No hi ha cap campanya contra la CUP

Les suposades campanyes de pressió i atacs contra la CUP han estat la seva millor excusa per a dissimular que, per un càlcul polític tan equivocat com previsible, per por d’esdevenir del tot minoritària, és ella que ha perdut tota la capacitat de pressió que un dia va tenir per a fer avançar el país cap a la independència. Així com uns quants cupaires es van empescar una fugaç campanya de xantatge perquè aprovessin un pressupost sobre el qual ja no tenien ni veu ni vot, aquest cap de setmana s’han tornat a victimitzar arran d’un article de Toni Soler al diari Ara que no deia res més enllà del títol, “Viure sense la CUP“, perquè tan sols pretenia transgredir finalment la barrera de complicitat impostada entre l’entorn d’opinió de la CUP i el d’Esquerra Republicana.

Ni l’article de Soler ni el que Francesc-Marc Álvaro va escriure l’endemà a La Vanguardia, “L’encanteri cupaire“, no pretenien pas explicar res, sinó representar el pròleg d’un menyspreu que fins ara els polítics no gosaven fer del tot explícit, i que ara ha d’ampliar el terreny de joc per a republicans, comuns i socialistes. La CUP només els magnifica perquè, mitjançant la crítica dels tòtems intel·lectuals del nou autonomisme, redimeix la seva inoperància, la seva insignificança, la seva incapacitat de plantar cara i de mantenir la posició. És el mateix vici de sempre, que neix del dogmatisme i de la por de trencar-se per dins: desqualificar la caricatura supèrflua i deplorar la precisió de la crítica interna, perquè d’aquesta manera no s’han d’assumir mai responsabilitats sobre els errors propis.

Tots dos comparteixen la tesi que la CUP és un espai infantil que ja no serveix per a la política d’adults que cal avui. Soler ho fa fingint el ressentiment del desenganyat. Álvaro, a partir del paternalisme setciències i alliçonador. Però no són articles contra la CUP. Quan la titllen d’immadura, d’ingènua, de naïf, en realitat s’adrecen a les bases independentistes. És la seva manera de dir a la gent que va ser imbècil de pensar que la unilateralitat tenia cap opció de reeixir. Per això, quan evoquen el temps en què la CUP tenia incidència, deixen anar aquell tuf de caliquenyo de qui es riu de si mateix per les bajanades en què creia de jove. “Les figures cupaires projecten sobre el pessebre català una idea […] simple i pura de la política”, escriu Álvaro. “La CUP s’ha quedat, ara sí, a l’oposició. Quin dur aprenentatge”, escriu Soler.

En els diàlegs polítics que es fan en aquest país, després dels indults, l’interlocutor ja no és mai el qui s’esmenta directament. El subjecte de les frases no coincideix mai amb el verb. La CUP pot mirar d’aprofitar-se’n tant com vulgui, de ser al centre dels seus relats. Però ni Soler ni Álvaro no l’odien perquè els faci nosa. Tan sols és un cap de turc, un exemple desfigurat i fàcil. La critiquen perquè el carro de la tornada a l’oasi català va a les palpentes. No saben com construir un recorregut lògic que permeti de tornar enrere sense prostituir les emocions. Per això s’apropien el rigor, el pragmatisme i la ciència. Van eliminant tot el contacte que hi pugui haver amb la capacitat de transformació que hauria pogut néixer de la revolta, de la ruptura.

Ara que la CUP ja ha fet la màxima contribució que podia fer a l’autonomisme, que fou la investidura del president Aragonès, és tan sols una nosa que treu el cap en les seves arengues perquè els mateixos arguments no podrien formular-los en termes abstractes. Si ho volguessin fer, s’haurien de fer una esmena a la totalitat a ells mateixos. El 2016, Soler escrivia: “Els que afirmen que els polítics espanyols no estan fets per al pacte i la negociació, alguna raó deuen tenir […], ho confirma la supèrbia amb què es despatxa la qüestió catalana.” Això escrivia. I encara: “L’actual majoria independentista, arraconada per Madrid fins a una posició de tot o res, ha hagut de jugar-se-la i intentar una via sobirana que, tot i les enormes dificultats, és l’única que respecta l’opinió dels electors, i no perquè amb aquesta via el referèndum o la independència es facin realitat d’un dia per l’altre, sinó perquè sense un conflicte institucional com Déu mana, sense entendre els riscos que pot córrer a nivell de cohesió interna i de descrèdit internacional, el govern espanyol no assumirà que negociar pot ser un mal menor. És la sobirania el que portarà la negociació, i no a l’inrevés.”

Entre aquell Toni Soler i el Toni Soler que aquest cap de setmana deia que només avançarem “seient a dialogar per demostrar al món que la nostra causa és justa” hi ha tota la molèstia que la CUP ha estat incapaç de causar. Hi ha la baixada sense mans per la carretera que la CUP ha contribuït a asfaltar. No hi ha cap campanya contra la CUP. La CUP és tan solament la seva manera d’insultar-nos. És la seva manera d’intentar que ens tornem boigs.

La crònica de l’avet

L’escut de la ironia condescendent, de la subtilitat i de la metàfora de la misèria més irrisòria també és recurrent, i molt més afinada, en Jordi Amat, que hi afegeix un to de realisme màgic. En un article d’ahir a El País, Amat, que se’ns presenta ben sovint com el més punyent i lúcid cronista d’Espanya, repassa la polèmica del regal que el consolat dels Estats Units a Barcelona va fer a la presidenta del parlament, Laura Borràs. És una polèmica absurda, inflada per les xarxes socials i superada fa una setmana: la presidenta del parlament va esmentar el president dels Estats Units, Joe Biden, en el piulet d’agraïment al consolat, i la van acusar d’haver-s’ho inventat tot, felicitació del consolat inclosa (cosa que després el consolat desmentí). Certament és poc seriós, però on vol anar a parar, Amat? Que hi ha, dessota la metàfora? Pots comptar. L’article tan sols descriu l’avet i com va anar tot plegat.

Sembla que Amat vol dir que Borràs és una política de faràndula, que no està a l’altura, que el nivell de la política catalana s’ha degradat fins a extrems lamentables. Si, per parlar de política, Amat se serveix de la conducta humana que pot fer passar per més patètica, és per les mateixes raons que Soler i Álvaro fan servir la CUP per menystenir els militants independentistes: fugir dels debats amb arguments. Amat es limita a la crònica perquè és la manera més fàcil i agradable de no parlar de les idees que hi ha implícites en la descripció foteta. És molt més gustós rabejar-se en els defectes de Borràs que no pas explicar per què penses que mana ella. Defensar una ocupació, o argumentar que no n’hi ha, és molt més difícil, molt més avorrit i molt més costós en termes personals. Perquè implica amagar molta més violència sota la catifa.

Tancament informatiu

Mentrestant, a Hong Kong, la repressió xinesa contra els mitjans pro-democràcia continua i s’agreuja. Si tot just divendres van fer tancar el principal mitjà, Stand News, sota l’acusació de “conspirar per publicar una publicació sediciosa”, avui el segon mitjà més gran, el diari digital Citizen News, ha anunciat que a partir de demà ja no publicarà res més. Aquesta vegada no ha calgut l’ingent operatiu policíac que es va emprar per a tancar Stand News: el cap de redacció, Chris Yeung, ha explicat que ho fan per iniciativa pròpia arran de les amenaces i del temor real per la integritat física dels periodistes que hi treballen. Les autoritats xineses han tornat a dir que amb aquest tancament es continuen eliminant “pomes podrides” del periodisme que feien mal a la professió.