17.12.2024 - 21:40
A voltes hi ha notícies negatives que tenen, però, una lectura positiva. En tindrem una, si no passa res, avui, perquè es formaran cues de gent que intenta accedir a un curs gratuït de català. De fet, ahir ja es va col·lapsar completament la web on podien inscriure’s virtualment.
L’oferta en aquesta convocatòria, clarament insuficient, és de 32.000 places, però les dades indiquen que hi ha una demanda de milions. Concretament, segons l’enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya, hi ha 2,3 milions de ciutadans que volen aprendre o millorar el seu català, una xifra que correspon, ni més ni menys, al 36% de la població. D’aquestes, un milió i mig no han fet encara cap curs i 720.000 ja n’han fet algun, però voldrien continuar millorant. D’aquest total, 800.000 són nascuts a l’estranger i fora de l’estat espanyol.
La part negativa de la notícia és que el govern de la Generalitat de Catalunya i la resta d’institucions implicades són incapaces de satisfer aquesta demanda. L’oferta actual de places per a tot l’any és de 120.000, una quantitat clarament insuficient. Ridículament insuficient –a penes un 5% dels que volen fer cursos de català aconseguiran de trobar plaça.
Però la part positiva és que hi ha una allau de gent que demana poder aprendre català, que ho reclama i ho vol. Perquè això significa que són conscients de la necessitat de parlar-lo, que tenen la voluntat de fer-ho.
I és molt important. Tant que Carme Junyent, quan feia la llista de les coses podrien ajudar a salvar el català i posar-lo allà on correspon, explicava una vegada i una altra que la nostra llengua és l’única de totes les llengües sense estat d’Europa que guanya parlants. És a dir, l’única que acaba tenint més parlants que no pas gent nascuda de famílies que la parlen.
Fa generacions que sabem que aquest és el secret que explica la pervivència dels Països Catalans. Alguns països fabriquen fills en gran nombre, d’una manera molt més eficaç que nosaltres. Però no hi ha cap país que els adopte tan bé com nosaltres. Jo mateix sóc fill d’un home nascut a Algesires, adoptat, i de quina manera, per la gent de Llocnou d’en Fenollet.
El futur de la llengua catalana clarament va vinculat a persistir en aquest camí i a no desviar-se’n. La demògrafa Anna Cabré ha fet estudis significatius sobre la demografia catalana i la integració lingüística dels parlants no nadius, i les seues investigacions han demostrat de sobres que el català ha mantingut la vitalitat i no s’ha anat apagant amb el pas del temps gràcies a la capacitat d’incorporar constantment gent provinent d’unes altres regions i països, això que ella en diu la singularitat catalana.
Ara el sistema falla. Com tantes vegades, hem deixat en mans de les institucions feines que hauria de fer la nació. I ens han fallat. No són capaços de fer-ho. Segurament ara ens caldria una immensa campanya d’alfabetització –a l’estil d’allò que van ser els cursos Carles Salvador al País Valencià a mitjan anys setanta. Classes fetes a partir de la base, per a tothom, a tot arreu i amb tota mena de facilitats. Ens hi hauríem d’arromangar tots i de pressa, perquè la demanda ho reclama.
En aquest temps de pessimisme i desconcert ideològic, en aquesta hora en què tanta gent va perduda, el missatge que ens envien aquests ciutadans acabats d’arribar al nostre país és cabdal i hem de proclamar-lo als quatre vents: volen ser com nosaltres, perquè poden ser com nosaltres. Tan sols els cal parlar català.
PS1. S’ha acabat la trama russa. Després d’anys de manipulacions, mentides i tergiversacions la justícia espanyola ha tancat la carpeta d’aquesta invenció mediàtico-judicial, amb un text que humilia el jutge que tots aquests anys ha intentat de fer-nos-la empassar. Ho explica Josep Casulleras en aquest article: “De què reia el jutge Aguirre? El final humiliant de la trama russa”.
PS2. Amb la victòria d’Oriol Junqueras, ERC té una nova secretària general. Elisenda Alamany, de fet, és molt més que això: secretària general, portaveu del partit i cap de cartell a Barcelona. Molt poder per a una persona que és en política d’ençà del 2007, i ha passat per la CUP, els Comuns i ara ERC. Andreu Barnils s’ha capbussat en la seua vida i n’ha fet aquest retrat ple de detalls: “La vinguda de la reina Elisenda”.
PS3. Amina Hussein és una periodista kurda, exiliada a Catalunya, que té de fa anys una relació molt especial amb aquesta casa. Nosaltres l’hem vista lluitar per trobar un refugi segur i sempre per denunciar el mal que els diversos països fan al seu poble. Ella ens ha confessat que mai no havia pensat que un dia podria tornar a la seua ciutat, Qamixlo, la capital proclamada del Kurdistan sirià. Però la caiguda del règim sirià ha obrat el miracle i avui a VilaWeb som molt feliços de poder publicar el relat del seu retorn: “La guerra havia fet petita la meva ciutat, a Rojava”.