03.12.2019 - 21:50
Algú piulava ahir que els que diuen que culturalment tot va fatal, que no hi ha risc, i que tot és adotzenat, i que etcètera, etcètera, es descrivien a ells mateixos; a l’instant, una gestora cultural li contestava que ella sempre ho havia pensat així. Jo penso, humilment, que ells també es descriuen, de manera que entro en lliça i escric això que segueix:
Quan es va acabar nominalment el franquisme, el primer malentès entre el(s) poder(s) i la cultura fou la suposició que aquesta cultura –particularment, l’escrita, per la seva relació sagrada amb la llengua– era la base de la identitat. El segon malentès fou la pretensió que Catalunya era un país culte. El tercer i últim malentès fou la convicció que només calia fer política –crear poder(s)– per treure a la llum la pàtria (‘neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç’) soterrada. Com és notori, la primera víctima de la cadena de malentesos fou el pobre Espriu. Però, com que, en darrer terme, els poetes sempre acaben triomfant de l’utilitarisme –si no cobren drets per ser recitats en bodes i bateigs o no són domesticats per la tómbola del poder–, avui podem dir, en veu alta, els mots finals d’Assaig de càntic en el temple que ens ha furtat la ideologia del poder regional imperant els últims quaranta anys. Com que dir-ho en català em fa cosa, ho posaré en basc: ‘Nere lander, zikin, itun, zorigaiztoko aberria.’
1. Primer malentès: la cultura és la base de la identitat o n’és la corona? Si n’és la base –com ha difós la ideologia esmentada–, per què tocar-la? La remoció d’un base amenaça d’ensorrar tot l’edifici: d’aquí la naturalesa inamovible i incommovible de la cultura oficial durant els llargs anys de l’autonomisme regional. Tot era qüestió de tapar esvorancs, tirar envans, obrir finestres, reforçar balconades, fer florir terrats… En canvi, la corona és la culminació d’un procés constructiu: com més ric, complex i elevat sigui aquest procés, menys arribarem a albirar-ne l’àpex, però més consciència en tindrem del valor, perquè hi haurem posat, maó a maó, els materials adequats a l’estructura que l’ha de sostenir.
Pel que fa a poder(s) i identitat, direm que el traspàs de responsabilitats a la cultura va permetre als responsables oficials de fer la viu-viu a l’hora de definir una política ferma i clara al servei del poder propi, de la identitat de país realment existent. En sortir del franquisme nominal, la primera necessitat objectiva era la construcció d’un poder propi de Catalunya. I encara afegiria que, atesa la correlació de forces amb l’estat espanyol, era, sobretot, un deure. La qüestió no era pas, com han plantejat els beneficiaris de la ‘transició’, el nivell d’unitat i consciència existents al si del poble, perquè sempre podríem preguntar: unitat i consciència per a què? Per anar de pressa i corrents a legitimar la monarquia postfranquista en unes eleccions de tafurs com les de 1977? O unitat i consciència per a fer arrelar el sentit de la diferència, del poder propi, de la capacitat d’autodeterminar-se? Com es pot deduir, allò que els pedants anomenen timing sempre remet a l’estratègia. Si hom està disposat a sotmetre’s a les primeres de canvi, sempre et faltarà temps per posar-te en primera fila i acabar, és clar, perdent davant els organitzadors de la cursa, que sempre la guanyen tant si hi compareixes com si no. La submissió a les regles de l’estat monàrquic postfranquista només van generar frustració, impotència i, a la fi, deseiximent general. Prenguem-ne bona nota, ara que som de nou convocats a la fira-d’arrambi-qui-pugui.
2. Segon malentès: Catalunya, país culte? En sortir del franquisme nominal, una minoria il·lustrada i resistent estava en condicions (sempre relatives, donada la migradesa dels seus recursos i l’abast del seu aïllament) d’estimular, amalgamar i difondre els distints components culturals existents en el teixit sociopolític del país (v. II Congrés de Cultura Catalana). Teníem des de revistes culturals comunistes fins a la Gran Enciclopèdia Catalana i el Larousse; des d’un diari amb totes les potencialitats fins a una xarxa d’activistes populars arreu dels Països Catalans; teníem uns intel·lectuals delerosos de posar-se al servei del poble i un poble assedegat de rebre nous instruments crítics de coneixement. La cultura era en primer pla, però, érem un país culte? Un país culte és generós amb els seus artistes, científics i pensadors. I Catalunya no ho era pas. Un país culte és respectuós amb el seu patrimoni natural, històric i cultural. I Catalunya va quedar en mans de mercaders i buròcrates. Un país culte és un país que no té por de la seva gent. I Catalunya era poruga amb la seva gent, perquè, senzillament, no la volia reconèixer. I com que no la volia reconèixer, calia portar-la a l’abeurador de les polítiques de poder(s), enteses com a mecanisme de control estadístic, no pas com a terreny de debat, d’espai regulador de conflictes, d’àmbit de decisions col·lectives. Ben al contrari: se’ns va voler fer callar a còpia de despotisme de gestors culturals, de clientelisme desvergonyit de regidories i conselleries, d’esdeveniments d’aparador. La confusió dels papers estava garantida per fer de la cultura un pasteuritzador de la corrupció de la democràcia. I amb el marxamo de ‘país culte’, quan només érem uns nous rics consumistes –sempre en comparació fàcil, i de franc, amb la migradesa espanyola postfranquista–, vam acabar assimilats a la lògica del supermercat cultural, als continguts de les indústries de l’entreteniment, a la política de grans contenidors culturals. (Com és notori, la crisi oberta a partir del 2007 va escombrar totes aquestes pretensions.) I, és clar, en aquesta matèria, a la llarga sempre guanya qui hi posa més calés: la cultura d’estat espanyola, vehiculada en castellà amb tota mena de mitjans i reforçada per aparells de propaganda ad hoc, ha acabat sortint-se amb la seva. En aquest sentit, el tema de la llengua n’és una conseqüència, no pas un antecedent.
3. Tercer i últim malentès: si ja disposàvem de la base identitària, representada per la cultura, només calia fer política per tirar endavant el país, una manera com una altra de dir: ‘Vosaltres, senyores i senyors de la cultura, calleu, que ara és el nostre torn.’ Mentrestant, es donava pinso a les gallines i es mataven els galls de la cort cultural. Es donava veu a titelles i, un cop crescuda la mainada, els titellaires s’escorrien com ombres darrere la cortina. De passada, assignar responsabilitats identitàries a la cultura servia de coartada per ocultar la falta de tremp dels representants polítics i rebaixar a un nivell provincià l’expressió política del nostre poder com a poble diferenciat.
Com sigui, però, que el món es mou, i la realitat és canviant, i la gent necessita nous referents, quan no en disposa, o no se n’afavoreix la creació, els cerca a la seva manera i al seu aire. I buròcrates i gestors, que només saben malcomprar i malvendre segons la llei de l’oferta i la demanda, van impedir a consciència, perquè els anava el sou i la caseta, que la cultura subministrés nous continguts, donés idees, establís paradigmes, estimulés imaginaris a favor de la gent, de la salut realment democràtica, i de l’autogestió cultural i material.
La cultura no necessita establir identitats de poder(s), sinó que li donin camp per a córrer, possibilitats expressives, estímuls a la creativitat, claredat de judici crític, valentia per preservar-ne la independència, mitjans a dojo, regulació pròpia. En un país amb una cultura nacional democràtica, no cal ‘nacionalitzar’ res, ni ‘integrar’ res, ni ‘tolerar’ ningú. Allò que cal fer és estimular la sembra, protegir els nous brots, respectar la collita (tota i de tota mena), ajudar a destriar el gra de la palla, facilitar la distribució dels productes de qualitat… I tornem-hi, que no ha estat re. No pas ‘liberalisme’, en el sentit de deixar-ho tot a mercè de les ‘lliures forces del mercat’, ni tampoc paternalisme proteccionista, sinó lliure joc creatiu i possibilitats a tothom per difondre-ho.
El(s) poder(s), que va(n) en contra de la dinàmica històrica, perquè tendeix a anorrear-lo(s), vol(en) una ‘identitat’ inamovible que el(s) legitimi i en justifiqui els actes. La cultura, que va de bracet amb la història, perquè n’és un producte genuí, és una posada en dubte sistemàtica de la ‘identitat’ que vol(en) el(s) poder(s). La lluita dels pobles per la seva ‘identitat’ és una lluita constant pels orígens, o sigui, contra el(s) poder(s) que els vol(en) no pas constituir, sinó destituir.
