Cuixart i l’estratègia de la seducció a Madrid

Ja fa uns quants anys, el 2013, que Jordi Évole va rebre el premi Òmnium Cultural de Comunicació a la Nit de Santa Llúcia. Quan el va recollir, va fer un parlament sincer tot explicant que quan li havien comunicat que havia guanyat el guardó, se n’havia sorprès. ‘Però… si no sóc de la vostra corda’, els va dir. Algú, a Òmnium, li’n va confessar el motiu: ‘Et volem seduir.’ Qui sap si aquesta persona va ser Jordi Cuixart. Sigui com sigui, durant la seva presidència Òmnium ha defensat l’estratègia de seduir aquells que no se senten independentistes i fer pedagogia per tot l’estat espanyol. En aquest context cal llegir l’acte organitzat ahir al Círculo de Bellas Artes de Madrid, on Cuixart va ser l’autèntic protagonista. Gemma Nierga hi presentava el llibre Tres dies a la presó, en què explica una conversa de dotze hores amb el president d’Òmnium als Lledoners.

Si l’acte, pel lloc i el context on es va fer, pot semblar estrany a molta gent, també ho eren els periodistes que acompanyaven Nierga dalt l’escenari: Pepa Bueno, Antonio García Ferreras i Jordi Évole mateix, tres figures molt conegudes als mitjans de l’estat espanyol. A les primeres files de la sala, algunes personalitats polítiques, com ara Jon Inarritu, Josep Maria Álvarez, Joan Ignasi Elena i Carles Campuzano, però poques fora d’aquest àmbit, tret de l’escriptor Juan José Millás.

El llibre va ser una idea de Cuixart, que, sense conèixer personalment Gemma Nierga, li va demanar que l’escrivís: ‘Li vaig dir si n’estava segur i em va dir que sí, que admirava molt Ernest Lluch i que sempre l’acompanya una frase que jo vaig pronunciar: “Vostès que poden, dialoguin.”‘ Cuixart reconeixia que Nierga no havia pres mai posició sobre el procés i hi va veure la persona ideal per a fer arribar les seves reflexions a Espanya, una obsessió que també va palesar unes quantes vegades en la seva declaració davant el Tribunal Suprem d’abans-d’ahir.

La primera intervenció de Jordi Évole arrenca alguns aplaudiments, però ell els talla en sec: ‘Crec que és una mala notícia que s’hagi fet aquest llibre. No s’havia d’haver fet mai. Que ell i alguns altres siguin a la presó és una anomalia.’ Però també critica els presos –sense dir noms– que han dit durant el judici que la declaració d’independència no es volia fer efectiva: ‘Jo si fos independentista em sentiria enganyat escoltant certes declaracions. Però no amb la de Cuixart: sòlida, digna i compromesa.’

Ferreras també elogia la figura de Cuixart i diu que és el ‘més coherent de tots’: ‘Jo no sóc independentista i crec que els líders independentistes s’han equivocat, però veig Cuixart i no hi veig un colpista. Qui ho digui s’equivoca, és un pacifista.’ I remata: ‘Fins i tot crec que és més proper a un espanyol d’esquerres que no a un català monàrquic.’

Nierga atura la tanda d’elogis per recordar que en el transcurs d’una de les entrevistes es van enganxar quan ella li va demanar si mai havia pensat en els catalans que no són independentistes i que ‘se senten trepitjats’: ‘”Per què?”, em deia. I jo li vaig respondre que a vegades, en alguns llocs, em sentia arraconada. Per exemple, quan explicava en segons quins cercles que no havia anat a la manifestació de la Diada.’

Al final de l’acte Pepa Bueno subratlla que el llibre li ha deixat un regust amarg perquè creu que a Catalunya s’ha patit molt: ‘És la història d’un patiment. Té solució?’, es demana. Dalt l’escenari, ningú no hi sap trobar resposta i apareixen paraules com ‘dolor’ o ‘societat esquinçada’. Llavors Ferreras recorre a Joan Coscubiela per a donar optimisme a la sala: ‘Com que no té solució, s’hi haurà de trobar una sortida.’ I molts assenteixen.

Évole diu que sí que hi troba una solució. Creu que els polítics han de ser més valents i dir als seus votants la veritat, encara que no els agradi. I torna a posar l’exemple de la declaració d’independència. ‘M’agradaria que alguns dirigents polítics –tampoc sense dir noms– diguessin a la gent que va celebrar la declaració d’independència: “Mira, allò que vàrem declarar no anava de veres.” I afegeix: ‘Estic segur que en Cuixart sí que estaria disposat a dir-ho en un míting.’