Quan la cultura cau també en la cosa neoliberal

No m’agraden els manifestos electoralistes signats per gent coneguda del món de la cultura. Durant la passada campanya n’hi va haver un donant suport a Ada Colau, però fa temps que m’emprenyen i m’han emprenyat, els de tots colors. Perquè parteixen del mateix mal: pensar-se que, essent artista o intel·lectual, tens dret a influir en la decisió de la resta de població, com pretenen fer els capellans, els polítics professionals o els periodistes a sou. I per mi que la cultura hauria d’allunyar-se d’aquestes pràctiques barroerament proselitistes. I, en comptes de fer manifestos per donar suport a una formació política cada quatre anys, caldria signar-ne un cada setmana per denunciar tantes coses que es fan malament en la gestió de la cultura, sempre tan precària, incloent-hi aquelles formacions polítiques per les quals alguns demanen el vot.

Però hi ha una raó més de pes per a avorrir l’actitud arrogant dels qui arriben a pensar que algú pot variar el seu vot per la presència del seu nom en una llista d’adherits. (Més arrogant –o prevaricador– encara quan molts del qui demanaven el vot per Colau no votaven a Barcelona.) Aquesta raó és d’arrel ètica: quan veus la llista dels signants en aquesta mena de manifestos, pots comprovar que els més destacats han estat premiats per la formació a la qual donen suport públic com a col·lectiu presumptament organitzat. O han rebut distincions, o han rebut encàrrecs, o formen part de jurats que reparteixen les subvencions de la institució, o n’han obtinguda alguna, de subvenció… o hi aspiren perquè saben que aquell partit toca poder. I, aleshores, et preguntes on és la independència d’aquells personatges, si no deu ser que el que volen és mantenir l’estat de les coses que els beneficia a ells, encara que a uns altres col·legues tant o més bons professionals que ells no els hagi anat tan bé; ni els hi anirà en el futur si acaba guanyant la formació per la qual has demanat el vot. M’explico, oi?: es tracta d’una roda en què ningú no pot entrar. Tot és pensat pels qui formen part de la petita tribu dels –diguem-ho sense eufemismes– assalariats del partit de torn. O dels que volen ser-ho.

En temps de Pujol també hi havia manifestos d’intel·lectuals en favor de CiU: eren llistes farcides de directors generals i gent a sou del govern, també d’escriptors que dirigien programes a la TV3 en aquells anys de la “pau pujoliana”. I, no caldria ni recordar-ho, els manifestos que firmaven a favor del PSOE gent com Serrat, Sabina, Almodóvar o Rosa Maria Sardà, per posar-los d’exemple, sempre feien un tuf d’amiguisme, no solament ideològic, sinó de suport econòmic: eren recompensats amb aparicions a les televisions públiques comandades pel partit, és a dir, tenien promocions gratuïtes; ajuntaments del PSOE programaven concerts seus; etcètera. I si em molestaven aquells manifestos electoralistes, em molesten aquests d’ara, què voleu que us digui. Perquè els mecanismes són els mateixos: adulteren la regulació de la precarietat en què es mou la majoria del món cultural. I, sobretot, avantposen els interessos d’una minoria sobre el que hauria de ser el màxim objectiu de la cultura transformadora: el bé comú.

Jo no em crec la independència dels treballadors de la cultura que mostren el seu suport públic a les formacions o institucions que els donen feina o els en poder donar. Perquè la independència, si de cas, es demostraria fent tot el contrari: anant a contracorrent, marxant de la covardia neoliberal de mantenir les prebendes que has aconseguit, o estimulant si de cas noves maneres de participació en la cultura pública. Les eleccions i el pronunciament col·lectiu en favor d’una determinada formació són un símptoma que es produeix cada quatre anys. El problema gros és abans i després d’aquestes declaracions. Quan acceptem –i hi contribuïm– un món cultural abandonat a les lleis del mercat, encara que en aquest sector el mercat sigui tan i tan esllanguit. I dominat sempre pels mateixos.

Alguns exemples agafats al vol sobre això últim. Primer: és dolorós comprovar que la gent que treballa als museus i institucions culturals mai no diuen res sobre les coses greus que passen allà dins, més sovint dels que ens pensem. En els museus públics i privats de Catalunya, en els teatres i les sales de concert, com a qualsevol empresa, hi ha assetjaments, acomiadaments arbitraris… Però, mentre que en altres sectors del món del treball hi ha protestes, assemblees, sindicació, vagues i solidaritat amb els qui pateixen el martell del poder, aquí tothom calla. O quasi tothom. Quina pena! Segon: la gran majoria dels agents culturals jutja les coses segons si ell en treu profit o no. El gruix d’artistes que han defensat amb urpes la direcció de Manolo Borja del Museu Reina Sofia són els qui hi han fet exposicions o projectes. I, viceversa, els qui no hi han participat callen o s’apunten al tiroteig. Una cosa semblant passa amb el MACBA: tots sabem que la institució és governada fora dels canals democràtics (per cert, amb la connivència de Colau i els comuns), però si tens la sort que comptin amb tu, calles. Hi ha excepcions, ho sé, però la norma general preval.

El tercer exemple, i amb això acabo, és tràgic, em sembla. Fa uns dies, l’actriu Júlia Barceló anunciava que havia de deixar la seva trajectòria teatral perquè, com que no pertany als beneficiats per la televisió pública catalana, entre altres canals més o menys ben pagats, no podia sostenir-se econòmicament. “Jo sóc de família obrera, no tindré una herència, m’he de pagar el lloguer…”, deia. Fa poques setmanes em referia a un gest similar anunciat per la cantant Lu Rois: no podia aguantar les despeses d’una manera de concebre la cultura que no parteix del pur entreteniment. Sabeu què uneix aquests dos casos? Primer, que fins que no entenguem que hi ha un art no comercial que ha d’existir (això ja ho deia fa molts anys André Malraux), ens aboquem a la banalitat. Segon: que la resposta dels col·legues de professió de Lu Rois o de Júlia Barceló ha estat, si no m’he perdut alguna cosa, tan precària com la precarietat que els gestos d’aquestes dues treballadores culturals denuncien. Com si molts d’aquests col·legues se sentissin relativament satisfets que hi hagués menys competència en els seus respectius camps.

Camarades: ara que ja han passat les eleccions municipals, per què no us proposeu fer un manifest en contra de la concepció salvatgement neoliberal de la cultura catalana? En contra de tots els partits i institucions (també aquelles que de tant en tant us donen una engruna de pa per rosegar) que perpetuen aquest estat de les coses en què, si tens projectes fora de la comercialitat estricta, saps que hi perdràs l’esma o, fatalment, hauràs d’abandonar. Jo i molts altres aquest manifest el signaríem, encara que no sortíssim a TV3. O, precisament, perquè sabem del cert que no hi sortiríem.