Cultura i construcció social. Nous relats per a la cultura

L’1 de maig les persones treballadores reivindiquem els nostres drets i recordem els sindicalistes anarquistes que van ser executats als Estats Units per participar, un mes de maig de 1886, en les lluites per aconseguir una jornada laboral de 8 hores. És una bona ocasió per reflexionar sobre la funció de la cultura en la construcció social i comunitària. D’això van aquestes notes, que començo amb un llistat de pràctiques culturals que considero rellevants pel que fa a la creació de capital social i acabo amb tres reflexions genèriques.

Cultura i construcció comunitària. Els relats

1. La història de Wajid, Hussain i Mohammed, tres persones procedents del Punjab que vivien al barri del Raval de Barcelona i feien de la poesia lírica del ghazal (gasela) el seu vincle de relació i expressió comunitària. Maritza García en va fer el documentari El plor de la gasela.
2. La tasca d’entitats com la Coordinadora d’Entitats del Poble Sec, distingida amb el Premi Antoni Carné el 2017, que, més enllà de donar cobertura cultural i social a les entitats de l’entorn, treballa per enfortir els vincles veïnals entre generacions i comunitats ètniques diferents.
3. No sempre la intervenció pública és positiva. A La ciutat horitzontal, Stefano Portelli argumenta que gran part dels barris perifèrics de la Barcelona de finals del segle XX «que van desaparèixer amb el cicle present de transformacions urbanes (…) es caracteritzaven per una estructura horitzontal i una autonomia cultural». En molts casos aquests barris van substituir-se per nous complexos d’habitatges planificats i verticals que van modificar dramàticament la forma de vida de la població resident. En concret, Portelli estudia l’enderroc de les cases barates de Bon Pastor, «uns territoris hostils, nascuts com a barris concentracionaris i espais d’exclusió, [que] en pocs anys van convertir-se en zones en bona manera autogestionades, on les diferents onades de nouvinguts van trobar-hi un recer relativament protegit i un ambient social acollidor. Això va ser possible gràcies a un seguit de pràctiques comunes i d’elaboracions culturals espontànies, que també van servir per cohesionar i per fer de mitjanceres entre les seves diferències. Els vincles que van desenvolupar-se entre els habitants van fonamentar-se també gràcies a l’hostilitat generalitzada cap a les autoritats municipals».
4. La lliçó del coreògraf Royston Maldoom, que podem veure al documental Esto es ritmo (2004). 250 escolars alemanys d’edats i procedències socials diverses, desconeixedors de la música clàssica i la dansa contemporània, preparen una coreografia amb música de Stravinsky: mesos de treball en un projecte pedagògic en el qual la dansa esdevé una eina per canalitzar fòbies, vergonyes i prejudicis i per apreciar el valor de la representació col·lectiva, l’esforç i l’entrega.
5. Associar-se. Certament, el fet d’associar-se per construir algun projecte en comú és un valor. A Catalunya hi ha una poderosa cultura no professional vinculada a diferents formes d’associacionisme i apoderament ciutadà: al país hi ha 445 associacions (dades del 2013) que tenen com a principal objectiu activitats relacionades amb expressions culturals d’arrel. 431.290 persones estan associades a aquestes entitats i 51.260 dediquen part del seu temps a treballar-hi voluntàriament. Per cert, que aquestes dades no comptabilitzen ni les associacions que tenen la cultura (i no només la cultura d’arrel) entre els seus objectius fundacionals ni les xifres de l’associacionisme informal (el que ens convoca a través de whatsapp i les xarxes socials).
6. La iniciativa de l’Ajuntament de Sabadell per tal que alumnes de 12 centres públics inclosos en sis plans educatius d’entorn, facin teatre i coral a l’hora de menjador amb l’objectiu de garantir la igualtat i facilitar l’accés a la formació artística a estudiants d’entorns socials desafavorits. L’Ajuntament destina un pressupost de 20.226€ al programa.
7. Les manifestacions de religiositat popular, ja sigui la celebració de la Setmana Santa o del Ramadà, són expressions vives i actives en la construcció de capitals comunitaris en qualsevol de les nostres ciutats. També ho són, en un sentit pluriconfessional, el projecte de parelles lingüístiques interreligioses impulsat per l’Ajuntament de Salt, que posa en relació persones de diferents confessions a partir d’un interès comú i compartit com és el coneixement de la llengua catalana, o els diferents grups per al diàleg interreligiós com seria el cas dels vinculats a la UNESCO.
8. Desenvolupar el potencial educatiu del coneixement i les aptituds culturals: és el cas d’experiències com l’A-PLEC. Didàctica del plegat, que permet descobrir per mitjà del joc i de l’experimentació amb el plegat de paper el món de la geometria i la matemàtica, o Corrandaescola, que usa el potencial educatiu de la glosa (la cançó improvisada) per incentivar un ús lúdic i social de la llengua i l’interès per practicar-la en experiències que afavoreixen el diàleg i la cohesió social.
9. L’obra de creadores com Daniela Ortiz i Eulàlia Valldosera, productores de significats que ens revelen altres maneres de mirar i relacionar-nos amb les coses. Ortiz busca explorar espais de tensió on desemmascarar conflictes de raça, classe, nacionalitat o gènere i obre nous relats que ens permeten entrar en contradicció i reflexionar sobre els nostres hàbits i comportaments socials. A NN 15.518, Ortiz en col·laboració amb Xose Quiroga, qüestiona el concepte de ciutadania en una nostra societat, la nostra, en què l’aparell de l’estat espanyol i el cos social impedeixen i es mostren indiferents cap al reconeixement de les persones migrants com a ciutadans. NN (No Name) és el nom amb què 15.518 persones figuren a la llista de 16.264 persones mortes segons les estructures de control migratori de la Unió Europea. Valldosera desmitifica l’estatus de l’artista com a creadora única i explora altres formes d’empatitzar amb l’entorn. A Plastic mantra es relaciona amb la naturalesa i les formes subtils guiada per la veu de la Sibil·la de Cumes i actualitza el seu cant guaridor per recodificar la nostra relació individual i comunitària amb la pol·lució, l’ecologia i les formes de submissió amb els poderosos.

Reflexió primera
Quina societat volem “cohesionar” amb la cultura? La que utilitza la cultura com a “ascensor” social o la que utilitza la cultura com a eina per a l’alliberament (social, de gènere, etc)? La que veu en la cultura un instrument per des-conflictivitzar l’espai públic o la que, des de la cultura, promou conflictes d’emancipació? La cultura del consum o la del retorn social? En darrera instància, tenen cabuda aquestes «cultures» sovint antagòniques dins d’un únic concepte de cultura? I, encara: qui vol cohesionar una societat desigual? Des d’on vol fer-ho? Catalunya és una societat desigual. I hi ha una cultura que no vol ser un bàlsam ni vol mantenir-se aliena a la lluita i el conflicte social. I hi ha, també, una cultura que lluita contra la precarització laboral de les seves treballadores.

1. Catalunya deixa d’ingressar uns 16.000 milions a l’any pel frau fiscal que cometen les empreses, segons dades d’Oxfam-Intermón mentre la taxa AROPE, que mesura la població en risc de pobresa i exclusió social ha passat entre 2007 i 2014 del 20,8% al 26,0% (dades de l’Idescat). Que algunes d’aquelles empreses participin en programes de mecenatge «cultural» hauria d’obrir, si més no, alguna finestra de debat i crítica.
2. Maria Soler i Víctor Yustres descriuen una arquitectura institucional de la cultura que, mitjançant «l’externalització dels serveis de personal als centres culturals públics, consolida un model opac, de condicions laborals precàries i poc controlat per les administracions titulars dels equipaments».

Reflexió segona
De què parlem quan parlem de cultura? Pot ser que allò que és específic de la cultura no sigui el substantiu «cultura» sinó la seva adjectivació. Perquè la cultura pot ser «comunitària», «institucional», «de masses», «popular», «alta», «baixa»… o tantes altres coses. Fins i tot hi ha una cultura «especulativa» de la qual n’és emblema La otra cara del Fòrum de les Cultures S.A. , aquella maquinària amb un pressupost de 2.500 M€ dels quals només 319 eren per a continguts culturals. La reflexió sobre el model de cultura no és neutra. La decisió d’atorgar el patrimoni de la creació de significats i valors culturals a una minoria distingida socialment o política genera dinàmiques de «puresa-impuresa» cultural que faran inviable valorar els aspectes inclusius i transversals de la cultura. Era Raymond Williams qui deia allò que la cultura és un esdeveniment ordinari i la reflexió és pertinent perquè sovint les «polítiques culturals» s’han «dissenyat» (i «executat») des d’una (altra) cultura que es vol distingir de la cultura banal i ordinària. I podem arribar al paroxisme que els dissenyadors de polítiques culturals necessitin el màrqueting cultural per fer arribar el seu producte a unes «masses» que ells mateixos consideren inhàbils com a espectadors i productors crítics de cultura. 

1. No anar al teatre no fa més inculta una persona. Per què no cantem als bars? Per què no juguem al carrer? Quan des de les polítiques públiques es parla d’esport, es vol incentivar l’assistència als partits del Barça o la pràctica de l’esport per fomentar la sociabilitat i la salut? Què es vol incentivar quan es parla de cultura? Ho aconseguim? Com ho mesurem?
2. El 1845 Josep Anselm Clavé fundava a La’Aurora a Barcelona, una societat (una associació) que tal com recorda Josep Fontana a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014) fou l’inici d’un moviment que a Catalunya va assolir una extraordinària importància amb la creació d’un gran nombre de societats que més enllà del seu caràcter cultural fomentaven la relació entre persones treballadores en un temps en què els sindicats estaven prohibits. Quan a mitjan del segle XIX emergien els ateneus i les societats culturals no ho feien per produir espectacles de consum cultural sinó que ho feien com a centres en defensa de la sociabilitat lliure i la disputa d’un espai públic que, més que cultural, era il·lustrat, burgès o proletari.
3. Opino que cal donar eines i recursos a la cultura «popular» o «comunitària» que, amb totes les seves complexitats, és la que entén que és cultural l’activitat de concebre, organitzar, participar i transmetre un acte de cultura, i no només participar en la seva recepció; i que no restringeix la interpretació i producció de cultura a una elit tècnica.

Reflexió tercera
Quin paper tenen les polítiques culturals a l’hora de garantir els drets culturals i la democratització de l’accés a la cultura?

1. Cal desenvolupar polítiques públiques específiques en matèria de drets culturals que, més enllà dels drets d’accés a la cultura, despleguin el dret a escollir la identitat pròpia, de pertànyer, o no, a una comunitat o de participar en l’elaboració, execució i avaluació de polítiques culturals, entre d’altres; en matèria de transmissió i memòria (amb un tractament diferenciat en relació a l’ensenyament curricular); en tot allò que té a veure amb la celebració comunitària, el desenvolupament local o la diversitat cultural.
2. . Més diners? Per a quina cultura? Penso que als nostres dies no valen només demandes genèriques de major finançament per a la cultura: és necessari definir programes concrets i, després, exigir-ne el finançament adequat.

a. És necessari canviar els organigrames institucionals per tal que sigui possible i eficient concertar polítiques públiques de cultura amb polítiques de ciutadania, serveis comunitaris i educació.

b. Altrament, seria interessant introduir criteris de governança i de retorn social dels diners públics, cosa que passaria, entre d’altres, per redissenyar les subvencions i convenis com a instrument de les polítiques públiques i fer-ho per condicionar allò que se subvenciona (Criteris de valoració) i per condicionar allò que fa qui les rep (Retorn social). Es tractaria, en la línia del que expliquen Xavier Fina i Daniel Granados, de replicar en l’àmbit de la cultura models de gestió que vénen de l’economia social i solidària afavorint formes de governança democràtiques i models horitzontals, l’ús de codi obert que garanteixi la reutilització o remescla de la producció o la participació enfront del consum passiu, entre altres propostes.

c. També caldria que el municipi, una administració que proveeix serveis i inversions bàsics i de proximitat, i no només en cultura, disposés de l’autonomia financera i reglamentària suficient que li permetés desenvolupar polítiques socials i culturals pròpies. Una lectura del pressupost consolidat en cultura a Catalunya (dades del 2014) situa l’Administració local com màxima inversora, amb el 60,7% de la despesa (533M€), seguida de la Generalitat. Cultura, amb el 37,4% (328,9M€) i l’Estat, amb l’1,8% (15,8M€).

Aquestes notes són els apunts de la participació en una taula de debat sobre Cultura i cohesió social, convocada per l’Orfeó Lleidatà, moderada per Xavier Quinquillà i compartida amb Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social de la UDL, i Jaume Belló, professor de l’Aula Municipal de Teatre i artista multidisciplinar.