27.05.2021 - 21:50
Els joves que tenen entre divuit anys i vint-i-nou comencen ara el seu projecte vital en plena pandèmia de la covid-19 i la crisi econòmica posterior. Aquests joves tenen una mirada i una actitud marcades pel paisatge, però també per l’edat. VilaWeb n’ha volgut conèixer alguns. Setmanes enrere vam parlar amb La Queency, i avui presentem Crochet Fiona, de vint-i-sis anys, cantant de hip-hop i cambrera, que hem entrevistat a Barcelona, ciutat on viu. Aquest és el seu testimoni vital:
“Sóc Crotchet Fiona, tinc vint-i-sis anys i vaig arribar a Catalunya quan en tenia onze. Sóc de Guinea Equatorial, de Bata. A mi em van enganyar una mica. La meva mare em va dir: ‘Vas a Espanya de vacances.’ ‘Perfecte’, vaig pensar. ‘Quan torni ho explicaré als meus amics.’ Doncs som aquí, no eren unes vacances. Era ma mare, que m’enviava aquí i ella es quedava allà. El meu pare va morir fa temps. Vaig arribar amb la meva cosina. Vaig anar a viure amb la meva tia al barri de la Salut de Badalona. Vaig viure amb ella dels onze anys als vint-i-quatre. I després vaig fer la meva vida. Des de fa dos anys visc al Gòtic, a Barcelona.
No he tornat mai a Guinea. De petita trucava a la mare i li deia: ‘Vull tornar.’ Això d’aquí no tenia res a veure amb Guinea. La meva llibertat se’n va anar. Del col·legi a casa i de casa al col·legi. Pfff. A Guinea jugava, anava al bosc, i això ho vaig perdre. I vaig adaptar-m’hi. I de mica en mica, Barcelona s’ha convertit també en la meva ciutat. No he vist més la mare. No ens parlem. Estic molt enfadada amb ella. Quan hi vagi, parlarem. És molt dur. I no és just allò que va fer.
De petita vaig anar al col·legi a Badalona. Molt bé, molt divertit, multicultural i baralles tota l’estona. Al principi anava així: la comunitat xinesa al seu racó, la paquistanesa al seu, la catalana al seu. Jo era l’única negra. I sort que van venir dos nois negres i dominicans. I em vaig unir al grup dels latinos, on encaixava més. Tots contra tots, era un cacau. Fins que a tercer d’ESO les coses van millorar molt, i vam avenir-nos més. Ens vam anar coneixent de mica en mica. Va haver-hi un canvi.
Al principi era bon estudiant, després no tant. Jo no vivia les mateixes coses que els companys de classe. A dotze anys jo m’havia d’encarregar de la meva cosina, i mentre els amics jugaven al carrer jo havia d’ajudar. I a casa tampoc no tenia una habitació per a mi sola per a estudiar. La compartia. Quan vaig acabar ESO em vaig apuntar a un grau mitjà d’atenció sociosanitària perquè em van convèncer que fes infermeria. Però no em va agradar gens. Per això vaig estalviar diners per a estudiar imatge i so treballant a discoteques. Amb els diners em vaig apuntar a la Mercè a fer imatge i so quatre anys. Només em falten les pràctiques, però amb l’experiència que tinc…
Els diners els cobrava en negre, de cambrera, perquè no tenia papers. Resulta que quan la meva tia va tenir l’ocasió de fer-me els papers, no sé què va passar, però no se’n va sortir. Fa dos anys em vaig casar amb la meva ex-parella, una noia de quaranta-un anys.
Actualment treballo de cambrera en un restaurant, i compagino aquesta feina (que em permet menjar) i la música (que és el que m’agrada). Comparteixo pis amb dos germans turcs, estudiants i també músics. Tinc el meu espai.
Durant el confinament primer vaig tenir un ERTO, fins que al restaurant on treballava l’amo no va poder aguantar i va haver de vendre el negoci als amos d’on estic ara. I amb el traspàs vaig estar set mesos sense cobrar gens. Ni ERTO ni res. Set mesos. I he anat subsistint amb els estalvis que tenia i els amics. “Vinc a casa teva a menjar, perquè no tinc res”, els deia. I la música també em va donar alguna cosa, perquè com que sóc de l’SGAE he rebut ajuda alimentària i alguna d’econòmica. Ara fa dues setmanes he tornat a treballar. I a final de mes, cobro!
La pandèmia ens ha limitat en molts aspectes en l’àmbit social. Hi havia moltes noies deprimides. Moltes. Però no va ser el meu cas. Vaig saber aprofitar-ho. Vaig saber espavilar-me durant la pandèmia i vaig crear el col·lectiu Catarsis 25. Fèiem festes per a joves a la platja. Tot amb permís i dins l’horari. Reuníem gent, altaveus i DJ en directe. I a les nou ho plegàvem tot i marxàvem. N’estàvem farts. Les lleis es contradeien les unes amb les altres.
El meu nom real és Sandra Fiona, però no m’agrada Sandra i em vaig posar Crotchet. Crotchet Fiona (Instagram). ‘Crotchet’ perquè, veient un combat de boxa a la televisió, vaig sentir aquesta paraula. I l’endemà, a classe de música, parlàvem de la corxera i semicorxera. Sona semblant. I ‘Crotchet Fiona’ va quedar. Faig hip-hop, rap, trap. Canto de moment en castellà i a vegades salto a l’anglès. He publicat un àlbum, Sin tiempo para soñar. Va haver-hi una època que no veia res clar, i no pensava que avancés com he avançat. El meu referent és Miss Yuma, artista guineana, la primera que va començar a fer hip-hop a Guinea. La veia i pensava: ‘Jo també ho vull. Com començo?’ I vaig començar.
Abans del confinament tenia quatre concerts el mes. Ja era molt. Fa poc vaig anar a Girona, i vaig actuar al festival de Pepe Sales. Va ser rar actuar davant gent asseguda amb màscares gairebé sense aplaudir. La Queency, la catalana, em va parlar d’El Pecado, col·lectiu de cantants noies que ens unim per tenir espai. Si no, tot s’ho queden els homes. Nosaltres, si ens uníem totes, podíem fer un concert sencer. Funcionava molt bé, i vaig agafar més confiança dalt l’escenari. Veurem ara com va, després del confinament.
Les meves expectatives? No penso gaire en el futur. Voldria tenir el meu estudi. Tenia els diners preparats, però els he hagut de gastar aquests mesos per subsistir i pagar lloguer. Vaig fer un micromecenatge per xarxes, i ha anat bé. He reunit 700 euros. I m’he comprat un ordinador, un micro de segona mà i una targeta de so. I ja ho tindríem.
Jo tindré dues bessones. Dues ‘minicrotchets’. Ha! És la meva il·lusió. Però ara no tinc parella, de moment. Prefereixo estar amb mi.
La independència de Catalunya? Prefereixo no ficar-me en la política d’aquí. Prou en tinc amb la de Guinea. El meu pare a Guinea era polític, opositor, i el van matar. Jo tenia sis o set anys. I des d’aleshores… Però dono suport a les meves companyes. Al començament sí que feia hip-hop polític. Rap polític. I les meves ties em van dir: ‘Vigila, que tens família.’
M’encantaria canviar d’aires. Barcelona m’encanta, és una ciutat boja, però m’agradaria conèixer Ghana. Sóc molt fan de la cuina, la música i l’energia de Ghana. I Jamaica. La ciutat de Negril sempre m’ha cridat l’atenció. Per la música. Tornar a Guinea també m’agradaria.”
