“És molt difícil viure així”: el barraquisme, la crua realitat amagada en la metròpoli

Barraques d’autoconstrucció en espais inundables o naus abandonades, convertits en un rusc laberíntic d’habitacles minúsculs, encara són avui l’única opció de vida per a centenars de persones a l’entorn metropolità barceloní. La crisi de l’habitatge és especialment crua amb els més vulnerables i, d’esquena als apartaments a primera línia de mar, les urbanitzacions de luxe o els pisos d’alt estànding, les ciutats amaguen també situacions d’infrahabitatge extrem: “Aguantem perquè no tenim cap més opció, no perquè vulguem. És molt difícil viure així”, expliquen els afectats. L’ACN ha visitat alguns assentaments i ha recollit el testimoni d’uns quants veïns. Mentrestant, els ajuntaments reclamen més implicació de les administracions supramunicipals per a combatre el fenomen.

Alguns dels assentaments més multitudinaris de l’àrea metropolitana de Barcelona són en naus industrials en desús a Badalona. En un antic magatzem carni del carrer d’Antoni Bori, hi viuen prop de cinquanta persones, i l’antic institut B9 s’ha convertit en un rusc gegantí d’infrahabitatges, amb prop de tres-centes persones.

Un altre punt de concentració d’infrahabitatges és la llera de rius i rieres, a l’altura de Montcada i Reixac (Vallès Occidental). L’ajuntament hi té comptabilitzats cinc assentaments de barraques, on es calcula que hi viuen unes 175 persones, segons dades de l’any 2022. El més gran és el del Pla de Besòs.

“La zona va començar amb grups de gent que hi tenia un terreny, un jardí, un hort o hi feia les costellades el diumenge, i de mica en mica es va omplir de gent que s’hi feia barraques per a dormir”, relata el batlle de Montcada, Bartolomé Egea.

En tots dos indrets, els consistoris diuen que, a les situacions d’infrahabitatge, s’hi afegeixen uns altres problemes, i hi ha constància que als assentaments es fan activitats il·legals. En el cas de Badalona, l’emplaçament en una zona urbana també ocasiona conflictes de convivència.

Del somni del bàsquet a viure en una nau ocupada

Matar Thioub és un jove senegalès de vint-i-un anys i més de dos metres d’alçada que va tocar el bàsquet professional amb la punta dels dits. Va sortir del seu país quan era un nen, ara fa set anys, perseguint el somni de l’ACB, però avui és un més dels qui malviuen en una nau ocupada al carrer d’Antoni Bori de Badalona.

A només catorze anys, Thioub va fitxar pel cadet d’un equip alacantí de la lliga EBA –una lliga espanyola semiprofessional–, però no el van renovar després de la primera temporada. Aquell nen sense recursos va decidir llavors anar-se’n a Catalunya, on els anys següents va viure en uns quants centres de menors.

L’han vist créixer a Tortosa, a Sant Feliu de Llobregat i, finalment, a Badalona. Durant la tutela, va provar de continuar jugant a bàsquet i a disset anys va arribar a jugar amb l’equip júnior del Barça. Amb la majoria d’edat, va quedar desemparat, però professionalment hi havia una llum d’esperança.

Del planter del Barça va arribar una oferta d’un equip de Huelva que militava a la lliga EBA, però després de jugar dos partits no va superar el període de prova i va quedar sense feina. Amb tot, Thioub tenia recursos i durant un temps va poder viure en pisos compartits a Badalona, fins fa uns mesos.

“No em quedaven diners, i per això he hagut de marxar del pis”, relata. El jove ha hagut de recórrer a amics que havia fet durant la seva estada al centre de menors de Badalona per buscar un nou sostre. La nau d’Antoni Bori és ara la seva nova llar.

Allà conviu amb més compatriotes que van escapar de les flames de la nau del carrer Guifré, cremada el desembre de 2020 i on van morir cinc persones. La situació, en molts casos, és endèmica. “Hi ha gent que treballa però no pot trobar una habitació. És molt car i, si ets negre, no et volen llogar”, relata Thioub.

“Sabem que aquest lloc no és nostre”

Ester Guix és nascuda a Barcelona, va viure durant dotze anys en un pis propietat d’una entitat bancària. Com que no podia assumir cap mena de lloguer, va sol·licitar un lloguer social, però no l’hi van concedir, i van vendre el pis a un fons voltor, que la va desnonar.

Després de demanar ajuts, encara espera que els Serveis Socials de Montcada li comuniquin una resolució: “Vaig haver d’anar a viure en una barraca perquè era al carrer, no tenia enlloc on anar, els lloguers d’habitacions em costaven 500 euros i jo en cobro uns 600: com menjo i em vesteixo?”, es demana.

Unes paraules que pronuncia mentre una retroexcavadora desmunta el campament on ha viscut el darrer any, a la zona de la Vallençana. “Em van oferir una nit en un lloc d’emergència, i després m’havia de buscar un lloguer, que m’havia de pagar mentre no em concedien les ajudes”, lamenta Guix.

La situació de Luis Beltrán és diferent. Originari d’Hondures, va arribar fa tres anys a Montcada, on es va instal·lar en una barraca. Durant la seva estada, va impulsar la creació d’una horta per a abastir la vintena de persones que hi van viure abans no entressin les màquines a fer-ho miques.

El desallotjament es va fer amb una ordre judicial pel risc d’inundabilitat i a petició dels propietaris dels terrenys. “Nosaltres sabíem que aquest lloc no era nostre, que en qualsevol moment ens podien desallotjar”, reconeix amb ràbia i resignació.

Però assegura que els tracten com si fossin animals: “Som persones com ells, però no tenim la mateixa oportunitat que han tingut, només Déu és amb nosaltres”, diu. També explica que els llatinoamericans que arriben a l’estat espanyol sense la documentació en regla ho tenen molt difícil per a trobar feina i un lloguer.

El paper de les entitats socials

Justament, la política de preus i el racisme són dues variables que apunten les entitats socials. “Tenir feina no és suficient i, segons quin sigui el país d’origen, hi ha més reticència dels propietaris”, diu la cap d’Acció Social de la Fundació Roca i Pi i representant de la Taula Sense Llar de Badalona, Mar Alsamora.

“La situació és molt greu”, alerta Alsamora. En la majoria de casos, són estrangers en situació administrativa irregular que “ni poden treballar ni tenen un sostre digne on viure”. I davant l’atzucac, les entitats socials reclamen a les administracions sortides i polítiques “realistes”.

Un altre problema afegit és, en molts casos, l’emplaçament d’aquests assentaments i la seguretat dels seus ocupants. Per exemple, és habitual tenir la llum punxada i aixecar barraques en zones inundables, com passa a Montcada.

La recent catàstrofe per la gota freda a les comarques del centre del País Valencià ha posat en relleu aquest factor de risc i la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs ha reclamat a l’Ajuntament de Montcada i Reixac un pla d’evacuació ràpid en cas que hi hagi un mínim indici d’increment dels cabals dels rius i rieres que passen pel municipi.

I, precisament, la majoria d’assentaments són a tocar del riu Besòs, el Ripoll o la riera de Sant Cugat, on un augment del cabal podria causar una tragèdia, tal com alerta el president de l’Associació de Veïns Can Sant Joan i membre de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, José Luis Conejero.

Amb tot, Mar Alsamora, de Roca i Pi, diu que la solució implica que la visió de les administracions sigui que l’habitatge és un dret i que tothom hauria de poder accedir-hi. A més, també apunta una qüestió de costs: “La situació és més normalitzada vivint en un pis que no pas al carrer, però s’han de moure molts més recursos.”

Tot i això, el nombre d’habitatges que poden mobilitzar entitats com aquesta són limitats, i el parc d’habitatge públic destinat a respondre a l’emergència també és insuficient. Coincideix amb el diagnòstic la tinenta de batllia de Serveis Socials de Badalona, Rosa del Amo.

La regidora detalla que totes les persones sense llar que volen rebre l’acompanyament de serveis socials i que compleixen determinats criteris tècnics s’incorporen a la llista de la taula d’emergència per optar a un pis “a mesura que la Generalitat posa habitatges a disposició de l’ajuntament”.

En aquest sentit, recorda que els ajuntaments són l’administració “amb menys competències” en habitatge, però moltes vegades són els que reben més pressió de demandants d’ajudes. La regidora denuncia que no s’han fet promocions d’habitatge social a la ciutat des de fa més de vint anys.

També a Montcada i Reixac s’ha cercat, sense èxit, solució als problemes d’infrahabitatge. El 2022 es va acordar que la delegació del govern a Barcelona coordinaria les tasques de gestió per a eradicar el barraquisme al voltant del Besòs, però avui dia les gestions estan aturades.

L’horitzó, a més, no és gens esperançador. “Deixar la zona neta costaria uns 3 milions d’euros, però, un cop fet, què s’ha de fer amb les persones que hi viuen?”, es demana el batlle. Bartolomé Egea assegura que l’ajuntament no té musculatura financera per a fer front a una actuació d’aquestes característiques.

En aquest sentit, Montcada reclama la participació de més administracions, com el Consorci del Besòs o la Generalitat. En el fons, és una reivindicació compartida pels ajuntaments davant un atzucac que va més enllà de les seves competències: “És un problema que no podem afrontar tots sols.”

El debat migratori, en el focus

D’altra banda, i atesa la limitació de recursos per a combatre les situacions d’infrahabitatge que conviuen a l’àrea metropolitana de Barcelona, ajuntaments com el de Badalona, on governa el PP amb una majoria aclaparadora, volen posar el debat migratori en el focus.

La tinenta de batllia de Serveis Socials del govern de Xavier Garcia Albiol, Rosa del Amo, defensa que les polítiques migratòries no poden ser de “portes obertes” perquè els recursos dels ajuntaments per a gestionar aquest fenomen són finits.

“És molt lícit pensar el contrari, però llavors s’han de posar recursos, perquè si ve tota la immigració que vulgui, però no pot treballar perquè no té papers i no pot llogar habitatges perquè no té recursos econòmics, acaben fent aquests assentaments”, denuncia Del Amo.

També n’ha parlat, però amb la boca petita, el batlle de Montcada i Reixac. Bartolomé Egea lamenta que a Montcada “tot s’hi val” perquè la proximitat amb Barcelona atrau a les barraques persones amb una procedència i nacionalitat diversa, cosa que atribueix, en part, a les polítiques migratòries.