12.11.2019 - 21:50
Al matí anem a una manifestació pels carrers de les nostres ciutats, tot cridant consignes revolucionàries; i quan fosqueja ens posem corbata i entrem il·lusionats al Liceu per assistir a la representació d’una òpera antiga, d’aquelles pensades per a aristòcrates genuïns. A la tarda, pengem posts i piulades incendiàries sobre la cultura obrera, però ràpidament sortim de casa, probablement amb la mateixa corbata d’ahir, per arribar a temps a la inauguració d’una exposició al MNAC, tot exquisidesa i glamur. A tota hora enaltim la revolta catalana del present, però, ve-t’ho aquí, encoratgem la Generalitat perquè, ara que s’ha decidit de retirar les ‘pintures pudents’ (dit per Joan Miró) del Saló de Sant Jordi col·locades durant la dictadura de Primo de Rivera, es recuperin els murals que hi havia projectat Joaquim Torres-Garcia en el seu període noucentista.
Ja hi som: el noucentisme sempre torna a aparèixer o no se n’acaba d’anar mai de les nostres institucions. Al matí som revolucionaris, ataquem els fonaments d’un estat centralista, però a la tarda ens posem el frac de persones cultes i continuem lloant aquella gent del passat que, des de Prat de la Riba fins a Jordi Pujol, des de Francesc Cambó fins a Roca Junyent, van col·laborar amb aquell estat del qual volem desempallegar-nos (faig servir un verb amb tuf noucentista, expressament). I jo em pregunto: el programa iconogràfic d’aquell Torres-Garcia representa el catalanisme d’avui dia? Aquelles pintures arcaïtzants, falsament hel·lenístiques, que ja eren antigues abans de ser concebudes, volem que representin la Catalunya actual?
És clar que no: aquell Torres-Garcia no era modern, estava immergit en un moviment complex del qual sempre s’ha volgut netejar el cantó conservador, més i tot, reaccionari. Quan es parla d’Eugeni d’Ors, l’adalil del noucentisme, no solament es passa per alt que va acabar essent el primer responsable de les Belles Arts del govern feixista de Franco, sí, el de la mòmia; pitjor i tot, poques vegades es burxa en els posicionaments ideològics d’Ors en contra del moviment obrer, en contra de la igualtat en els anys de les seves prèdiques des de la Veu de Catalunya. El noucentisme parlava de classicisme per amagar que, en realitat, el que practicava era el classisme: totes les accions de la Mancomunitat anaven dirigides a la burgesia catalana. I ara, els descendents d’aquelles maneres de plantejar la cultura catalana, amb Quim Torra al capdavant de la Generalitat, continuen posant-la de model. I els qui assalten les fronteres i els aeroports no diuen res, o ho aplaudeixen.
Ben mirat, quan es parla de què fer amb el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, alguns encara van més enrere del Torres-Garcia noucentista, el qual, per cert, es va apartar sobtadament de l’ideari orsià a partir del 1917, deixant de pintar dones ‘pseudo-clàssiques’ despullades i captant el bullici de la ciutat –aleshores, sí– moderna. He llegit que hi ha una altra proposta encara més carrossa; n’hi ha que proposen no pas de recuperar el programa de Torres-Garcia, sinó de rascar i rascar per veure si es troben restes de les pintures originals de l’edifici del segle XVII. I, un cop més, els revolucionaris del carrer, aplaudeixen el retorn al passat amb gestos saberuts i posat d’intel·lectuals orgànics.
A mi em sembla que ja va essent hora que la cultura catalana es proposi d’abandonar aquest regust malaltís pel passat, com si haguéssim de trobar permanentment els nostres orígens culturals en el romànic, en el gòtic, en el modernisme… o en l’immortal noucentisme, sempre aquest retorn a la pàtina noucentista. Si algú necessita models culturals, que miri cap a la República, uns moments de convulsió cultural extraordinaris, on les tensions socials i polítiques extremes vivien en sintonia amb expressions artístiques que volien explicar aquells instants i ser elles mateixes convulsió.
Però hi ha una altra possibilitat encara més rupturista, en sintonia amb el període en què vivim: en comptes de mirar sempre enrere, tinguem en compte els artistes del present. Si el Saló de Sant Jordi s’ha de decorar (bufa!, l’expressió ja és en si mateixa antiga i reaccionària), que es convoqui un concurs perquè ho facin artistes del present, i abandonem l’àncora del passat ni que sigui una vegada. Les coses antigues les posem als museus. I els artistes d’avui que puguin dialogar en llibertat amb els clams de llibertat que cridem als carrers. En cas contrari, la mentida noucentista (i els qui encara l’enarboren des del poder) no deixarà mai d’explicar que Catalunya no podrà ser lliure si no es desfà de les seves mòmies.
