La cultura que no ostenta, que no vol guanyar per guanyar

Per a Lu Rois

Fa uns quants dies, Lu Rois va fer un comunicat dient que deixava la seva activitat pública dedicada a la música: “La vida mana, prioritats i necessitats que canvien, i temps i diners que no tinc per dedicar-m’hi.” Sabeu qui és Lu Rois? N’heu escoltat les cançons? És una d’aquestes persones joves que es dediquen a la cultura, en el seu cas a la música, per pura convicció. I que no ho fa, com tants altres, estudiant estratègies mercantils per habitar espais comercials que semblen desocupats. Hi ha artistes que no busquen les masses amb tonades repetitives i lletres infames. N’hi ha que, com la Lu, canten per compartir emocions (la pèrdua de l’àvia, la maternitat, el buit, l’alegria…) sense estridències ni frases ensucrades, convertint-les en substància política. I això té un preu: no tens discogràfiques al darrere, ets l’última opció –o no ets opció, ras i curt– de ràdios i televisions… I ha decidit deixar-ho.

El comunicat de la Lu m’ha deixat amb una sensació de tristesa. Potser perquè la conec, ella va passar per les meves classes a la universitat. I, cosa important, no la vaig espatllar. La meva missió a la universitat sempre ha estat acompanyar l’alumnat; no impartir coneixements, sinó compartir-los, els seus i els meus. Hi ha col·legues que es pensen que ells són imprescindibles per a la vida de l’alumne; de fet, més que alumnes busquen deixebles. I això ho enterboleix tot: si l’alumne decideix, per exemple, canviar-los com a tutors, s’enfurismen i amenacen, esdevenen uns dictadors. Hi ha col·legues, també, que es vanten d’haver posat poques matrícula d’honor –un reia dient que no n’havia concedit mai cap– al llarg de la seva carrera; i, quan ho expressen, no són conscients del seu fracàs com a docents.

La Lu és d’aquelles persones amb qui em trobo molts anys després de la universitat i noto que, més enllà dels coneixements que haguéssim pogut compartir a l’aula, vam establir un rastre més important, emocional. Si jo vaig fer bé la meva feina, elles i ells m’ho retornen amb escreix anys després. En concret, la Lu va fer una cosa que no oblidaré mai: en un concert a l’Heliogàbal de Gràcia, em va dedicar una cançó. I no una cançó qualsevol, sinó una versió seva de “La samarreta” de l’Ovidi. Encara em commoc quan hi penso: ella sap com arribar al cor.

Amb tot això vull dir que la retirada de Lu Rois del món de la música catalana és una pèrdua col·lectiva? No necessàriament, no vull exagerar. No ho sabrem mai, i quan torni (hi confio, ho desitjo) tampoc no sabrem si el seu retorn és una sort més enllà del plaer individual dels qui escoltàvem la seva música als concerts, als discs o a les xarxes. Però el seu abandó, ni que sigui momentani, m’ha generat un neguit. Perquè no és casual que sigui precisament aquesta música compromesa, fora de les llistes comercials dels més i més (i més, encara), la que no pugui sobreviure en el sistema cultural català. I el neguit ha anat creixent. I m’ha sorgit una pregunta.

El món de la política no es regeix per la meritocràcia, no solem tenir al davant dels partits i de les institucions els més preparats. Suposo que no he de justificar aquesta afirmació, oi? I, aleshores, per què en el món de la cultura donem per fet que no passa això mateix, en un grau o en un altre? En el camp de l’art, per exemple, es repeteixen noms i més noms en les programacions de museus i centres d’art contemporanis. Costa molt que allò que anomenem els artistes emergents, els qui es mouen en els ravals de la cultura institucional, s’hi incorporin: se’ls exigeix que s’emmotllin a les demandes del sistema, als processos burocràtics, als projectes d’ostentació.

Encara més, fora dels emergents. Hi ha artistes ja grans, amb una trajectòria excelsa, que no deixen d’acceptar encàrrecs, no acaben de deixar espai als qui han de venir, als qui han tingut poques oportunitats. (Ep! Quan escric aquestes coses, em miro al mirall. No per excels, sinó per gran.) D’una banda, ells es consideren molt bons. Això ja ho explicava Gombrich a propòsit de Kokoschka: “En els seus millors moments és meravellós. Però era com tants artistes contemporanis, molt poc crític amb ell mateix. Pensava: com que ho he fet jo, ha d’estar ben fet.” Aquesta obsessió de no deixar l’espai públic és just el contrari d’allò que deia Perejaume fa poques setmanes: “Sempre he procurat amagar-me tant com he pogut.”

D’una altra banda, els centres d’art van a trobar aquests artistes consagrats per a omplir les seves programacions. Perquè, imbuïts pels consensos de l’èxit, no volen arriscar-se amb artistes novells i creuen que aquells creadors sempre tenen idees meravelloses, espectaculars. I, aleshores comença el bucle, la centrifugadora: molts museus i centres de Barcelona exposen els mateixos artistes. Trepitgen sobre segur, no volen fracassar. No deuen conèixer aquella màxima que diu que un museu (o un teatre o una sala de concerts) es caracteritza, més que no pas per allò que programa, per allò que deixa de programar.

En el camp de la música potser la cosa encara és pitjor. Perquè té aquest component pervers d’indústria cultural que premia el gust de les masses, de les vendes, de les grans xifres, els mateixos noms i les mateixes tendències. I, en aquest context, hi ha moltes pèrdues.

Estimada Lu: no et diré des d’aquí que tornis a la brega. Entre altres coses perquè sé que ets una dona lluitadora. I fora del camp de la cultura (si no és que tot és cultura, ben mirat) hi ha tantes lluites i tantes revoltes on es pot participar! Però intueixo que som uns quants que ens hem sentit impactats pel teu gest, no pel fet de deixar momentàniament la teva trajectòria pública, sinó per haver-ho anunciat obertament. En el camp de la cultura hi ha tanta por del malencert, del fracàs, que quan gent com tu obre finestres que ensenyen que el triomf o la pèrdua són conceptes del poder, absolutament inservibles per a la creació que no vol ostentar, que no vol guanyar per guanyar, ens pertorbem.

Gestos com el teu em fan pensar en aquella possibilitat que Albert Meister exposa en el seu meravellós llibre La soi-disant utopie du centre Beaubourg: l’autogestió de la cultura, fora dels consensos de l’èxit, lluny dels implacables estàndards regulats pels qui manen. Si la societat catalana ha estat capaç de somoure les estructures de tot un estat, no podria demostrar també que pot gestionar un art i una cultura que no són pensats només per guanyar prestigi ni premis ni audiències? Que només vol existir, per compartir experiències i sensibilitats.

Quan tornis serem aquí, Lu Rois.