18.03.2018 - 22:00
El buit deixat per la retirada de l’estàtua d’un empresari esclavista i algunes analogies de bona fe del sobiranisme, que equipara anècdotes del procés amb la lluita d’emancipació dels negres americans, conviden al coneixement i a la reflexió.
Sobre l’esclavatge, en els darrers temps s’han publicat llibres de gran interès. Dos exemples de referència són: Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica de Gustau Nerín (Pòrtic, 2015), Premi Carles Rahola d’Assaig; o Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud Atlántica (XVI-XIX) de Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano (Icària, 2017).
Els fonaments històrics són la clau, és evident, però en un segle de lluita pels drets civils i la dignitat humana els negres nord-americans han desenvolupat un potent bagatge teòric i activista, ideològic i cultural, bàsic per a conèixer a fons les grans polèmiques globals del segle XX.
Els africans van començar a creuar l’Atlàntic fa segles. Al principi, forçats per acabar d’esclaus a les plantacions; després i fins avui l’han seguit creuant legalment o il·legalment, amb uns altres objectius laborals: industrials, domèstics o tecnològics, amb resultats potser menys cruels, però no exempts d’explotació, menyspreu racial i violència.
Hi ha un sòlid recorregut del relat ideològic de lluita contra el racisme als EUA amb totes les seves paradoxes, debats, sorpreses i contradiccions. També amb tota la seva immensa explosió vital i creativa en tots els camps de l’agitació social, la cultura i les arts, dels rythm & blues fins al rap, des de l’oncle Tom a Barack Obama, passant pels Panteres Negres i Angela Davis.
Per a conèixer’l, en són una bona guia el documentari I am not your negro, dirigit per Raoul Peck, i sobretot l’excel·lent projecte editorial de la Biblioteca Afro Americana Madrid (BAAM), dirigit per Mireia Sentís, que d’ençà del 2011 publica cada any un parell de llibres imprescindibles sàviament triats d’autors afroamericans clau. Són obres de James Yates, Langston Hughes, June Jordan, Ishmael Reed, Jean Toomer o Angela Davis, entre més, que no han estat mai traduïdes aquí.
Franco i el Ku Klux Klan
La col·lecció es va estrenar, significativament, amb la publicació l’any 2011 de dues obres que eren una mirada afroamericana sobre la guerra del 1936-1939. Tots dos autors van sentir visceralment l’amenaça que suposava Franco i el feixisme pel progrés i els drets dels treballadors del món. Els bombardaments químics exterminadors de Mussolini sobre Etiòpia també hi van influir. Les obres són: De Misisipi a Madrid. Memorias de un afroamericano en la Brigada Lincoln de James Yates, i Escritos sobre España de Langston Hughes. Tots dos, d’extracció social i cultural diferent, van venir a Espanya a lluitar. En la guerra es van sentir respectats. ‘De vegades un poble sencer venia a veure’m quan sabien que havia arribat un negre. Espanya va ser el primer lloc on em vaig sentir lliure’, explica Yates a un company.
Per l’escriptor Langston Hughes, figura del Renaixement de Harlem, traductor de García Lorca i Nicolás Guillén, la identificació de la Falange amb el terror racista dels estats americans del sud és habitual: ‘Doneu-li a Franco una caputxa i podria ser membre del Ku Klux Klan. El feixisme és allò que serà el Ku Klux Klan quan es combini amb la Liberty League i comenci a utilitzar avions i metralladores, en comptes d’uns quants metres de corda’.
Tots els llibres de la col·lecció BAAM són un descobriment, d’una potència ideològica i bellesa literària indiscutibles. L’últim que han publicat, Cuerpo político negro (2017), del qual parlaré més endavant, és una intel·ligent compilació de textos d’uns divuit autors d’èpoques i gèneres literaris diversos que són l’exponent de com s’ha anat configurant el pensament polític negre afroamericà en un segle, prou desconegut en conjunt a casa nostra. És un viatge iniciàtic, revelador, per l’evolució de la resistència intel·lectual d’una part de la població americana que ha estat explotada, violentada i tractada com a estrangera i problemàtica dins les fronteres del seu país.
I am not your negro
‘La història no és el passat. És el present. Nosaltres carreguem la nostra història. Som la nostra història. Si pretenem la cosa contrària som literalment criminals’, afirma l’escriptor i activista negre James Baldwin (1924-1987), protagonista de I am not your negro (2016). El film ens mostra un segle d’activisme negre als EUA, d’injustícia i cruels paradoxes culturals, de violència i debat activista i intel·lectual.
Malcolm X, Martin Luther King i Medgar Evers eren tres amics i camarades de James Baldwin que van morir assassinats. El record que té l’escriptor d’ells i les seves morts, permeten a Baldwin i Peck de reflexionar a fons, de denunciar i d’explorar les entranyes més fosques de la societat americana: el racisme, la violència i la discriminació. És un collage impactant, un assaig provocador, que combina entrevistes de televisió, pel·lícules, publicitat, declaracions, fotos de manifestacions i protestes que, al capdavall, demostren que la societat ha canviat ben poc i que avui els afroamericans s’enfronten essencialment als mateixos problemes socials, racials, sexuals i de classe que fa un segle.
James Baldwin, que es definia com negre, pobre i gai, i que va escriure el seu primer article a dotze anys sobre la ‘Revolució espanyola’, com Noam Chomsky, afirma en el documentari: ‘El problema no és el futur del moviment negre americà, sinó el futur d’aquest país’. Agut i profètic. Amb el pas dels anys, en l’Amèrica que ha escollit president Donald Trump i el món què vivim, les seves paraules brillen de veritat i es carreguen encara més de raó.
El cos polític negre
James Baldwin és també un dels divuit autors presents en el recull que ha fet Mireia Sentís en l’edició de Cuerpo político negro (BAAM, Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2017). Aquí, Baldwin, en una contundent carta al seu nebot en el centenari de l’Emancipació (1863), li explica que van derrotar el seu avi abans que la mort perquè es va creure en l’ànima allò que els blancs deien d’ell. ‘Només et poden destruir si creus que ets realment allò que el món blanc anomena un nigger. T’ho dic perquè t’estimo i et prego que mai no ho oblidis’.
L’any 1962, l’escriptor adverteix al seu nebot que, a causa dels seus compatriotes, gent innocent i benintencionada, remarca, ha nascut en unes condicions no gaire diferents de les que descriu Dickens en el Londres de feia més de cent anys. ‘Aquest país innocent t’ha tancat en un gueto, perquè en realitat volia que morissis’. Baldwin conclou que els negres no seran lliures fins que els blancs no ho siguin.
L’escriptora, antropòloga i artista destacada del Renaixement de Harlem, Zora Neale Hurston (1891-1960) inaugura aquest apassionant recorregut pel cos polític negre, amb ‘Què se sent en ser jo de color’, un text preciós on explica que recorda el dia que es va tornar de color, a tretze anys, quan deixà el seu poblet de negres per a anar a l’escola de Jacksonville. Assegura que no ho viu, però, com una tragèdia i no es considera de l’escola de la negritud queixosa: ‘No vaig ploriquejant pel món, estic massa ocupada esmolant-me les dents per devorar-lo’.
De l’amplíssim ventall d’actituds i polèmiques i resistències que ens descobrirà el llibre, Zora Neale té una actitud punyent, lúcida, irònica, descarada, alegre i vital. El tràgic rerefons racista hi és perquè s’intueix, però ella viu en la revolta, no s’hi recrea, en té prou amb desautoritzar el món amb la seva vida. És curiós com remarca la diferència amb els blancs una nit que assisteix amb un amic blanc a un concert de jazz. Ella es transfigura posseïda per la música, se sent salvatge, s’imagina a la selva. Quan acaba la peça, observa el blanc i pensa: ‘Les grans gotes de violàcia i vermellosa emoció ni l’han fregat. Només ho ha escoltat, però jo ho he sentit’.
Començant pel concepte de Zora Neale i James Baldwin de descobrir-se de color i enfrontar-se al món que et menysprea, i la voluntat racista supremacista d’explotar i anihilar els negres i com sobreviure’n, el llibre traça un recorregut intel·ligent fins als nostres dies passant per totes les etapes de polèmica i violència que ha viscut l’activisme i la resistència intel·lectual afroamericana. De la lectura completa se’n deriven trames i subtrames que connecten amb més obres i amb les notícies d’actualitat de diferents èpoques, o les lluites socials i la producció cultural del moment.
Els diferents autors incideixen en un ampli ventall de qüestions i comportaments i fets històrics o actuals, alguns dels quals són molt ignorats. S’aborda, per exemple, el rol cultural que van jugar les grans universitats com Harvard en la construcció d’un imaginari social i polític que justifiqués i ‘santifiqués’ el racisme i l’esclavatge. O temes com el significat de l’evolució en la música negra, del rythm & blues fins al hip-hop i el rap, passant pel valor del black english, la llengua original de la família i el barri, contra la violència policíaca que sempre ha assassinat joves negres impunement.
La figura de Michael Jackson serveix per introduir el concepte de moda i el cabell com a material simbòlic. Les apropiacions mútues entre negres i blancs i la pèrdua de significat quan l’utilitza el mercat i esdevé model de consum pels blancs.
La negritud postmoderna i el paper dels intel·lectuals resistents que han de readaptar-se a un món globalitzat, amb un nou compromís envers les cultures populars i les naixents coincidències amb les lluites de més sectors socials que també se senten trepitjats, alienats, explotats.
També hi ha espai i reflexió per la cultura homosexual i queer negra o la multiculturalitat i el debat identitari en un una Nord-amèrica multiracial que tendeix, amb els anys, a la minorització de la raça blanca i al debat nat de la paranoia i paradoxes que això significa. Ens acostem a la fi de l’Amèrica blanca? Tenen els blancs una crisi d’identitat racial? Sobre quines bases i preceptes ideològics s’hauria de construir Afroamèrica? .
La violència racial impune i permanent del Ku Klux Klan als assassinats salvatges dels policies blancs contra els joves negres dels barris és un element protagonista constant al llarg de l’obra. La violència brutal, irracional, que els negres pateixen de generacions. El judici al ric i famós O.J.Simpson és present en diversos textos com a exemple per aprofundir en l’actitud dels mass-media, el masclisme, el racisme i la violència. Aquesta reflexió moderna sobre la violència, dialoga amb un altre article: un estudi molt interessant sobre l’immens arxiu obscur de fotos de linxaments, que es compraven i venien com relíquies religioses. Entre 1882 i 1930 aquesta pràctica de violència extrajudicial va deixar més de 3.000 morts, el 88% dels quals eren afroamericans.
Sempre cal tornar a Marx
Cap al final del llibre es reprodueix, crec jo, un article molt valuós. ‘Necessitem un programa econòmic per fer que les vides negres importin’, escriuen a The Nation, Mychal Denzel Smith i Jesse A. Myerson l’any 2015. Tots dos són periodistes i escriptors que col·laboren en premsa, ràdio i televisió. Myerson va ser membre del moviment Occupy Wall Street i també treballa amb Rolling Stone. Tots dos proposen que el moviment #BlackLivesMatter, que va néixer el 2013 i protesta pels assassinats de negres, a més a més d’exigir una reforma de la policia, ha de desenvolupar un programa econòmic, perquè la història d’Amèrica és una història d’explotació econòmica que ha creat i mantingut el racisme al llarg del temps. L’explotació de la mà d’obra esclava africana va provocar que els blancs que s’enriquien codifiquessin la idea de raça en la legislació. La desigualtat va ser abans que el racisme, i això no ha canviat mai.
‘El principal problema de la raça és el confinament massiu dels americans negres en la pobresa’, afirmen ells.
Avui dia la crisi ha castigat i marginalitzat durament els negres. Els ha limitat l’accés a l’habitatge, al mercat laboral, a la sanitat, a la cultura i a l’educació de qualitat. Una persona amb antecedents penals té prohibit l’accés als cupons d’aliments, les ajudes socials i la habitatge públic. Una seguretat econòmica insuficient és realment qüestió de vida o mort pels negres americans.
Segons ells, el moviment #BlackLivesMatter ha d’aturar els motors econòmics que alimenten i donen sentit al racisme. Cal un programa econòmic basat en la plena ocupació: la feina garantida, finançada amb fons federals, i la renda bàsica universal. Una reforma tributària que deixi de gravar el treball, i comenci a gravar el monopoli immobiliari i l’arrendament de terres. I fons d’ajuda a la infància. Si s’iguala la riquesa, conclouen, s’eliminaria la inseguretat material per a tothom –negres, blancs i la resta de col·lectius– i, conseqüentment, la raó de ser de la supremacia blanca. Sempre cal tornar a Marx.
