Joan B. Culla: “A ERC no hi haurà trencadisses ni convulsions”

L’historiador Joan B. Culla s’ha jubilat definitivament de les seves estimades classes a la universitat. Però Culla, llegit i apreciat, continua actiu, fent xerrades i conferències. És l’autor del llibre Esquerra Republicana de Catalunya (1931-2012) (la Campana) i aquesta setmana VilaWeb l’ha entrevistat perquè valori els resultats de les eleccions municipals de diumenge passat, centrant-se sobretot en les conseqüències que poden tenir en el partit que ell estudia d’ençà de fa més de cinquanta anys. Un partit que ha perdut 300.000 vots i ha convocat assemblees obertes de militants per a analitzar-ho.

—Com valoreu les eleccions municipals de diumenge?
—Hi ha hagut una mena de retraïment d’una porció de l’electorat nacionalista independentista, fruit en part de les decepcions del procés i en gran part de l’espectacle lamentable d’aquests últims anys, amb acusacions de traïdors, de botiflers, d’haver-se venut el Primer d’Octubre. Això ha creat una atmosfera de gent que ha dit: “Aneu a pastar fang.” I això ha afavorit el PSC per la solidesa granítica de la seva estructura organitzativa, pel fet que fa cinc anys que viu en la situació sempre propícia dels nostres governants d’Espanya, i perquè ha posat el cistell sota l’arbre de Ciutadans i no ha hagut ni de sacsejar-lo. La fruita ha caigut tota sola. Tota aquella porció de votants de Ciutadans que no eren uns fanàtics espanyolistes, gent que simplement es va espantar la tardor del 2017 i que va arribar a témer seriosament que hauria de treure’s un passaport i pujar a la frontera per anar al pueblo, ara fa temps que van tornant cap al PSC.

—Heu estudiat ERC durant molts anys. Com en valoreu els seus resultats?
—Els valoro, com també ells, encara que no ho diguin, com un daltabaix gros i important. Han perdut moltíssims vots, això en un període de temps en què tenen la presidència i el monopoli del govern de la Generalitat. Quan semblava que havien tocat el cel amb la punta dels dits, doncs no. I tots aquells somnis, que mira que fa anys que persegueixen, del sorpasso definitiu a Junts, al PSC a l’àrea metropolitana… A Esquerra, els somnis del sorpasso s’han allunyat clarament. Per què? Perquè governar amb 33 diputats, o 34, no és fàcil. I perquè el PSC els va fer suar sang per votar-los el pressupost. En aquell moment ho vaig qualificar de ritual d’humiliació per part del PSC, per visualitzar que els tenien agafats pels dallonses. I, naturalment, crec que aquí també hi ha un component del cost de la negociació amb l’estat. Aquesta negociació, per mi, no ha estat completament estèril. No crec que sigui just dir que no s’ha obtingut res. És evident que el tema dels indults i la reforma del codi penal no és irrellevant. Però el govern Sánchez no ha volgut ni sentir a parlar de coses més substancials, com el referèndum o l’autodeterminació. I l’altra gran força independentista, Junts, ha estat cada dia parlant de l’entreguisme, la feblesa, la capitulació, i la inutilitat de la dinàmica negociadora. Val a dir que Junts ha fet totes aquestes denúncies sense presentar cap alternativa consistent. Dir això i no dir res és exactament el mateix.

—Com valoreu les reaccions que hi ha hagut als resultats d’Esquerra Republicana? Què s’intueix que poden acabar fent?
—Una de les característiques d’Oriol Junqueras és que té aquesta manera de ser i de fer, flegmàtica. Molta calma, no ens posem nerviosos. Si les eleccions ens han anat malament, primer no ho direm amb la boca gaire grossa, sinó amb la boca petita. I segona, que ningú esperi cap atac de pànic, que ningú esperi cap reacció frenètica, que ningú esperi cap decisió precipitada, ni res de tot això. Hi ha aquella frase dels jesuïtes: “En tiempos de tribulación no hacer mudanzas”. És a dir, quan hi ha problemes, justament, no hem de fer canvis. Estàs molt encegat per les urgències i t’equivocaràs. Per tant, encara més calma. Comparant-ho amb lideratges anteriors, a vegades n’he dit hipnosi. Oriol Junqueras ha practicat la hipnosi amb la militància. Hipnosi en el sentit que era una militància amb testosterona, díscola, rebel, que tenia la seva màxima satisfacció a fer-li botifarra a la direcció. Doncs aquesta militància ha quedat abduïda, hipnotitzada. En una altra època històrica, un resultat com el de diumenge hauria provocat dins ERC, no diré una guerra civil, però sí moviments de protesta, de veus discordants molt importants.

—Hi ha hagut una certa aproximació entre Esquerra i Junts i sembla que es parla de fer una candidatura conjunta. Com ho veieu?
—Jo crec que això és un moviment tàctic del president Aragonès. Per mostrar que reacciona a l’abstenció, de càstig, que ha sofert l’independentisme, i en particular Esquerra. Que no sembli que no reaccionem, que som indiferents, que no ho hem entès. La política, en bona part, és teatre, és representació, i ara es tracta de no aparèixer com uns que no sabem reaccionar, que no fem res. Però crec que és molt difícil que això es tradueixi en una candidatura unitària. D’ençà del 2015, dels Junts pel Sí de Mas, l’espai convergent, per dir-ho així, se sentia en retrocés, mentre que l’espai d’Esquerra se sentia en ascens. Per això Junts ha suggerit unes quantes vegades la llista única, que és una manera de dissimular la correlació de forces. Esquerra, que se sentia en ascens, ho va acceptar a contracor el 2015. I després ja no ho ha volgut tornar a sentir. I malgrat el resultat de diumenge, en què Junts va obtenir una mica més de vots que l’esquerra, a Junts encara pensen que la llista única els beneficia més a ells que no pas Esquerra. I al revés.

—El fet que Esquerra hagi convocat una assemblea oberta de militants què us sembla?
—En una altra època, la convocatòria d’unes assemblees obertes de militants podria ser obrir les portes de l’infern. Recordem que el 2006 unes assemblees obertes de militants van engegar a dida el sí a l’estatut que propugnava la direcció, van imposar el no a l’estatut i van fer trencar el govern Maragall. Ara és evident que Esquerra no és en aquella fase. De tota manera, jo crec que és inevitable que hi hagi veus discordants. Hi haurà veus de militants que en aquesta assemblea rebutjaran la taula de negociació. O, altrament, si això no passa, és que ja no sé res sobre Esquerra Republicana. Després de cinquanta anys estudiant-la, no sé res. A ERC no hi haurà trencadisses ni convulsions. La polifonia que representa el missatge crític intern no és res comparat amb el que se sentiria en una altra època del partit.

—Un dels qui ja ha sortit públicament a criticar-ho és Alfred Bosch. Diu en un article que el partit perd vots perquè abandona l’eix nacional.
—Aquest és un debat històric. El debat entre prioritzar l’eix ideològic o l’eix nacional. Els tripartits d’Esquerra prioritzaven l’eix ideològic, que va formular, sobretot, Xavier Vendrell en el llibre Disculpi les molèsties. Seva és la frase: “No hem fet president Montilla malgrat que es diu José. Hem fet president Montilla perquè es diu José.” I ara Joan Tardà, que és un senyor que ve del PSUC, propugnava obertament de fer pactes per impedir que Trias fos alcalde. Prioritzen l’eix ideològic.

—Junqueras va desautoritzar Tardà al cap de poques hores: “No hi haurà tripartit a Barcelona.”
—Amb Tardà m’hi avinc molt, hi tinc una relació correcta, però ho vaig trobar molt fort. Vosaltres vau ser víctimes d’una maniobra d’aquest tipus, i ara la vols fer? Jo crec que, si ho haguessin fet, hi hauria hagut manifestacions a Calàbria. Es deia que el PSC tenia dues ànimes, i crec que ja només en té una. Ara qui pot manifestar dues ànimes és Esquerra.

—Aquests dies heu vist que Aragonès agafés una certa iniciativa pel seu compte més enllà d’Oriol Junqueras?
—Jo crec que tenen els papers bastant ben repartits. Aragonès és el cap del govern, i Junqueras deu estar concentrat a assegurar-se que en aquestes assemblees obertes de militants les coses es controlin i tot vagi més o menys bé. La seva autoritat és, bàsicament, orgànica. I ell ha de garantir que la ressaca no es descontroli. La meva impressió és que les decisions fonamentals les prendrà Oriol Junqueras, potser en un 60%, un 65%, un 70%. Pura intuïció, perquè ja no tinc les fonts que tenia, ni vaig a dinars com abans. Però la intuïció és que la primacia, la primogenitura, la manté ell. Perquè al final, Junqueras el van apartar enviant-lo a la presó. I inhabilitant-lo. I per això puja una nova generació, com la d’Aragonès. Però ho gestionen bé, de manera que no sigui gaire visible, i han aconseguit que el president Aragonès no aparegui com un titella de Junqueras. Tot això ho trobo excel·lent, però jo no crec que el president Aragonès prengui cap decisió, ni la de fer fora Puigneró ni altres, sense sotmetre-la a l’aprovació de Junqueras. I no dic que Junqueras no estigués assabentat del que va proposar Aragonès al parlament. Segur que n’havien parlat. És mise en scène. I no ho dic pejorativament. Jo crec que això és assenyat i normal.

—La tàctica d’Esquerra Republicana d’acostar-se al món dels socialistes i els comuns i arribar a pactes amb l’estat espanyol, tot això continuarà?
—A curt termini i mitjà, ho veig així. Abandonar això seria fer un gir de 180 graus, seria vist com una capitulació davant Junts, renegar del que ha estat fent Esquerra Republicana durant aquests anys i abraçar el discurs de Junts; per tant, admetre que ells tenien raó i que tu estaves equivocat. Els partits no ho solen fer mai. Ara bé, si al juliol, a les eleccions espanyoles, hi ha una victòria del PP i Vox, ja no sé què passarà. Però és evident que en una situació així Esquerra no podria continuar dient que el camí és la negociació amb l’estat i el suport al PSOE perquè és el mal menor.