23.04.2019 - 21:50
Als programes electorals, hi trobo a faltar més la paraula ‘cultura’ i les polítiques culturals que en deriven. De les moltes definicions que hi ha de la paraula cultura –més de tres-centes–, n’esmentaré només una: ‘La cultura és part constitutiva del nostre ésser nacional, allò que ens atorga la cohesió com a comunitat de ciutadans.’
Sentim parlar constantment d’inversió, beneficis, competitivitat, rendibilitat com si de qualsevol producte es tractés, i mai del valor intrínsec de la cultura, del seu sentit i significat per a la vida, la salut i l’estima d’un país. Quan s’enuncien les àrees que mereixen una consideració especial, es parla de l’ensenyament i de la sanitat –res de més just–, però hi ha un silenci ominós respecte a la cultura i a les realitzacions artístiques de tota mena.
Les inversions públiques en cultura són molt inferiors a les que existeixen en altres apartats de la producció, la cultura necessita recursos públics per a existir, ja que s’adreça a tots els ciutadans i ciutadanes i amb extraordinària freqüència no es basa en l’obtenció de beneficis directes, els recursos que obté sovint constitueixen tan sols una part del seu pressupost. La cultura no la fa créixer i desenvolupar la competitivitat sinó el foment, és motor de llibertat perquè permet construir una ciutadania dotada d’esperit crític, oberta, creativa i solidària.
La cultura genera ocupació i riquesa vinculada a les activitats culturals, afavoreix la innovació i el disseny i fomenta el turisme cultural, estretament lligat al patrimoni. Justament per això el repte ha de ser garantir l’accés a la cultura en igualtat de condicions a qualsevol punt.
La llengua i les propostes estètiques que s’hi expressen, amb la literatura al capdavant, són la principal aportació que podem fer a la diversitat cultural, i per això les institucions públiques han de promoure-les. És important sensibilitzar la població sobre la importància de la llengua com a vehicle de producció i consum cultural. Garantint el dret d’accés a la cultura i lluitant contra l’exclusió cultural. Més del 40% de les persones adultes viu exclòs de l’accés a la cultura, sigui per motius econòmics associats als preus, per mancança d’equipaments i infrastructures o per motius de poc interès derivats del baix nivell educatiu en determinats segments de la població adulta. El consum cultural es correlaciona, fins i tot, amb l’esperança de vida de les persones, al marge de la generació conseqüent de capital social, cohesió social i salut pública com a béns preats per a qualsevol comunitat. La lliure pràctica cultural ha d’esdevenir la columna vertebral dels valors cívics, ha de quedar establerta com un dret constitucional bàsic i ser considerada el quart pilar de l’estat del benestar. Cal garantir l’accés lliure i universal a la cultura com un dret fonamental inalienable, que fomenti el pensament crític i impulsi la creativitat en totes les seues formes d’expressió.
Cal un impuls per a promoure la presència pública de la literatura, dels escriptors actuals, fer visible el paper vertebrador de la tradició literària en la pròpia societat. Les administracions públiques han de generar les condicions que facin possible un sistema cultural popular i alhora d’excel·lència construït amb i per tothom: els artistes, autors, traductors, editors, lectors, llibreters, músics i tota la resta de creadors i també els gestors públics i privats.
La lluita contra la precarietat en els sectors culturals, la complexitat de les relacions contractuals intermitents i la manca d’encaix dels paràmetres del dret d’atur o de prestacions de protecció social en unes professions especials generen la necessitat de l’Estatut de l’Artista com a marc laboral de contractació obligatòria. S’ha d’impulsar i defensar l’establiment d’un IVA cultural superreduït. Els creadors i les creadores de la cultura necessiten un marc laboral i fiscal adaptat a la dinàmica del sector cultural.
La cultura és també instrument d’arrelament i, com a tal, esdevé una eina per a entendre la diversitat, però també una eina que ens universalitza i ens projecta al món. Per això hem de consolidar l’entrada del País Valencià a l’Institut Ramon Llull com a instrument fonamental de projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes a partir de la implementació de la Declaració de Palma del 2017 per la qual l’Institut ha de projectar la cultura catalana feta arreu de l’àmbit lingüístic. Cal ampliar els seus objectius i camps d’actuació en la promoció exterior de la llengua, la literatura i el pensament en llengua catalana per consolidar-la com a novena llengua d’Europa.
Hem de fomentar el patrimoni literari i, sobretot, donar suport a les empreses editorials. És imprescindible crear nous lectors. S’han d’incrementar urgentment els índexs de lectura, ampliant la col·laboració amb els mitjans de comunicació i amb polítiques clares de prestigi dels nostres autors. S’ha d’assegurar que la cultura sigui un eix transversal en totes les polítiques del govern.
La cultura ha de recuperar la centralitat i, per tant, s’ha de dotar dels instruments econòmics per fer-ho efectiu i d’un marc ordenat que permeti el desplegament del conjunt de polítiques culturals i, sobretot, l’adaptació als temps presents. El suport dels poders públics a la creació és una condició indispensable per a disposar d’una oferta cultural viva i atractiva, que s’ha de veure complementat amb una política activa de generació de nous consumidors culturals.
La cultura no és un luxe, ni un caprici, ni una frivolitat, ni una conseqüència del progrés i el benestar, sinó un dels seus motors i senyals més prominents. Deia Montserrat Roig: ‘La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.’ En suma, hem de convertir la cultura en una eina d’intel·ligència col·lectiva. Impulsar la cultura històrica que defineix els Països Catalans de manera que ocupi la centralitat social i s’obri a la modernitat, a la internacionalització, al diàleg intercultural i a la creativitat. I penso que tot això i més hauria d’anar als programes electorals.
