La gent de la cultura sempre hi és per a combatre causes injustes, però qui la defensa?

Pocs dies després d’un desastre natural o d’un desgavell social sempre acaben sorgint iniciatives solidàries encomiables. Des de molts àmbits arriba la voluntat d’ajudar, d’oferir. Així ho hem vist amb professionals de la restauració que han anat a cuinar tant per als damnificats de la gota freda de València com per als milers de voluntaris. Molta gent a títol personal ha fet aportacions de tota mena per a pal·liar els efectes de la catàstrofe. Però si hi ha un àmbit, un col·lectiu, amb el qual sempre es compta per a aquesta mena d’iniciatives que ajudin a recaptar diners per a bones causes és el sector de la cultura, concretament, el sector de la música. Dimarts a la nit, a l’Apolo 2 de Barcelona, es va fer un dels primers concerts solidaris per a recaptar diners per als afectats de la gota freda. El concert formava part del projecte Som València, una iniciativa nascuda a Barcelona gràcies a Louise Sansom, de Hiden Track Records, que ha bastit, a una velocitat admirable, una programació de 50 concerts solidaris a 28 ciutats. Divendres, dia 22, a l’avinguda de Maria Cristina de Barcelona, es farà el macroconcert Catalunya amb el País Valencià, organitzat per Òmnium Cultural i l’ANC, juntament amb desenes d’entitats de la societat civil catalana, un acte que vol recollir fons per a la reconstrucció d’espais educatius i culturals vinculats al País Valencià, alhora que vol reivindicar la llengua i la cultura com a nexe d’unió i fortalesa. Malgrat que la cultura sol ser perifèrica al mapa de prioritats de les nostres vides, és evident que qualsevol societat és millor com més cuida i potencia la seva cultura, perquè la cultura és una eina de cohesió i d’educació, i una gran arma per a lluitar contra els feixismes. Com a persona que es dedica al sector cultural, defenso i admiro sempre aquesta mena d’iniciatives solidàries, justament perquè conec i crec en el valor dels fets artístics i culturals i els reivindico cada dia perquè considero que l’accés a la cultura ha d’estar, necessàriament, a l’abast de tothom, i que en cas d’una desgràcia, evidentment, cal que la cultura alci projectes solidaris per ajudar. Dit això, vull destacar també una realitat massa sovint oculta o entelada que viuen constantment els professionals de la cultura en general, i molt especialment els músics dels nostres Països Catalans. Sempre hi són quan els criden per cantar, per actuar, per ser un reclam a l’hora de despertar l’empatia de la societat per a ajuntar diners i destinar-los a bones causes… Però val la pena de recordar que, la gran majoria de vegades, en aquests actes, la seva feina no serà remunerada. I potser penseu que és evident que sigui així, però un dels problemes és que aquest fet no és aïllat o excepcional en el gruix de la seva vida laboral. Per als músics, incondicionals en totes les lluites socials, tocar sense cobrar és una realitat massa habitual. És a dir que, en una societat tan trinxada per tantes injustícies com la nostra, és fàcil d’entendre que constantment els arriben propostes per a tocar desinteressadament per a moltes causes diverses. I la majoria de músics solen dir que sí, i solen anar a tants d’aquests actes com els és possible, però sumem-hi aquí el fet que en molts altres actes que no en tenen res, de solidaris, també els demanen que actuïn sense veure ni un duro, o bé cobrant la trista recaptació que es faci aquella nit, segons els assistents. Molts professionals del sector, per anar a actuar a aquests llocs, han de pagar el desplaçament; és a dir que, mirat fredament, acaben pagant doblement per ser solidaris: hi posen la feina desinteressadament, però, a més, hi acaben posant diners de la seva butxaca. I parlem d’un sector absolutament ofegat per la precarietat; no pas tot el sector, evidentment, perquè la realitat no és la mateixa per als músics comercials que poden arribar a cobrar milers d’euros per fer una actuació que per als cantautors que amb prou feines cobren quatre duros per actuació i que sobreviuen com poden a mercè de qui els programi durant aquell any. No és estrany, doncs, que els envaeixi un sentiment ambivalent. Ho he viscut en la meva pell: volem ser solidaris i ho som, i sabem distingir quan cal exigir unes mínimes condicions econòmiques i quan cal aportar gratuïtament el nostre capital artístic. Però hi ha coses que ens emprenyen i que les heu de saber. Molt sovint, en actes solidaris o en esdeveniments en general, els músics, els artistes, els presentadors, els actors i actrius no som remunerats, però hem d’empassar-nos el fet que sí que es paga l’empresa de lloguer de material tècnic que hi posa els micròfons, les pantalles, el càtering… O bé les empreses de tancaments, de seguretat, les empreses que posen els lavabos públics típics d’aquests actes. I aquí és quan em demano: la gent de la cultura sempre hi és per a combatre causes injustes, però qui defensa i cuida la gent de la cultura la resta de l’any, les altres vegades? El valor d’un músic és menys que el valor del micròfon amb el qual ens arribarà la seva veu solidària?

Vull deixar ben clar que estic absolutament a favor dels actes solidaris, però també vull trencar una llança per als qui sempre són a la primera línia del front en la defensa de les causes socials. Així, doncs, faig una proposta que demostraria cura d’aquests professionals incondicionals: fer concerts solidaris i demanar-los que hi cantin, sí, però també tenir-los en compte –ara mateix, especialment, els cantautors del País Valencià. I quan dic tenir-los en compte vull dir: ajuntaments, entitats privades i institucions públiques, penseu en ells, recordeu-los també quan hi hagi diners per a remunerar la seva feina, programeu-los, programeu-los més. Perquè no s’hi val a tenir en compte l’art i la cultura només quan ens convé, perquè els artistes de base dels nostres Països Catalans no viuen de l’aire i per a continuar creant les seves cançons que tant ens alimenten l’ànima i que tant ens calen han de poder cobrar, perquè amb els diners, els artistes pobres, compren temps per a crear més música, més art, més vida vibrant.