Cuixart ja actua de president

Jordi Cuixart comentava aquesta tarda, molt alegre, vorejant l’eufòria: “Volien que plegués, que deixés la presidència d’Òmnium. Em deien: ‘Si deixes de ser president, tot t’anirà més bé.'” Però el determini de Cuixart a no cedir, aquesta tarda del 4 de febrer, li ha provat com una petita victòria. Després de 1.207 nits a la presó, després de tres premis Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, enguany ha estat ell qui l’ha lliurat. “És una victòria, perquè volien que plegués. I aquestes són petites victòries que donen sentit a tot.”

Però Cuixart no solament ha assaborit una petita victòria, sinó que ha aprofitat l’ocasió per pronunciar un discurs clar, concís i ferm en favor de la cultura. Perquè és una alarma nacional, diu, que les administracions han de col·locar la cultura en la centralitat de la vida i de la societat. Ens hi va una generació sense cultura, ha dit. “Que la cultura ho inundi tot!” ha proclamat.

Comencem pel començament. Ja ho hem dit, que la tarda era ocupada pel lliurament del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Era a la Sala Hiroshima, del barri del Poble-sec de Barcelona. L’acte s’havia avançat una hora. Es feia a les sis de la tarda, perquè així Jordi Cuixart podria presidir-lo i després trobaria temps per a tornar als Lledoners. Recordem que només té el tercer grau, que encara l’obliga a dormir a la presó. A causa de la covid-19, l’acte s’havia de fer en petit comitè: els escriptors finalistes, els editors i la premsa, bàsicament. I per a tots els interessats, es retransmetia en directe pel canal de YouTube d’Òmnium.

Un minut abans de les sis, arribava Jordi Cuixart, amb la seva companya, Txell Bonet. El president d’Òmnium estava content. Només d’entrar ha dit un “hola a tothom!” i, adreçant-se als escriptors finalistes, els ha demanat: “Com van els nervis?” Tots tres escriptors li han dit que de nervis no en tenien. Els editors Maria Bohigas, de Club Editor, i Aniol Rafel, de Periscopi, sí que en tenien una mica.

Els tres finalistes, recordem-ho, eren: Eva Baltasar, amb Boulder (Club Editor); Sebastià Perelló, amb La mar rodona (Club Editor); i Miquel Martín i Serra, amb La drecera (Periscopi). La periodista literària Anna Guitart conduïa l’acte, que ha començat ben puntual. Per presentar les tres novel·les ha fet una petita entrevista a cada escriptor.

Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Permagel i tancarà Mamut. Les dues primeres comparteixen unes protagonistes solitàries, esquerpes, sense ambició per a la projecció professional, austeres, que no volen responsabilitats ni lligams, que fugen d’un món capitalista ple de desigualtats i absurditats. Dones que estimen unes altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. Però Boulder és més radical que Permagel, perquè Baltasar posa la protagonista en unes condicions més extremes i de més tensió, encara. VilaWeb va fer aquesta entrevista a Eva Baltasar quan va aparèixer la novel·la.

I Sebastià Perelló, un dels autors més intensos i atípics de la literatura catalana actual, després de Veus al ras (premi de la Crítica 2017, Club Editor), amb La mar rodona ha fet un tríptic que ens acosta a la Mallorca de la postguerra, de la transició i de la primeria del segle XXI. Un retaule de gran intensitat, sorprenent, reflexiu, a voltes dens, de petites històries que construeixen la categoria de la història d’una Mallorca mirada des de l’interior, popular, poc mostrada, silenciada. Podeu llegir l’entrevista que vam fer a Sebastià Perelló quan va publicar La mar rodona.

“La idea inicial de La drecera –va explicar en el seu moment l’autor a VilaWeb–, era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però, és clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.” Llegiu  l’entrevista que vam fer a Miquel Martín i Serra quan va publicar La drecera.

Presentats els escriptors, ha estat el torn de Cuixart, que, elegant i content, havia d’obrir el sobre lila que contenia el nom del guanyador. Però abans hi ha hagut el discurs, contundent, en favor de la cultura, sense fissures. En reproduïm uns quants fragments:

L’inici: “És un privilegi felicitar-vos, a vosaltres i a les dotze obres seleccionades, poc abans de tornar a la cel·la; felicitar-vos pel vostre compromís amb la literatura, que ens és refugi i estímul per no deixar mai de somiar.”

“Com a desè president d’Òmnium Cultural, avui és un dia molt especial perquè celebrem plegats el primer acte cultural després de 1.207 nits de presó; celebrem que resistir és vèncer i que els poders de l’estat mai no podran empresonar la llibertat. Ells entenen la llibertat d’expressió com una concessió que pot limitar-se, i veuen la paraula com una amenaça.”

“Persegueixen deliberadament la cultura perquè saben que és l’eina més poderosa d’alliberament en temps de repressió, i l’instrument imprescindible de cohesió en moments d’emergència com els que estem vivint.”

I tot seguit va enfilar la reivindicació central del discurs a favor de la cultura sense renúncies: “També per denunciar que les institucions no protegeixen la cultura com a bé essencial. La cultura ens fa saber que som humans. Sense cultura la vida no té sentit. Per això no ens cansarem mai de denunciar la greu irresponsabilitat de les administracions de deixar la cultura desemparada i abandonada, com estan fent.”

“Si no s’actua de manera immediata s’està posant en risc tota una generació de creadors, d’artistes, d’escriptors i professionals del món de les arts, de conseqüències dramàtiques per al nostre imaginari col·lectiu com a societat.”

I el final: “Contra la foscor, apoderament i llibertats col·lectives: Urnes plenes, llibreries obertes i que la cultura ho inundi tot. I com deia l’estimadíssima Isabel Clara Simó, Sapere aude: atrevim-nos a pensar. Visca les lletres catalanes i visca els Països Catalans!”

Aleshores Cuixart ha obert el sobre lila, que els membres del jurat havien dipositat el dia 14 de gener. I la guanyadora ha estat Eva Baltasar per Boulder. L’escriptora, ara sí, reconeixia, que li havien sortit tots els nervis, però, sortosament, portava el llibre Fulles d’herba, de Walt Whitman, traduït per Jaume C. Pons Alorda i ha llegit un fragment d’un poema que es diu “Veu”, per realçar la importància de la paraula.

Les últimes frases de Whitman llegides per Eva Baltasar tanquen la crònica:

Jo veig cervells i llavis tancats, timpans i temples il·lesos,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de ferir i d’obrir,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de revelar el que jeu adormit, sempre a punt, en totes les paraules.