i guanyarà poc.” Dolors Sàrries, ja jubilada, no es mossega la llengua: “Tampoc no vaig tenir satisfaccions econòmiques, no et pots fer ric fent aquesta feina.”

Hi ha entrevistes que són totes senceres de capçalera i és difícil treure’n una sola frase. Al final, com que un és optimista de mena, em quedo amb el plantejament de Blanca Pujals: “Sona una mica naïf, però el que hem de fer les editorials és ajudar-nos a guanyar lectors. No competim entre nosaltres, competim amb Netflix, Twitter i Instagram. Anem a buscar el temps del lector, el que té més enllà de les hores de feina i son.” Cal recordar que, segons que podem llegir en un llibre, hi va haver un tal David que amb una fona va esberlar el cap de Goliat…