18.04.2018 - 22:00
La fi de l’era dels Castro obre una nova etapa a Cuba. D’ençà del final de la revolució, el 1959, Fidel Castro i el seu germà Raúl han governat l’illa amb mà de ferro. La mort de Fidel el 2016 i l’edat de Raúl (vuitanta-sis anys) han estat dos factors decisius per a preparar el relleu. Amb el canvi al capdavant de l’estat, Cuba tancarà una etapa de cinquanta-nou anys de castrisme. No obstant això, Raúl Castro continuarà essent el primer secretari del Partit Comunista de Cuba (PPC) fins el 2021, quan és previst que es completi la transició política.
La decisió és a les mans dels sis-cents cinc diputats de l’Assemblea Nacional. Les travesses apunten com a successor al capdavant de l’estat i del govern al vice-president, Miguel Díaz-Canel, un home nat després de la revolució, el 1960. Haurà de gestionar els equilibris de poder del règim, especialment el recel de la vella guàrdia, i encarar l’embargament econòmic dels Estats Units, agreujat quan Donald Trump congelà la tímida obertura de relacions que havia acomplert terme Barack Obama al final del seu mandat.
Díaz-Canel, enginyer electrònic de formació i funcionari de professió, compta amb el vist-i-plau de Castro. Ja el 2013, quan va anunciar que es retiraria enguany, va elogiar-lo: ‘El company Díaz-Canel no és un pretensiós ni un improvisat’, va declarar el dia que el nomenà vice-president primer del consell de ministres i també del consell d’estat. Abans, havia dirigit el partit a la província de Villa Clara durant una dècada, a la província d’Holguín i el Ministeri d’Educació Superior cubà.
Els objectius del nou president cubà seran completar les reformes econòmiques que va prometre Castro. Uns canvis tutelats per la cúpula del PPC, vigilats per Castro i les forces armades i condicionats per la manca d’ajut de Veneçuela i el blocatge dels Estats Units. En aquesta tasca, els viatges de Díaz-Canel aquests últims anys a Corea del Nord i especialment a Rússia i a la Xina dibuixen una possible aliança amb aquests règims.
L’altre gran desafiament serà la reforma constitucional. D’això, en dependrà la durada del mandat de Díaz-Canel. És previst que sigui president fins el 2028 i que la constitució reculli el límit de dos mandats consecutius. Castro va prometre que, una vegada aprovada, la reforma se sotmetria a referèndum.
Malgrat tot, el relleu no implicarà, d’entrada, grans canvis en la línia ideològica del règim. Raúl Castro ja va afirmar el 2011 –quan va assumir el poder del seu germà Fidel, enretirat per motius de salut– que ‘defensaria, preservaria i continuaria perfeccionant el socialisme per a no permetre mai més el retorn del règim capitalista’ a l’illa. I és que Cuba és, literalment, una illa de socialisme en zona de predomini capitalista.
La supervivència del règim és una de les grans obsessions del castrisme, que esgrimeix la inversió social –especialment en educació i sanitat– com un èxit del seu model de socialisme. A tall d’exemple, segons les dades del Banc Mundial –una institució gens sospitosa d’afavorir el règim de l’illa–, Cuba inverteix un 12,8% del PIB en educació, mentre que la mitjana de la Unió Europea és d’un 4,9%, segons l’Eurostat; els Estats Units hi inverteixen un 5,3%. Aquesta inversió, evidentment, supera de llarg la dels països de l’entorn. Bolívia és el país de l’Amèrica Llatina que hi destina més diners, un 7,6% segons el Banc Mundial. En l’àmbit de la sanitat, Cuba (11%) està en el grup capdavanter, juntament amb els països occidentals.
A l’altra cara de la moneda hi ha la censura, les restriccions de les llibertats, la falta de drets civils fonamentals i les vulneracions de drets humans. L’Observatori Cubà dels Drets Humans –entitat formada per presos polítics i exiliats– denuncia reiteradament les vulneracions del règim cubà. En definitiva, la falta de democràcia en un país que escomet una transició política i econòmica vigilada durant la pròxima dècada i amb la incertesa de si es reprendrà la tímida obertura que va començar i paralitzar Raúl Castro mateix.
