Cul-minació

Em preocupa el meu cul. Amb música de l’Ovidi, ho escric. Amb aquell to volgudament desimbolt i estiuenc i nya-nya-nya que va fer servir per posar el dit a la plaga, i vinga tothom a la festa, a saltar i a ballar i a cantar per no plorar:

I com que la tragèdia
demostra que cultura
amb prou feines és cul,
em preocupa el meu cul.

Des que vaig llegir allò dels diners que aniran a parar a uns túnels sota les Glòries, que no em trec la tornada del cap. I sé que no queda gaire bé anar cantussejant pels llocs la cosa del cul, i que pot transmetre una imatge equivocada del fons de la qüestió, però és que s’enganxa, la cançoneta. I que em preocupa.

Perquè, a Barcelona, l’ajuntament vol destinar al nus viari de les Glòries 27 milions dels 30 que la Diputació aporta a cultura. Perquè ni al País Valencià ni a les Illes no hi ha una conselleria del ram pròpiament dita (Educació, Investigació, Cultura i Esports, terra endins; Transparència, Cultura i Esports, mar enllà: encara ho podríem farcir amb algun altre ingredient a joc, que ningú no se n’acabaria d’exclamar). I perquè això, que podrien ser tot just un parell de detalls anecdòtics, sospito que, de fet, són símptoma d’una deixadesa, d’una patologia greu.

De fons.

I és que, cada vegada més, sembla que la cultura se’ns hagi convertit en un accessori prescindible, en una galindaina que sí, que pot fer més o menys bonic per lluir en una festa, però que ja està, mira, ho veus?, fora i no passa res. Res.

I diries que aquesta visió de la cultura s’ha estès tant que ja és mainstream, ja ho domina tot. També els governs dits d’esquerres. O de progrés. O tal.

Així doncs, o bé es passa per alt el tema o bé, quan es tracta, es fa com si el sector cultural fos el dels productors de sabates, o de capses de cartró, d’etcètera: fabricants i venedors de mercaderia. I se cerca l’èxit (l’èxit!). I aquesta cosa (no pas la qualitat, no pas els valors, no pas l’estímul: l’èxit) es mesura tan sols en nombre de visitants, d’usuaris, que en diuen. I reduïm el sector de la cultura a ‘indústries culturals’, col·locadores de productes (quantificables) i que s’han de regir per criteris de benefici: sempre superant-se, més usuaris, més benefici, més més: èxit-èxit-èxit!

Per acabar d’arrodonir la jugada, un cop hem reduït la cultura a això, a simple mercaderia, passa a ser bibelot, complement, luxe. Prescindible.

I ja som al cap del carrer.

Aquest menyspreu per la cultura que es detecta avui en agents que haurien d’actuar justament en sentit contrari al que ha fet tradicionalment, i per interès obvi, la dreta reaccionària (valgui la redundància) té conseqüències greus. Renunciar a la cultura significa renunciar a la batalla de les idees (que hi és, sempre hi és). I perdre-la, per tant. Perquè entendre la cultura com a mercaderia és perdre de vista que, en realitat, cultura són, sobretot, valors; són interrogants, obertura al món, diàleg, pluralitat, esforç, coneixement, risc, arguments, creativitat i un llarguíssim etcètera d’imprescindibles. En tota societat, i especialment en situacions d’opressió, la cultura es converteix en vehicle natural d’expressió democràtica. D’aquí ve, per cert, l’obsessió del poder per assimilar-la, per aplanar-la, per reduir-la a la mínima expressió, per eliminar-la. Per convertir-la en allò altre, en cul.