04.06.2024 - 21:40
Per una cultura minoritària, he posat de títol d’aquest article. Abans que em titlleu d’elitista, estirat o envanit, deixeu-me explicar. Com a professor d’universitat, mai no he pretès de tenir deixebles i crear una comunitat excloent; ben al contrari, a les aules, si el professor ho vol, hi ha la possibilitat de l’igualitarisme, del coneixement compartit. I això mateix faig en la meva feina de comissari d’exposicions: proposar moltes lectures perquè qualsevol visitant s’hi senti interpel·lat. O, aquí mateix, sempre he defugit l’escriptura que embarbussa, per fer veure que saps coses que no vols dir; prefereixo la transparència. Aspiro a la cultura compartida al màxim. I, tanmateix…
Això de la transmissió de la cultura és una equació complexa: d’una banda, és evident que –gairebé– tots els creadors volen arribar al màxim de gent possible; d’una altra, però, sabem o hauríem de saber que els llocs –els dispositius, en llenguatge postmodern– des dels quals enviem o rebem els missatges culturals tenen més incidència que no sembla. El pensador Theodor Adorno venia a dir que l’art és una tasca que sempre has de tractar de resoldre; i afegia que això era així tant en la producció com en la recepció. Han passat els temps en què l’artista i el receptor compartien els mateixos codis. Sobre això hi havia reflexionat Umberto Eco molt abans que s’haguessin agreujat els símptomes de massificació dels gustos que ell ja havia detectat en la distribució de la cultura.
La nostra societat viu en una mania persecutòria per arribar a les més elevades quantitats: els llibres més llegits, les audiències televisives més altes, el màxim nombre de visitants als museus, els concerts multitudinaris… Els polítics i el periodisme submís han ajudat de fa anys a l’acceptació d’una cultura industrial, aquella que converteix l’art en mercaderia, abans que res en mercaderia, la que permet d’obtenir beneficis materials. I què se n’ha fet, de la cultura que té unes aspiracions més restringides?
Tot va a l’engròs: ara, en el món de l’art i de la literatura ja no hi ha individus, sinó públics. L’espectador, el lector, el visitant ha passat a formar part d’unes estatístiques col·lectives en les quals la capacitat crítica de la persona singular i única queda diluïda. Fixem-nos que els mitjans que habitualment s’ocupen poc (o gens) de la cultura menestral deixen anar el seu entusiasme pels grans esdeveniments de la patronal: la nit dels museus, la diada dels llibres més venuts, Primavera Sound i tots els festivals d’estiu pagats per entitats bancàries… I, així, quan les televisions o els grans mitjans silencien tot un altre mode cultural que no compta amb aquests alçaprems divulgatius, l’escletxa creix.
Tendim a ser gregaris, els humans, i és més fàcil seguir les tendències amb què l’opulència comunicativa ens bombardeja que buscar opcions menys massives. “M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits”, va deixar escrit Joan Salvat-Papasseit. En una línia similar, l’artista Ferran Garcia Sevilla confrontava, en aquesta obra del 2017 que acompanya l’escrit, la necessitat de la desobediència individual enfront de l’esclavitud com a col·lectiu. Ell parlava de la lluita política, jo m’he permès de reinterpretar la seva obra des de la perspectiva cultural: necessitem alliberar-nos dels gustos imposats per les indústries, del seguiment passiu d’unes iniciatives que compten de partida amb un suport industrial molt notable; i la seva repercussió mediàtica no fa més que engrandir la distància entre la cultura industrial i la menestral; la que neix minoritària i, sense els suports institucionals, no pot sortir mai d’aquesta condició.
La situació és com un atzucac amb un resultat de pèrdua. La pèrdua que impliquen les iniciatives culturals que ja no poden néixer o, si ho fan, els costa penes i treballs desplegar-se. Un concert de Rosalia no és igual que el d’un músic emergent. Tant se val la qualitat de l’una i de l’altre: la cosa és que els dinerals que costa un concert de Rosalia, i la seva posició d’hegemonia mediàtica, trastoca la necessària tendència a l’igualitarisme entre propostes que ens puguin arribar. Perquè puguem triar, per no quedar-nos en les llistes dels més venuts, com si la cultura fos una cursa esportiva. (No em sé estar de dir que no poso Rosalia en un cantó perquè no m’agradi la seva música, sinó perquè el contingut rebel de moltes de les seves cançons queda diluït en la carcassa que el sistema fagocita.)
Necessitem assistir a actes culturals minoritaris, individuals (poesia, narrativa…) o col·lectius (teatre, música, cinema…), fora de la retòrica dels més i més. I si hi ha poca gent, no lamentar-nos-en, perquè això és donar la raó al sistema comptable de la cultura, aquest que propicien les conselleries de Cultura i les empreses cobdicioses de la mercaderia per la mercaderia. Ens hi juguem un present i un futur cultural diferencial que ara mateix perilla.
Sabeu com ho sé tot això? Per posar un parell d’exemples: enguany se celebren els centenaris de Kafka i Salvat-Papasseit, abans he citat el poeta català. Però aquests dos autors, en el seu temps, eren minoritaris; com tants artistes, músics o dramaturgs del passat que ara són admirats, però que quan exposaven o publicaven o estrenaven eren objecte del silenci, si no de la reprovació. Aquells autors, però, van poder desplegar la seva obra; molts no van arribar a saber-se en vida puntals de la història de la cultura. I la gran pregunta és si el nostre sistema dinerari, industrial, de xifres i més xifres, permet que avui apareguin autors minoritaris que, qui sap?, amb el pas del temps puguin arribar a ser referents d’una cultura minoritària com la nostra.
En part depèn de nosaltres, si ja ens agrada el paper de conformistes i esclaus o preferim convertir-nos en desobedients i insurgents.
