15.09.2015 - 06:00
Els cultius transgènics i la controvèrsia davant la incidència que puguen tenir sobre la biodiversitat i la salut constitueixen una temàtica essencial del periodisme ambiental a Europa des de la passada dècada dels noranta, quan també esclataven altres alertes que feien escac a la seguretat alimentària com ara l’afecció humana de l’encefalopatia espongiforme bovina, malaltia coneguda com «vaques boges»(Gaskell, Bauer, Allum i Durant, 1999) i la grip aviària. El 1996, tretze anys després de l’obtenció als laboratoris d’una planta transgènica, el primer cultiu genèticament modificat autoritzat al territori nord-americà –la tomata del tipus Flavr Savr– va ser retirat del mercat arran de l’escàs èxit comercial. Mentrestant, a la Unió Europea s’agreujava la polèmica social i política sobre els cultius biotecnològics. Aquest conflicte va portar a la decisió, el 1998, d’establir una moratòria per a noves autoritzacions que es va estendre durant un lustre i va ser denunciada davant l’Organització Mundial del Comerç pels EUA.
La informació sobre els cultius transgènics, a diferència d’altres branques de la biotecnologia més vinculades per la ciutadania amb el progrés tecnològic o l’avenç sanitari (medicaments, vacunes…) amb una acceptació social més àmplia i consensuada, ha estat especialment protagonitzada a Europa per cridaneres campanyes de rebuig, promogudes per organitzacions ecologistes, de vegades en aliança amb consumidors i petits productors. Unes accions llampants que presenten un destacat component visual d’enorme eficiència per captar l’atenció dels mitjans, en detriment de les veus qualificades procedents de la ciència. Aquestes intervencions dels conservacionistes, alhora, han afavorit la politització de la ciència (Ansell, Maxwell i Sicurelli, 2006). Les incerteses i els nous perills generats pels cultius biotecnològics han dificultat la tasca periodística i la comunicació social d’aquest tòpic (Howarth, 2006), el qual s’integra en el conjunt de qüestions ambientals que donen lloc a la societat del risc, pel desconeixement dels impactes que poden produir a llarg termini, com ara els accidents en plantes nuclears, l’escalfament global o la pol·lució química (Cox, 2006). Tant és així, que els científics reiteren la necessitat d’una comunicació més imparcial i de menys propaganda (Arntzen, Coghlan, Johnson, Peacock i Rodemeyer, 2003), perquè al debat sobre transgènics s’hi barregen preocupacions més àmplies, entre les quals sobresurten els drets de la propietat intel·lectual i la dominació corporativa de les llavors (Qaim i Zilberman, 2003).
La polarització comunicativa d’aquesta branca de la biotecnologia ha tingut efectes sobre l’economia i la ciència, ja que s’han frenat línies públiques de recerca i projectes de caire industrial, quan s’ha demostrat l’impacte positiu dels conreus transgènics per als agricultors, sobretot als països en vies de desenvolupament, perquè han obtingut millors collites, majors beneficis econòmics o menys exigències en aplicació de pesticides (Carpenter, 2010). Tot, sense oblidar veritats sobre conseqüències del conreu de llavors transgèniques i la resistència a herbicides, per exemple, la proliferació de males herbes en grans quantitats (Gilbert, 2013). Tanmateix, encara que aquests cultius puguen fer créixer plantes resistents a condicions climàtiques adverses o crear aliments amb suplements nutricionals, la combinació de gens de diverses espècies és percebuda com una pràctica no massa natural (Shaw, 2002) i, en aquest sentit, la formació científica de la societat pot influir en l’acceptació de noves aplicacions a l’alimentació de tecnologies genètiques (Mielby, Sandøe i Lassen, 2013).
La ciutadania europea ha mantingut un nivell de reticència més elevat als transgènics que els nord-americans. Als EUA conreus i aliments biotecnològics troben més suport social, tot i que, paradoxalment, la cobertura de la premsa al Vell Continent va ser més positiva (Gaskell et al., 1999). La creixent preocupació sobre aquest tema va dur el Govern britànic a engegar l’any 2002 un diàleg ciutadà per determinar si els transgènics havien de ser cultivats comercialment al seu territori (Barbagallo i Nelson, 2005). En l’actualitat, els europeus encara no veuen els beneficis dels aliments modificats genèticament; no els consideren segurs i, fins i tot, estimen que són perjudicials, de manera que no estan a favor de desenvolupar-los (Eurobarometer, 2010).
El silenci a la premsa espanyola
Arran de la declaració d’Any Internacional de la Biotecnologia el 2014, promoguda per la Federació Espanyola de Biotecnòlegs, ens proposàrem conèixer el seguiment de l’actualitat sobre cultius transgènics als diaris digitals de referència de la premsa espanyola durant el primer semestre de 2014. Ens hem centrat en el periodisme 2.0, atès que la primera font d’informació sobre temes de ciència ja és Internet, per la qual cosa els científics han d’atendre aquestes noves tendències (Brossard i Scheufele, 2013), i també perquè la proliferació de blogs canvia la relació entre periodistes i científics, perquè els investigadors estan creant canals competitius per a la difusió de notícies científiques (Colson, 2011).
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Maria Josep Picó. Periodista de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València i professora al Màster de Comunicació Científica, Sanitària i Ambiental de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). És divulgadora científica, autora de diversos assajos i Premi Nacional de Periodisme Ambiental.
