La CUP, el partit municipalista que no aixeca el cap

La CUP s’ha definit sempre com una formació municipalista, de base. Va néixer a final dels anys vuitanta i no va ser fins el 2012 que va fer el salt al parlament. Sobre el paper, el terreny municipal és on més còmode se senten els seus representants, i fins el 2015 cada votació milloraven resultats. Però el 2019 va ser una galleda d’aigua freda: va perdre el 13% dels regidors que tenia, algunes de les batllies més importants i va desaparèixer de ciutats grans com ara Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet i Lleida. Per a les eleccions d’enguany l’objectiu era recuperar la presència perduda, però no ha pogut ser. En ben pocs llocs han tornat als ajuntaments i, a més, han perdut el 6,57 % dels regidors.

Podeu veure a continuació els resultats de la CUP sobre el mapa del Principat.

Per a la CUP aquest resultat deixa un regust agredolç. Potser governen a Girona, però no han recuperat múscul municipal i encara s’han enfonsat més a l’àrea metropolitana de Barcelona, on el 2015 van arribar a desafiar l’hegemonia del PSC amb algunes candidatures locals d’esquerra rupturista. N’és un exemple Ripollet, on un partit local amb el suport de la CUP hi governava des de feia dos mandats, però que ara s’hi ha imposat el PSC. O Badalona, on la majoria absoluta de Xavier García Albiol ha escombrat l’ajuntament i la formació de Dolors Sabater ha quedat reduïda a un únic regidor. A Sant Cugat del Vallès, on la CUP formava part del govern amb ERC i el PSC, han perdut un regidor i la caiguda dels seus socis els ha allunyats del govern.

La plantofada electoral més sonora ha estat, evidentment, a Barcelona. La CUP havia estudiat de prop què havia passat el 2019 per corregir-ho ara, però el tren ha tornat a passar de llarg i ells han restat a l’andana. Un dels problemes que van detectar va ser que havien entrat en campanya massa tard, i per corregir-ho van ser dels primers partits a designar candidat, però ha estat debades. Basha Changue no ha connectat amb els votants, la CUP no s’ha sentit còmoda en els temes que s’han instaurat en la campanya –urbanisme, mobilitat, neteja, seguretat i habitatge– i, en general, no ha estat percebuda com a útil. És cert que la campanya electoral s’ha centrat en gran part en la disputa en la part alta del consistori entre Ada Colau, Xavier Trias i Jaume Collboni, però els bons resultats del PP demostren que les formacions petites també poden jugar el partit si fan entendre al seu electorat que poden ser decisius per a decantar majories i estirar cap als seus postulats. La CUP, en canvi, ha estat vista com un vot més ideològic que no pas pràctic, com algú qui votar si comparteixes el seu programa, però amb poca habilitat per a bastir ponts amb unes altres formacions per a arribar a aplicar-lo. Com fa quatre anys, la CUP ha estat víctima de la pitjor cara del vot dual, d’aquell que al parlament vota CUP però que a les municipals ha vist més útil votar Colau o Maragall.

També, fa quatre anys la CUP va acusar la candidatura de Jordi Graupera de dividir electorat independentista i de prendre’ls els vots que els van faltar per a arribar al 5% mínim per a entrar a l’ajuntament, però aquesta vegada ha renunciat per voluntat pròpia a aquest electorat i s’ha centrat més en unes altres qüestions. Cap al final de la campanya, veient com Trias i Maragall deixaven de banda la qüestió de la independència, la CUP en va voler fer bandera, però va ser un moviment massa extemporani per a atreure l’independentisme descontent.

Girona, Olot i Berga, els triomfs de la CUP

En canvi, les eleccions els han donat petites alegries com Girona, on Guanyem –amb el suport de la CUP– ha empatat a 8 regidors amb el PSC i Lluc Salellas pot aspirar a la batllia gràcies a una candidatura que ha rebaixat tant les formes típiques de la CUP que ha rebut el suport d’antics socialistes, com l’ex-batllessa Anna Pagans. Que finalment sigui batlle dependrà dels pactes amb els altres partits, principalment ERC i Junts. Salellas insisteix que Girona ha votat canvi després de dotze anys de batllia convergent, però alhora que els gironins volen un batlle independentista.

Hi ha una situació semblant a Olot, on Jordi Gasulla pot aspirar a la batllia si pacta amb el PSC, ERC i el partit local Activem Olot. El resultat no és tan clar com a Girona, perquè la primera força, Junts, ha guanyat les eleccions amb el doble de regidors que la CUP, però el creixement dels partits d’esquerres pot justificar el pacte.

En cas d’aconseguir les batllies de Girona i Olot, la CUP sumaria dues capitals de comarca més a Berga, on ha aconseguit de retenir la batllia malgrat el canvi de candidat. Hi han perdut dos regidors, però Ivan Sànchez ha convençut els berguedans que els fessin confiança i no solament podran governar quatre anys més, sinó que hauran trobat un relleu de Montse Venturós –que va plegar per una depressió– sense trasbalsos.

En general, els millors resultats de la CUP han estat a l’extrem nord-oriental del Principat. Han guanyat en pobles petits del Berguedà –Casserres i Olvan–, del Gironès –Celrà i Sarrià de Ter– i de l’Empordà –Verges i Viladamat–, i han crescut en vots a la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Berguedà i el Ripollès. També els han votat més a l’Alt Urgell, però a la pràctica només s’ha traduït en un regidor més. En canvi, al Segrià han passat d’1 regidor a 4 tan sols amb un 0,4% més del vot. A Santa Coloma de Farners s’han quedat a un regidor de Junts, primera força, però és difícil que arribin a la batllia perquè són tercers, empatats amb el partit comarcal Independents per la Selva.

“És el moment de fer-ne una lectura profunda”

La nit electoral, amb la decepció encara candent, Maria Sirvent, del secretariat nacional, va sortir a donar la cara per la CUP i va reconèixer que els resultats no es corresponien amb els objectius marcats. “La gent ens envia un missatge clar; moltes persones que havien escollit paperetes independentistes i d’esquerres avui han decidit no revalidar el compromís o no votar”, va dir Sirvent, que va demanar de fer una lectura profunda per analitzar el creixement dels partits espanyolistes, de dreta i d’extrema dreta.

Una lectura profunda que, de fet, va més enllà del món municipal i obliga la CUP a trobar el seu paper en el panorama polític català. A vegades, veus de la CUP disculpen els resultats discrets dient que aquest és el seu espai natural, i que els bons resultats a les municipals i al parlament del 2015 eren inflats pel cicle polític independentista i el protagonisme d’allò que es va anomenar “nova política”: formacions més obertes, transparents i democràtiques.

Fa dos anys els votants van donar 9 diputats a una CUP que en campanya va bascular cap al possibilisme amb Dolors Sabater de candidata, però que després del trencament del pacte d’investidura de Pere Aragonès s’ha vist apartada de la centralitat i sense capacitat d’influència, ni política ni mediàtica. La convocatòria urgent d’eleccions espanyoles no deixa gaire marge de reflexió, i el partit haurà de trobar ràpidament quin és el seu paper en el mapa polític de l’estat espanyol i si val la pena de presentar-s’hi, cosa que encara no ha estat confirmada.

Ara com ara, l’aportació més important dels dos diputats al congrés espanyol ha estat el finançament extra a la CUP per l’obligació de donar-hi part del sou, que ha anat molt bé per a recuperar-se del forat econòmic que van causar les municipals del 2019 i que enguany no s’ha pogut tancar.