31.03.2020 - 21:50
I què passarà amb la cultura quan passi l’anomalia? Hi ha una pregunta prèvia: l’anomalia desapareixerà del tot? Potser podrem superar la situació actual: els carrers deserts; les ciutats plenes de gent invisible; el dolor –òndia, que fort!– pels éssers estimats que moren sols i són incinerats en cadena; la necessària abnegació dels sanitaris davant de la incompetència dels qui manen… Però no sé si podrem tornar on érem; de fet, no sé si ens convé ser allà on érem. Perquè té raó una màxima que s’ha estès pel territori francès que diu que per defensar la sanitat pública, més que aplaudir des dels balcons, que també, afegeixo jo, cal anar a les manifestacions. Tornar on érem per mantenir aquell consens que permet que hi hagi tanta mediocritat entre els qui manen, i entre els qui se subordinen als qui manen, pensant que un dia manaran?
I, enmig de l’anomalia d’ara, mostres de generositat. Hi ha gent del món de la cultura que ha volgut fer servir les xarxes socials per cauteritzar la ferida del confinament. No conec totes les iniciatives, però n’he seguit algunes. Els poetes, amb Josep Pedrals al capdavant, que ha creat a Twitter el compte @poetadguardia, on cada dia una poetessa o un poeta diu una composició. Els músics, que han fet concerts des de casa per YouTube, Instagram i Facebook, que jo sàpiga, Sílvia Pérez Cruz, Lu Rois, Andreu Valor, Judit Neddermann, el Petit de ca l’Eril; alguns d’aquests concerts s’emeten en unes condicions allunyades de la gran lluminària i els decibels potents dels espectacles en viu; i, sabeu què?, m’agrada, agraeixo moltíssim que tots ells no s’estiguin per romanços esteticistes, i facin prevaldre la comunicació directa. El circ també, amb dos espectacles que els dos darrers diumenges ha emès el Circ Raluy des de Castelldefels, on va quedar-se aturada tota la companyia; quina experiència més estranya, veure espectacles de circ sense públic en directe o, més ben dit, essent nosaltres el públic, que, en comptes d’aplaudir, enviàvem missatges etiquetats per mostrar el nostre entusiasme.
Les arts visuals també s’han mogut: alguns museus i algunes galeries d’art han obert exposicions virtuals d’allò que tenen a les seves sales buides o als seus magatzems. D’entre aquestes iniciatives, una d’original: em consta que la Fundació lo Pardal d’Agramunt és a punt d’obrir una exposició virtual a la seva pàgina web, titulada ‘ConfinArt’, on uns quants poetes i artistes han fet unes composicions expresses sobre la realitat que vivim. També hi haurà unes obres de Guillem Viladot, una de les quals la Fundació lo Pardal ha cedit per a il·lustrar aquest text.
Totes aquestes iniciatives mostren que l’anomalia ha incidit en el consum cultural; el confinament exigeix imaginació per a fer arribar la creació al públic. Però tot no és generositat. A l’anomalia, s’hi afegeix alguna actitud reprovable. La setmana passada, el coreògraf Aimar Pérez Galí publicava al seu mur de Facebook (ho té en obert, ho podeu buscar) una missiva a un director d’un teatre públic que també volia penjar a la seva web algunes obres escèniques, però sense pagar-ne res als autors. I l’Aimar li deia que no; una cosa és que l’artista plantegi un contacte directe amb la gent perquè li rota de fer-ho i una altra és que les institucions es vulguin aprofitar del treball dels artistes (de la força del treball dels artistes, com diu el marxisme), com ja solien fer, per a gallejar.
L’anomalia social genera anomalia cultural. I més que en generarà. I haurem de trobar-hi solucions. Al meu entendre, però, el món de la cultura és el que està més acostumat a totes aquestes anomalies, perquè és el sector més desatès de la societat des de fa molt temps. La cultura, sobretot la que no es presenta com un espectacle banal i potiner, fa anys que viu confinada en la misèria. És per això que, enmig de l’anomalia en què ens trobem, quan els polítics i els periodistes adverteixen de les greus conseqüències econòmiques que tindrà el confinament global, ningú parla del sector cultural. Els importa un rave o, pitjor i tot, es creuen aquella cantarella segons la qual els artistes viuen de l’aire.
Davant d’això, aquests dies, al costat dels qui s’entesten a mostrar el seu treball de les maneres més noves que poden, usant els dispositius tecnològics que tenim a l’abast, hi ha artistes que només fan una cosa: queixar-se de les actuacions que s’han anul·lat, dels llibres que deixaran de vendre, de les exposicions que es van cancel·lant. Unes queixes que, de vegades, incorporen una crítica directa als col·legues que, tot i ser conscients de la davallada econòmica que l’anomalia suposarà en la seva activitat professional, volen fer saber que són allà. Uns ofereixen la seva creació amb les condicions que poden, qui sap si fent una inversió de futur, pel seu compte i sense complaure les institucions que ja els tenien confinats, encara que no en fossin conscients; uns altres no saben més que queixar-se sense mirar més enllà de la situació tan anòmala que vivim.
Jo entenc perfectament que la cultura és, també, un fet econòmic. No ho entenc en la teoria, jo mateix cobro per aquest text (encara que els meus detractors puguin posar el crit al cel) i procuro cobrar gairebé sempre la meva activitat professional. Però sóc conscient que en el món en què vivim, el capitalisme ho fagocita tot, ens converteix en robots que venem la nostra feina per un valor molt menor del que té. I hi ha gent que se n’aprofita. I també sóc conscient o em dic a mi mateix que la cultura hauria de trobar unes maneres noves de socialitzar el seu treball, en l’anomalia d’ara, en la que probablement arribarà o en la que arrosseguem des de fa tant de temps. M’amoïna que l’actitud dels treballadors culturals es mogui pels mateixos patrons que el sindicalisme més gremial (i, per tant, traïdor a la societat igualitària que diuen que defensen) o que les patronals. Allò de: ‘Com ho teniu, allò meu?’
És per això que, com vaig exposar fa unes setmanes aquí mateix, no m’agradava la campanya que molts col·legues meus havien engegat per demanar l’increment del pressupost de Cultura de la Generalitat fins al dos per cent. I no perquè no sigui una demanda raonable, i que es queda curta i tot, sinó perquè utilitza els mateixos arguments i els mateixos mecanismes dels capitostos del sistema. Si per una banda es reclama un augment pressupostari i per l’altra vas a fer cua per a ensabonar la consellera de Cultura de torn, t’endinses en la mateixa mesquinesa dels empresaris i dels banquers.
La cultura fa temps que viu confinada. Però som nosaltres els qui hem de trobar la manera d’exigir, sempre i arreu, no només un increment econòmic, sinó un replantejament dels usos i de les normes culturals. I la primera actitud de totes, per no assemblar-se a la màfia sectària de polítics i empresaris, és practicar la democràcia, no voler imposar res als companys i acceptar les discrepàncies, és a dir, no llençar mocs als col·legues del tipus ‘des del sofà de casa no canviarem res’, quan no sabem si ells demanen més diners per a capgirar el sistema cultural i ajudar els nervis més desprotegits del sector; o ho acaben fent per perpetuar i consolidar el confinament sempitern de la cultura crítica i l’expansió del model dels premis Gaudí.
Els artistes, crítics i pensadors que esperen que s’acabi el confinament amb l’ideal que tot torni a ser com abans, s’equivoquen de ple. Perquè abans ja hi vivien, de confinats, el capitalisme no admet excepcions. Els problemes de subsistència no se solucionen apel·lant als tòpics de l’artista que viu de l’aire i compon millor en la misèria; però tampoc se solucionen posant-se en la pell del negociador burgès quan, en realitat, tu eres –i ets– un coi de confinat. Que el món canviï després del confinament, com pronostiquen alguns, només depèn de nosaltres. Però hem de prendre una decisió inicial, d’acord amb el deia el gran Arnau Puig: ‘Si som ramat o consciències inquietes.’ Jo, la veritat, si voleu ser ramat i només voleu anar a pidolar quatre cèntims a la conselleria, parafrasejaré Jean Paul Belmondo quan a À bout de souffle diu, mentre ens mira directament als ulls:
‘Allez vous faire foutre!’
