07.11.2018 - 20:35
|
Actualització: 07.11.2018 - 22:52
Jaume Alonso-Cuevillas, l’advocat de l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig, ha demanat a l’Audiència espanyola que anul·li la causa per rebel·lió contra el seu client per falta de competència i la remeti als jutjats de Barcelona. La petició ja s’havia formulat abans i havia estat refusat, però ara la defensa la torna a fer perquè la fiscalia ha presentat l’escrit d’acusació, en què sol·licita onze anys de presó per a l’ex-dirigent d’Interior. Alonso-Cuevillas presenta la petició en forma d’article de previ pronunciament que s’haurà de resoldre abans del judici.
L’escrit de quaranta-nou pàgines al qual ha tingut accés VilaWeb comença dient que ni el delicte de sedició ni el de rebel·lió no es poden considerar delictes contra la forma de govern, com pretén l’Audiència espanyola. Segons ell, ‘la voluntat de declarar la independència d’una part del territori de l’estat espanyol seria, en tot cas, una proposta de modificació radical de l’actual estructura de l’estat, però no un canvi en la forma de govern’, perquè no es pretén implantar cap república.
A continuació, l’escrit fa un llarg repàs dels diversos codis penals espanyols des del segle XIX fins ara, explicant especialment com han tractat els delictes contra la forma de govern i la rebel·lió, que no s’incloïen mai en el mateix apartat.
També repassa els diversos jutjats centrals espanyols d’ençà que els va crear el franquisme. El Tribunal d’Ordre Públic tenia competències en matèria de rebel·lió, però la separava explícitament dels delictes contra la forma de govern. Quan es va crear l’Audiència espanyola no tenia atribuïts els delictes de rebel·lió ni sedició, ni tampoc contra la forma de govern. Hi ha hagut nombrosos canvis legislatius, i l’advocat assegura que només entre el 1981 i el 1988 l’Audiència va tenir competències sobre la rebel·lió, però no pas sobre la sedició.
La llei orgànica del poder judicial del 1985 atribuïa a l’Audiència els delictes contra la forma de govern, però no de rebel·lió específicament, i la llei d’enjudiciament criminal del 1988 va donar competències a l’Audiència espanyola contra bandes armades o rebels. No obstant això, aquest qualificatiu de ‘rebels’, segons Cuevillas, s’ha d’interpretar d’acord amb una sentència del Tribunal Constitucional del 1987, que establia que les ‘bandes rebels’ només es podien equiparar als grups terroristes si eren grups estables i permanents, armats, amb prou capacitat per a produir terror a la societat, amb gran incidència en la seguretat ciutadana i que signifiquessin un atac al conjunt de la societat democràtica. A més, el codi penal del 1995 va esborrar tot esment a ‘organitzacions rebels’ dins l’apartat de terrorisme i a delictes contra la forma de govern, que va substituir per delictes contra institucions de l’estat.
Per reforçar els seus arguments, l’escrit repassa una interlocutòria del ple de la sala segona de l’Audiència del 2008, en què deia que la rebel·lió no era competència seva, perquè no era un atac a la forma de govern, no era terrorisme i no era explicitada en les competències que la llei del 1985 li donava. La fiscalia del Tribunal Suprem tenia el mateix criteri el 2009, quan recordava que s’havia de fer una interpretació restrictiva, i no pas extensiva, per llevar la investigació al jutjat territorial corresponent.
A banda, l’escrit de defensa aporta tot de documents a favor seu. Per exemple, un treball del president de l’Audiència espanyola entre el 2009 i el 2014, Ángel Juanes, que va proposar d’incloure la rebel·lió entre les competències de l’Audiència, cosa que evidencia que aleshores no la tenia. El 2015 el Consell Fiscal va fer la mateixa proposta. Les memòries de la fiscalia de l’Audiència espanyola del 2008 al 2016 no van incloure mai cap esment a la rebel·lió o la sedició, tret del 2016, i en referència explícita al procés independentista català, cosa que l’advocat atribueix a ‘una estratègia minuciosa per a atraure a l’Audiència Nacional la competència de tot allò que tingués relació amb el procés’.
Alonso-Cuevillas també hi adjunta dos manifests signats per professors i catedràtics de dret penal que neguen que la rebel·lió i la sedició siguin competència de l’Audiència espanyola, i un article d’un altre catedràtic en el mateix sentit.
Finalment, hi inclou un vot particular del magistrat José Ricardo de Prada a una interlocutòria d’aquest procediment del 6 de novembre de 2017 de la sala penal resolent recursos de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que també advocava per remetre la causa als jutjats de Barcelona.
Així mateix, l’advocat recorda que la interlocutòria de processament no inclou cap fet comès a l’exterior de l’estat espanyol i, per tant, tampoc no és atribuïble a l’Audiència espanyola.
A més, l’escrit recorda que tota la instrucció s’ha fet per sedició contra el seu client, juntament amb el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i l’ex-director general de la Policia Pere Soler, però finalment l’escrit de la fiscalia els atribueix el delicte de rebel·lió.
Per tot això, demana que s’anul·li tota la instrucció feta fins ara per falta de competència i es remeti la causa als jutjats d’instrucció de Barcelona. Subsidiàriament, si es considera que l’Audiència espanyola no és competent però no s’anul·la la causa, demana que es remeti a l’Audiència de Barcelona perquè sigui aquest tribunal que jutgi el cas.
També demana que se suspengui el termini per a presentar l’escrit de defensa fins que no s’hagi resolt aquesta qüestió i al·lega diverses vulneracions de drets fonamentals per a poder presentar recurs, en cas necessari, davant el Tribunal Constitucional i instàncies internacionals.
