Cultura contra barbàrie, la Institució de les Lletres Catalanes celebra el 80è aniversari malgrat Montoro

Catalunya és un país estrany on les estructures d’estat molt sovint les ha construïdes abans la societat civil més que no pas el poder institucional. El cas de la Institució de les Lletres Catalanes és paradigmàtic. Creada el 1937, en plena guerra, la Institució va ser refundada el 1987 a petició sobretot de les associacions d’escriptors del país, tot i que la proposta venia de deu anys abans, des del Congrés de Cultura Catalana. Dissabte al vespre, al Palau Robert de Barcelona, es va commemorar aquest doble aniversari, que arriba en un dels moments més complicats de l’entitat: la intervenció dels comptes pel govern espanyol, que han deixat el pressupost a zero. El lema de l’acte era ‘Cultura contra barbàrie’.

Actualment, la Institució desenvolupa programes del foment de la literatura catalana arreu del domini lingüístic i s’ha convertit en una de les entitats més respectades del país, precisament, per aquesta defensa de l’actuació en el conjunt dels Països Catalans, que sempre ha existit des dels orígens però que s’ha incrementat en els darrers temps. A més a més, sota la direcció de Laura Borràs ha multiplicat la seva visibilitat i ha consolidat els programes impulsats fins al moment, a més d’obrir-ne de nous.

En aquestes circumstàncies, una gernació va decidir donar suport a l’entitat que ha de vetllar per la nostra literatura i entre les autoritats presents destacaven el conseller de Cultura, Lluís Puig; la consellera de Cultura del Govern Balear, Fanny Tur; i l’ex-conseller Ferran Mascarell, actual delegat del govern a Madrid. Però els protagonistes veritables foren els escriptors, els antics directors i degans de l’entitat i sobretot els músics que havien de portar les paraules dels grans poetes de la nostra literatura en forma musical. I així l’acte es va iniciar amb les ‘Corrandes d’exili’ de Joan Oliver / Pere Quart en la versió d’Ovidi Montllor executada per Borja Penalba i David Caño.

La vetllada començava forta i emotiva i Estel Solé i Toni Puntí, els presentadors de la gala –una conducció impecable i una lectura perfecta de fragments d’Incerta glòria de Joan Sales i d’Els vençuts de Xavier Benguerel– i les actuacions musicals sovintejaren amb els diferents discursos i parlaments. Oriol Pi de Cabanyes, primer director de l’entitat en democràcia, va explicar que hi havia fils de continuïtat democràtica que no s’havien de trencar i que si la institució havia nascut en circumstàncies molt tràgiques, segur que se superarien les actuals.

Laura Borràs, actual directora de la Institució, va recordar en la seva primera intervenció que el seu predecessor en el càrrec, Oriol Izquierdo, l’havia trucat per dir-li ‘no sé com t’ho faràs’, en referència a la retallada pressupostària patida en el moment que Borràs va acceptar el càrrec. ‘He estat la directora més pobra de la Institució, però hem mantingut tots els programes. Sóc la més pobra, però el senyor Montoro no sap que sóc rica, sóc rica amb la solidaritat de tots vosaltres cap a la Institució’ afirmà Borràs.

I així, a poc a poc, la vetllada –amb un programa exquisit, sensual, sorprenentment àgil per la gran quantitat d’intèrprets que va pujar sobre l’escenari– va anar passant i guanyant intensitat emocional. És clar que anaven apareixent versos de Vinyoli, Montserrat Abelló, Caterina Albert… i va pujar a l’escenari el conseller Lluís Puig, un home que en molt poc temps al capdavant de la conselleria ja s’ha guanyat l’estimació de bona part del sector i que ha fet oblidar ràpidament el seu antecessor, el conseller Santi Vila. Puig va excusar el president Carles Puigdemont i ho va fer sense rituals cerimonials. ‘En aquesta ocasió sé que al president li hauria encantat ser aquí i, a més a més, mai no havia estat tan honorat d’excusar algú en aquesta hora i en aquest país’.

El conseller no va emprar cap text escrit per al seu parlament, en el qual va recordar que aviat es complirien cinquanta anys del Maig del 68 i de les cançons del Grup de Folk i va dir: ‘Aquests dies sempre acabem les nostres concentracions i manifestacions de la mateixa manera: cantant. Per això us hem de demanar que ens feu més cançons amb aquests poemes tan bonics, que en necessitem moltes perquè ens queda molt de temps d’haver de cantar en aquest país.’ I assegurà que ‘poden intentar parar la mar amb les dues mans però no aturaran les ones’.

En el seu discurs, també recordà l’obra Farenheit 451, de Ray Bradbury, en què es cremaven els llibres, i va dir: ‘Li tinc una estima especial, potser perquè el protagonitza un bomber, un col·lectiu que m’aprecio molt’, en una clara referència al cos de bombers que en el moment àlgid del procés s’ha manifestat a favor de la independència de Catalunya i que no va dubtar en molts casos a protegir els ciutadans de les càrregues indiscriminades de les forces espanyoles durant l’1 d’octubre.

Hi havia dos moments molt esperats de l’aniversari de la Institució. El primer era l’actuació de les Kol·lontai, el grup format per les cantautores Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i Ivette Nadal, que mantenen la seva carrera en solitari però que de tant en tant s’apleguen sota el nom de la revolucionària russa per oferir alguns temes amb poemes de les nostres millors autores. I malgrat els petits problemes tècnics en l’arrencada –a Sílvia Comes no se li sentia la guitarra i a Meritxell Gené se la veia una mica incòmoda amb el suport de la seva harmònica, però els varen superar amb la professionalitat que donen els anys d’experiència–, no van decebre en cap moment amb les interpretacions de textos de Rosa Fabregat, Felisa Fuster i Montserrat Roig, i sobretot van estar superbes fent ‘L’horitzó’, el poema de Mireia Calafell (una de les millors poetesses menors de quaranta anys de la nostra literatura), que van interpretar i que va treure l’essència més roquera tant de Comes com sobretot d’Ivette Nadal. El grup havia pres el relleu musical encetat per Mirna Vilasís i Xavi Múrcia i continuat per Josep Tero.

El segon moment era l’esperada actuació de Borja Penalba amb Mireia Vives, però abans que els valencians pugessin a l’escenari quedaven més parlaments i sorpreses. I és que a la façana del Palau Robert es va projectar un fragment del documental que el periodista Emili Manzano ha realitzat per a la Institució de les Lletres, i també era el torn que parlessin Francesc Parcerisas la Isabel-Clara Simó. Abans que ells, ho havia fet Biel Mesquida, que recità de manera esplèndida ‘A Mallorca, durant la guerra civil’, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el poema que acaba amb el dístic potser més famós de la literatura catalana: ‘Tota la meva vida es lliga a tu / com en la nit les flames a la fosca’ i que aprofità per reivindicar la nomenclatura de País Català per a tot el territori de parla catalana.

Parcerisas va recordar que ‘la refundació de la Institució va arribar no sense reticències a la Catalunya autonòmica, on no es veia gaire bé la vinculació amb l’entitat de l’època republicana’. Per la seva banda, Isabel-Clara Simó féu un discurs molt contundent i assegurà que ‘potser ells tenen les armes, però nosaltres tenim la intel·ligència’.

Però la que va deixar gairebé bocabadats tots els espectadors de l’acte va ser la segona intervenció de Laura Borràs, que al bell mig de la lectura d’un text sobre l’exili va començar a cantar ‘L’emigrant’ i ràpidament va ser seguida pel públic, on molta gent va plorar. Sens dubte, va ser el gran moment màgic de la nit per l’espontaneïtat del respectable seguint el càntic iniciat per la directora.

I ara sí, va arribar el moment en què Penalba i Vives van pujar a l’escenari i arrencaren amb un ‘potser teniu la independència a tocar, però sense els valencians segur que estareu molt més avorrits’. I ja des del primer moment varen demostrar que, si bé totes les actuacions musicals havien estat a un gran nivell, Penalba es troba en un moment especialment dolç en la seva trajectòria i això fa que les actuacions siguin sempre quelcom especial. I sobretot ho va demostrar quan varen interpretar ‘No puc dir el teu nom’, l’excel·lent poema de Vicent Andrés Estellés que ja havia executat en el sopar dedicat al poeta i en el qual va interpretar el seu ‘Estellés de mà en mà’. Va ser interpretant aquesta peça –el text pertany al Llibre d’Exilis que va publicar el poeta de Burjassot el 1971 i que Penalba va reivindicar com el més gran de tots–quan va aparèixer el multiinstrumentista genial capaç de tocar la guitarra i amb els peus fer tot de ritmes diversos. Això, ajudat per versos tan potents com ‘És el desig del riu, i el llençol, i la brossa / És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre’, i per l’entrega de Mireia Vives, els va valdre una ovació tancada. Però és que encara n’hi va haver més: la parella ens va guanyar a tots amb la seva versió de ‘Cançó de fer camí’, de Maria Mercè Marçal, possiblement la millor manera de tancar les actuacions de la nit.

Així i tot, encara quedava una sorpresa afegida: un mapping que es va projectar a la façana del Palau Robert amb les millors frases d’algunes de les postals editades per la Institució al llarg d’aquests darrers anys i que s’inicià amb frases dels membres de la Institució en època republicana i en què al final apareixien dos pastissos per a brufar el doble aniversari. Per molta ràbia que fes a Montoro, a qui no tan sols no havien convidat a la festa sinó que volia carregar-se-la.