16.11.2017 - 22:00
Companyes, amigues, ‘simpatitzantes’, sòcies, ‘militantes’, us informem que la cap de llista de la CUP-CC serà un home. Als cartells electorals no hi apareixen cares i als debats hi assisteixen altres companyes. La lluita feminista és un dels eixos del programa i del partit, parlem en femení genèric, però per a la majoria de la ciutadania la cara visible en la campanya electoral continua essent, una vegada més, la cara d’un home.
Dilluns ja sonava i dimecres es va confirmar: Carles Riera serà cap de llista de la CUP-CC per Barcelona a les eleccions del 21-D. Les altres caps de llista, Mireia Boya per Lleida, Natàlia Sánchez per Girona i Xavier Milian per Tarragona. Dues dones i dos homes, sí. Però en període electoral la primera posició en la llista de Barcelona sempre és la cara visible de qualsevol candidatura. Ho va ser David Fernàndez el 2012, Antonio Baños el 2015 i Carles Riera ho serà enguany.
La CUP-CC és un partit amb moltes veus femenines, molt potents i molt visibles. Això és indiscutible i aquesta legislatura la potència de les dones de la CUP s’ha consolidat. Malgrat tot, on són les dones quan s’ha de convèncer l’electorat? L’única cap de llista dona de les eleccions del 21-D serà Inés Arrimadas, com ja va passar el 27-S. Els debats tornaran a ser eminentment masculins i, malgrat la diversitat de veus que la CUP enviarà als mitjans de comunicació, en el subconscient tothom identificarà Carles Riera amb la candidatura.
Per què no s’hi posa una dona, al davant? Per què tres vegades consecutives s’ha optat per posar-hi un home? Sí, la CUP és una formació que trenca esquemes i que més d’una vegada ha demostrat una sòlida coherència interna i programàtica. Som conscients que el femení genèric és el símbol de la conquesta dels espais per part de les dones i una eina per a posar damunt la taula un problema de fons, estructural –un problema que no es resoldrà només amb paraules. I, tanmateix, per què una opció política obertament feminista no s’atreveix a utilitzar també el simbolisme de posar una dona al primer lloc?
La segona. La segona, sempre. Potser és que ‘no s’hi volien posar’, però aleshores hem de saber per què no s’hi volen posar, si no és un problema que també val la pena d’encarar. I si la resposta és que, malgrat que no siguin les primeres, les dones hi són molt representades, en el fons evitem d’enfrontar-nos al fet que el cap de llista del partit més feminista de l’hemicicle continua essent un home. Que les pugnes entre Endavant i Poble Lliure han fet passar per alt un detall que és clau: continuarem dient que la revolució serà feminista o no serà i que la revolució té nom de dona, però ens oblidem d’un gest simbòlic molt potent: donar-li l’espai que s’ha guanyat a pols.
