Fa un fred que glaça la cua dels gossos: curiositats lingüístiques de l’hivern

Ara que comença de fer fred, és el moment d’obrir el bagul del nostre tresor lingüístic i llevar la pols dels mots i expressions que parlen de l’hivern. Som-hi?

Fa un fred que glaça la cua dels gossos

Ara fa mig any repassàvem les expressions catalanes referides al sol i a la calor, fruit d’una collita productiva a Twitter. Igual com passa amb la calor, el català té una colla d’expressions començades per “Fa un fred que…” N’hi ha que són molt conegudes, com ara Fa un fred que pela o Fa un fred de mil dimonis; i n’hi ha de no tan sentides o no tan generals, com ara Fa un fred que glaça el pensament, Fa un fred que talla (o que talla la cara), Fa un fred que rau (raure vol dir ‘passar un instrument tallant per una superfície per llevar-ne el pèl’). N’hi ha que semblen correspondre’s amb algunes de la calor: Fa un fred que aixeca les pedres (Fa un sol que estavella les pedres) i Fa un fred que glaça la cua dels gossos (Fa un sol que torra el cul a les llebres).

A l’hivern hivernem o hibernem?

El mot hivern procedeix del llatí hibernum, que és un escurçament de tempus hibernum (‘temps hivernal’). En totes les llengües romàniques s’escriu amb ve, igualment com la majoria de derivats: hivernacle, hivernada (‘estada durant l’hivern’), hivernal, hivernant (‘que passa l’hivern en un indret, com ara els ocells migradors’), hivernenc, hiverner (‘mosso que es lloga per a l’hivern’)… Tanmateix, hi ha dos mots que s’escriuen amb be, com en llatí, perquè són semicultismes: hibernació i hibernar. Però, compte, perquè també tenim hivernar, amb un significat diferent. Quan ho escrivim amb be parlem dels animals que passen l’hivern tancats en caus amb poca activitat, com si dormissin: els rat-penats hibernen al fons de les coves i cavernes. En canvi, hivernar és, simplement, passar l’hivern en un lloc: Els soldats, per no passar fred, van hivernar en aquella pallissa. Finalment, hi ha derivats d’hivern com ara eixivernar, que és un sinònim d’hivernar; eixivern o eixivernada, sinònims d’hivernada; i eixiverniu, que és el ‘temps que dura l’eixivernada d’un animal en un indret’.

Enfredorits o enfredolicats?

Si mirem els derivats de fred ens adonarem de seguida dels matisos que pot tenir una llengua. Per una banda, tenim fredós (‘que tira a fred’) i fredorós (‘que fa sentir fred’). I per una altra, hi ha fredolic, fredolí, fredeluc o fredolec, que volen dir ‘molt sensible al fred’. I si mirem els verbs, hi trobem refredar o enfredar, que signifiquen ‘fer sentir fred’ i que, amb el pronom reflexiu (refredar-se o enfredar-se) volen dir també ‘agafar un refredat‘. Per una altra banda, enfredorir-se o enfredorar-se volen dir, específicament, ‘agafar fred’; i enfredolicar-se és ‘enfredorir-se lleugerament’. Tot això cal distingir-ho de fredorejar –’fer fred’– i fredejar –’fer més aviat fred’. Parlant del fred, doncs, el català és una llengua que fila prim.

Tots els noms de la neu

A Els colors de la neu, els lingüistes Pere Comellas i Carme Junyent desmenteixen prejudicis i rumors, com ara aquell que diu que els èsquims (o esquimals) tenen un centenar de mots per a parlar de la neu o dels colors de la neu. I nosaltres, com anem de precisió a l’hora de referir-nos-hi? Una mostra de la importància que hi donem és que el diccionari oficial, per a definir blanc, diu que és “el color de la neu”. Però, més enllà del color, haurem de filar prim si parlem de la intensitat o les característiques de les nevades. Per exemple, quan neva lleugerament diem que nevisqueja, nevisca o nevoteja. Una nevada forta l’anomenem nevàs o nevassada. De mots derivats de neu, n’hi ha molts més, com ara l’adjectiu nevós (‘de neu’: Fa un temps nevós). O derivats cultes com ara nival (‘relatiu a la neu’), nivi (‘blanc com la neu’), nivologia (‘ciència que estudia la neu’), nivòmetre (‘aparell per a mesurar la quantitat de neu’), nivositat (‘quantitat de neu caiguda en un indret’). També hi ha composts, com ara paraneu (‘barrera perquè la neu no envaeixi una línia fèrria’) i llevaneu (‘màquina per a apartar la neu d’una via’). Al diccionari encara hi trobem el testimoni d’un ofici desaparegut: nevater, que era el qui arreplegava neu per vendre-la (vegeu-ne més detalls en aquest article). Recordem, així mateix, que la princesa dels set nans no és la Blancaneus, sinó la Blancaneu. De cada ‘porció de neu que cau quan neva’, en podem dir volva, floc, cóp, borralló, flòbia i ballarusca. Una clapa de neu que es pot mantenir durant més d’una estació és una congesta. I una massa de neu que es desprèn i cau muntanya avall és una allau (mot femení, recordem-ho).

El calabruix i la borrufa

Hi ha molts termes relacionats d’una manera o una altra amb la neu. L’aiguaneu, com diu el nom, és una barreja d’aigua i neu. La caiguda de petites volves de neu que amb prou feines arriben a terra és el borrascall. El calabruix o calabruixa és la precipitació de grans constituïts per una barreja de neu i de glaç que es trenca quan arriba a terra. Si calabruixa abundantment diem que ha fet una calabruixada. Quan aquests grans són petits en diem calabruixó; i, igualment, si calabruixona molt tindrem una bona calabruixonada. Les tempestats de neu i vent tenen noms diversos, que a més varien dialectalment. Si seguim els diccionaris generals –amb l’ajut d’algun d’específic com el Diccionari de meteorologia de la Universitat Politècnica de Catalunya–, una tempestat de vent i de neu és una borrufada (borrufa, si no és tan intensa). Per això, nevar i fer vent alhora és borrufar o borrufejar. Aquestes tempestats de neu o pluja amb vent en àrees muntanyoses també hi ha indrets on s’anomenen rufa, rufada, rufaca o rufaga. El vent impetuós que aixeca i arremolina la neu és el torb i, a l’altre extrem, el que la fon és el blaneig. Un munt de neu arrossegat pel vent és una sovinada i, en canvi, si és una massa esponjosa en diem tofa de neu. 

I per avui ja ho tenim. Guardeu-vos del fred i bon Nadal!

Consulteu més expressions referides al fred:

—Frases fetes: Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal.
—Refranys: Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies.
—Comparances: Les nostres comparances d’Eugeni S. Reig.