Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental

Marta Rovira i Jordi Cuixart actuen com una falsa disculpa en diferit, per dir-ho amb el lèxic creatiu i literari de María Dolores de Cospedal. Fa quatre anys que tots dos contribueixen a desplegar els arguments que han permès aquest estancament, aquesta rendició moral en què es troba l’independentisme majoritari. Però la seva particularitat és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017, mal que sigui amb matisos imposats per un canvi abrupte de context. Oriol Junqueras va haver de reconèixer explícitament que s’havia equivocat, en un article demencial a l’Ara en què venia a dir que l’independentisme no estava legitimat per a haver fet el referèndum; Jordi Sànchez de seguida va replicar-li sibil·linament que no s’atribuís tot sol el mèrit d’haver-se rendit; Dolors Bassa ha arribat a dir que no repetiria el Primer d’Octubre. Rovira i Cuixart no han hagut de reconèixer res.

Com que el vell vocabulari polític del 2017 havia restat desfasat, la classe dirigent d’aleshores ha hagut de generar-ne de nou per a justificar el canvi d’etapa, per a demostrar que el nou discurs de l’independentisme pragmàtic i dialogant és una derivada lògica i lineal dels fets històrics, en lloc d’un pas enrere. En aquest nou diccionari, el lema principal és que “hem de ser més” i tots els seus sinònims, més camuflats o menys. Però Cuixart i Rovira han mirat d’escapar-se del canvi de llenguatge. En el cas de Cuixart, segurament per la intuïció personal que ell, com que era l’únic presoner polític desvinculat dels partits, podia salvar el seu capital d’influència dibuixant-se com una mena de cas a banda, d’ovella negra estimada. En el cas de Rovira, perquè la feina bruta ja l’ha feta una altra part del partit, i perquè ella sempre havia estat identificada amb la línia més dura i rupturista.

Aquest cap de setmana ho han demostrat de nou, cadascú pel seu compte. En una entrevista a Preguntes Freqüents, a TV3, Rovira va fer dissabte un relat que s’assemblava molt a l’oficial d’Esquerra Republicana, però es negava a aparcar paraules que la plana major del partit ha desterrat del seu vocabulari. Segons Rovira, per exemple, confrontar-se amb l’estat és asseure-s’hi a negociar. La terminologia que emprava Rovira no quadrava amb les posicions d’Esquerra ni amb les declaracions dels companys de partit que no són a l’exili, i llavors entrava sistemàticament en una contradicció que buidava per dins la idea de confrontació. Què vol dir, per a Rovira, confrontar-se amb algú? Fa pensar en la manera com Cuixart s’esbrava als mítings clamant que ho tornarem a fer i, quan li demanen exactament què tornarem a fer, respon que “tornarem a exercir els drets civils i polítics d’aquest país”.

Dissabte, el president d’Òmnium va presentar l’Escola Guillem Agulló, que, sota el paraigua de l’entitat, ha de formar presumptament els catalans en la no-violència. Que una entitat cultural com Òmnium tuteli la formació en la no-violència que ha de sotragar el sistema ja constitueix una contradicció en els termes, perquè redueix les possibilitats que aquesta mena d’iniciatives sorgeixin on han de sorgir, que és al marge de tot. Però sobretot és curiosa la manera com Cuixart, que el 20 de setembre del 2017, juntament amb Sànchez, va fer muntar un escenari davant del Departament d’Economia i va mirar de desconvocar una manifestació que no havia convocat, demani a la gent que es comprometi amb la lluita no violenta. Aquesta manera de doblegar els mots i els arguments amb angles com més va més difícils, com si fessin papiroflèxia, forja una realitat lèxica doble en què un concepte vol dir una cosa i la contrària, tot alhora.

I té una altra conseqüència. Com que no han reconegut personalment haver canviat el discurs, i per tant no poden defensar netament el tomb, tots dos han hagut de recórrer especialment a arguments emocionals. Fou Rovira qui, el 17 de novembre de 2017, va deixar anar per primera vegada que si no s’havia anat més enllà havia estat purament perquè l’estat espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer”. “El govern espanyol ens feia arribar per múltiples vies que hi hauria violència extrema si continuàvem per aquest camí”, va dir. Rovira va adduir la por com a únic obstacle i alhora assegurava que les estructures eren a punt, a diferència de companys seus que han admès que no hi havia res preparat perquè esperaven obrir un període de negociació amb arbitratge internacional. En el cas de Cuixart, l’argumentari sentimental ha semblat una cosa molt més aparent, de tarannà, com si es pogués fer política parlant de tendresa, d’abraçades i de somriures. Però l’emoció ha estat estructural. Només cal veure com, a l’agost, es va escarrassar a defensar Ada Colau. La va interrompre amb dues frases: “Em deixeu dir una cosa, en tres anys i vuit mesos de presó…” i “Ens estimem tots molt i això va de lluites compartides” –literalment. És a dir: la meva autoritat política es fonamenta en el dolor d’haver estat empresonat i el meu discurs polític és l’amor.

La combativitat de Cuixart i la línia dura que Rovira no s’atreveix a deixar anar són més perjudicials per a l’independentisme que no pas els qui obertament s’agenollen. El moviment ha restat atrapat entre la teranyina del xantatge emocional i la pèrdua dels significats de les coses, i aquest doble joc ens allunya molt més de la regeneració que no pas la grolleria descarada de la rendició.

El comentari del comentari

La insistència del diari Ara, en els seus editorials, a restaurar la imatge del PSOE –i del PSC, valgui la redundància– a ulls de l’independentisme és realment insaciable. L’editorial d’avui és fet l’endemà del congrés a la búlgara que va escenificar la reconciliació interna dels socialistes, sense ni tan sols un vot crític amb Pedro Sánchez, res, ni un vot nul: el 95%, a favor; i la resta, en blanc. Però el text es plany perquè el PSOE sembla que ha fet un pas enrere en la seva proposta per a Catalunya, que de moment és inexistent. Dir com han fet avui que “el PSOE ha de concretar els seus plans per a Catalunya“, per exemple, és una manera molt discreta d’avalar la bona fe de pensar que el PSOE farà mai una oferta. Emblanquir no és tan sols donar suport explícit, sinó contribuir a redefinir el marc d’allò que es pot esperar dins l’estat espanyol.

Podria ser que em diguessin: no, és que l’Ara aquí no diu que es cregui la possibilitat d’una oferta, només diu que no n’hi ha. Ho pot semblar, al primer paràgraf. Però més avall gairebé fan la seva proposta: “És una llàstima que no s’hagi aprofitat el congrés per avançar en quina seria la solució socialista al conflicte català, en quines propostes concretes s’han de prendre, per exemple, per protegir de manera efectiva les diferents llengües que es parlen a l’Estat o en quin model de finançament autonòmic o quina estructura competencial defensen.” Recomano de llegir aquest editorial d’avui juntament amb dos de més antics, un del dia que van fer ministre Miquel Iceta, en què el qualificaven de “dialogant, pragmàtic, amb una doble fidelitat: per aquest ordre, en primer lloc al socialisme hispà i en segon lloc a la tradició catalanista”. El segon, “Sobre el bon to del debat Aragonès-Illa“, durant l’últim debat d’investidura, en què deien que “el futur president faria bé de prendre-li la paraula a Illa i involucrar-lo en la recerca d’una gestió eficient”.

La mort de Colin Powell, el penedit

Fotografia: Mark Garten.

L’ex-secretari d’estat dels Estats Units Colin Powell, que s’ha mort avui de covid a vuitanta-quatre anys tot i haver estat vaccinat completament, se n’ha anat, a ulls de la majoria de nord-americans, com un redimit. Sota el mandat del president George Bush fill va defensar davant les Nacions Unides la invasió de l’Irac, tot adduint que hi havia armes de destrucció a gran escala. Powell havia estat un militar amb una trajectòria brillant, amb desenes de premis i reconeixements, i havia arribat al cim de l’exèrcit dels Estats Units, com a president de l’estat major. Tenia una aurèola de superació i heroisme típicament nord-americana, perquè era fill d’immigrants del Bronx i perquè va salvar la vida a tres soldats durant la guerra del Vietnam. Per això, a mesura que es van saber les mentides de Bush sobre Saddam Hussein i les armes de destrucció, Powell se’n va distanciar, i va acabar penedint-se públicament del seu suport a la invasió i donant suport als demòcrates. Roman, però, el seu discurs, i les conseqüències de la guerra.