18.03.2019 - 21:50
Molts viatgers pensen que les millors destinacions són aquelles que els permeten d’impregnar-se d’una cultura tan diferent com sigui possible. Per ells, els xocs culturals són una manera d’enriquir-se amb la cosa inesperada, d’aprendre amb la sorpresa com a eina pedagògica.
Els primers dies travessant Cambotja només a peu, m’he trobat amb moltes d’aquestes situacions que creen un moment de confusió efímer en els nostres cervells quadriculats. S’han convertit en classes intensives de cultura khmer.
‘Que no tens por de dormir sol?’
Els camps cambotjans són àrees rurals on no es troben ni restaurants ni hotels. L’única manera de menjar calent o de dormir sota un sostre és gràcies a l’hospitalitat de la gent. Però la veritat és que, fins ara, no he hagut de preocupar-me d’això. Els veïns estan tan sorpresos de veure un estranger caminant per aquelles terres, que molts volen compartir-hi una estona.
Totes les vegades que he passat la nit a casa d’algú, després d’ensenyar-me el lloc on podia dormir, m’han fet la mateixa pregunta: ‘Que no tens por de dormir sol?’ Tot i que la meva resposta era sempre negativa, sovint l’home de la casa, l’amfitrió, es col·locava al llit del costat o, fins i tot, el compartíem.
Per a la cultura khmer, aquesta és una manera de protegir el convidat. És ‘una mostra d’hospitalitat més, com podria ser, per exemple, no deixar rentar els plats a l’hoste o assegurar-se que sempre té el got ple. Tot i això, no deixa de ser una experiència curiosa per als qui venim d’occident.
De la mateixa manera, un altre gest que sobta és que t’agafin la mà. Mentre caminava, un jove em va atrapar i em va convidar a descansar a casa seva, perquè en aquell moment el sol picava amb força. Durant els cinc minuts que vam tardar a arribar a casa, vam anar agafats de la mà com dos enamorats.
Fins ara, en alguns països, havia vist com amics i amigues, independentment del gènere, s’agafaven de la mà. Però aquesta era la primera vegada que ho veia en absoluts desconeguts, una pràctica no tan inusual a Cambotja.
‘Quantes cerveses pots beure?’
La majoria de grangers khmers beuen molta cervesa. Es troben amb els amics o amb la família i absorbeixen una llauna rere una altra. És una activitat habitual, sobretot, entre els homes. En aquestes situacions, no està bé que algú faci un glop pel seu compte. Sempre que hom vulgui beure, ho haurà de fer brindant amb la resta de comensals.
És molt habitual que els assistents es demanin quantes cerveses poden beure. És la manera de determinar quant d’alcohol són capaços de consumir abans de quedar-se adormits o de perdre el control. En certa manera, és una dada que va molt lligada a la resistència i, per tant, a la virilitat. Si comparteixen l’estona amb un estranger, a més, s’hi afegeix un punt de curiositat per saber quant són capaços de beure les persones d’altres països i cultures, o sigui que no és estrany de sentir aquesta pregunta gairebé cada dia. Per cert, a tall d’anècdota, la resposta més habitual entre els cambotjans ronda la desena de cerveses.
Aquestes reunions tenen lloc al menjador de la casa. Però no és pas un menjador com l’entenem a Catalunya. A les zones rurals de Cambotja, les cases, habitualment fetes de fusta, es troben elevades entre dos i quatre metres de terra gràcies a unes columnes. D’aquesta manera, guanyen un espai sota la construcció on protegir-se del sol i fer-hi vida.
Ací és on hi ha la cuina, però també les plataformes que utilitzen per asseure’s, menjar i, fins i tot, dormir. Són d’unes estructures de fusta similars a una taula, amb quatre potes i una superfície, però més baixetes i molt més grans. Hi pugen descalços (molts no porten sabates en tot el dia) i s’hi asseuen amb les cames creuades. Totes les cases en tenen una, com a mínim, i és el nucli vertebrador de la vida social al camp.
L’interior de la casa és un espai on guardar les pertinences, però, sobretot, és el lloc on dormen els avis o les parelles joves en edat de tenir fills. Si no hi ha espai per a tota la família, algú haurà de dormir fora, estirat en una de les plataformes de fusta i protegit amb una mosquitera.
‘Quants anys tens?’
Segons la tradició khmer, quan una parella es casa s’ha de traslladar a casa els pares de la núvia. Si una família té moltes filles i es casen, el desbordament pot ser una realitat amb l’arribada dels néts.
Els casaments són tota una celebració. Tradicionalment, duraven una setmana sencera. Ara, per les necessitats de la vida moderna, s’han reduït a dos o tres dies d’intensa programació. Pràcticament, no hi ha descans. L’activitat que dóna el tret de sortida és la visita del nuvi a casa els pares de la parella amb uns obsequis i bons desitjos.
Segurament, la tradició més curiosa és un acte en el qual tots els convidats s’acosten fins als nuvis i els tallen els cabells. La veritat és que s’ha acabat convertint en un acte simbòlic i ara les tisores ja no s’emporten cap floc del cap de la parella, però anteriorment sí que el terra quedava cobert de les cabelleres dels enamorats. De fet, avui dia, els pentinats ja arriben tallats per professionals. L’acte de tallar-se els cabells s’interpreta com la manera de deixar enrere la mala fortuna per començar la nova etapa de la millor manera possible. És una creença similar a la que acompanya diverses tradicions que es viuen durant la celebració de l’any nou lunar al Vietnam. Normalment, els joves es casen quan tenen entre 20 anys i 24. Els fills arriben pocs mesos després.
De totes maneres, l’edat pot ser una mica enganyosa, perquè ací els anys es compten de manera diferent. No en van sumant un en cada data d’aniversari, sinó que a Cambotja (i en aquesta part del món en general) l’edat canvia amb l’arribada d’un any nou. És a dir, des del passat 1 de gener, totes aquelles persones nascudes l’any 1983, per exemple, tenen 36 anys, independentment del dia i el mes en què van néixer.
‘Apostes?’
Mentre travessava un poble, uns veïns em van cridar i em van convidar a acompanyar-los. Prop d’una trentena de persones eren en una carpa amb bitllets a les mans i encarats a la pantalla d’un televisor. Transmetien, en directe, una baralla entre dos galls. Els assistents no perdien l’oportunitat de posar-hi més emoció apostant-s’hi uns rals.
Al Vietnam, ja m’havia trobat amb gent que criava galls per a combatre, però aquesta era la primera vegada que ho veia per televisió. Tot i ser il·legal a Cambotja, contiuen fent baralles i, fins i tot, han trobat la manera de transmetre-les en línia perquè gent de tot el país les pugui veure.
Els galls es crien en captivitat i es preparen únicament per aquestes baralles. Normalment, els col·loquen unes punxes metàl·liques als esperons perquè siguin més letals. De fet, les baralles que aixequen més passió (i les més habituals) són aquelles en què el gall venç quan mata el seu contrincant.
Igual com passa amb la tauromàquia, és una tradició que molts consideren tortura animal. No obstant això, els cambotjans continuen gaudint d’aquesta mena d’esdeveniments.
Fins a Tailàndia
Després de dues setmanes caminant d’ençà que vaig abandonar la ciutat de Ho Chi Minh, al Vietnam, he arribat a Phnom Penh, la capital de Cambotja. Per motius burocràtics hauré de fer un parèntesi d’uns dies en el pelegrinatge que, ja està decidit, m’ha de portar fins a Tailàndia.
Aquesta també serà una bona opció per a aconseguir un nou cotxet de nadó amb el qual repartir part dels 25 quilos d’equipatge que he estat carregant a l’esquena. D’aquesta manera, podré recórrer més i millor els prop de 500 quilòmetres que hi ha fins a la frontera. Una aventura llarga i dura, però també plena de nous xocs culturals que ajudaran a dibuixar una imatge més nítida de la Cambotja real
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
