12.12.2021 - 21:50
Crónicas desde el país de la gente más feliz de la Tierra (Alfaguara), de l’escriptor nigerià Wole Soyinka (1934), és la seva primera novel·la en gairebé cinquanta anys. Més habituat al teatre, que és l’origen de la seva carrera, l’assaig i la poesia, l’escriptor ha volgut recórrer a la novel·la per elaborar un grandiós relat coral satíric, terrible i rigorosament fidel a la infernal realitat política i social del seu país.
Soyinka és un gran escriptor i un destacat activista polític, empresonat dues vegades sota diferents governs nigerians. Ha estat perseguit i amenaçat. Ha viscut a l’exili i a la clandestinitat. És una de les grans veus africanes actuals amb autoritat moral africana i internacional. Coneix molt a fons el món de què parla i escriu perquè ha dedicat tota una vida a denunciar-lo i combatre’l. Ha estat ambaixador especial de la UNESCO.
Al seu país, on vaig estar l’any 2010 per investigar l’explotació del petroli al Delta del Níger, tothom el coneix, l’escolta i el llegeix. Les seves opinions són sòlides i contundents. És un etern referent de l’oposició que moltes vegades ha posat molt en evidència el poder. Els uns els respecten, els altres el temen. Més d’una vegada, l’han volgut silenciar per la via de l’empresonament i l’amenaça. Però ell mai no ha callat. “A qualsevol poble que se sotmeti voluntàriament a la humiliació diària de la por, l’home mor”, va escriure al seu diari de presó L’home ha mort (1971).
L’infern nigerià
Nigèria, el Gegant d’Àfrica, amb més de dos-cents milions d’habitants, és un país perillós, profundament marcat per la colonització britànica, la descolonització, la guerra de Biafra i els enfrontaments ètnics i religiosos. És el cinquè país del món amb més delictes i crims. A l’endèmica corrupció política neocolonial, molt lligada a l’explotació de les grans reserves de petroli del Delta del Níger, s’afegeixen un cúmul de factors que, de sempre, l’han fet un país explosiu on les grans diferències socials, la repressió, el crim i el fanatisme religiós han adquirit unes proporcions molt alarmants.
Hi ha el terrorisme jihadista de Boko Haram i el dels grups armats del Delta del Níger que lluiten contra les petrolieres, i una repressió policial i militar brutal, arbitrària i impune. Hi ha el fanatisme islàmic i el de la immensa proliferació de sectes cristianes, més o menys fraudulentes. Hi ha segrests i desaparicions, crims, màfies armades, estafes a escala mundial, tràfic d’armes, d’òrgans i de drogues. La por, la superstició, la submissió i la revolta impregnen l’ànima d’un poble sotmès, sense un futur esperançador, i utilitzat per als infinits interessos econòmics i de poder dels seus governants.
L’Informe 2020-2021 d’Amnistia Internacional, entre més coses, constata que: “El grup armat Boko Haram i les forces de seguretat nigerianes han continuat cometent greus delictes al nord-est del país, inclosos crims de guerra i probables crims de lesa humanitat. Boko Haram ha mort centenars de civils i hi ha fet segrests selectius de dones i nenes. Les forces governamentals van fer atacs indiscriminats contra poblats i van continuar recloent milers de persones en condicions inhumanes. A les regions nord-occidental i septentrional-central, més de mil cinc-centes persones van morir en actes de violència entre comunitats i atacs de bandits. A tot arreu, l’ús excessiu de la força ha ocasionat homicidis il·legítims, i la tortura i més males pràctiques hi són molt esteses.”
Popularment, els opositors i activistes que vaig conèixer allà fa deu anys m’explicaven amb proves i arguments que allò no era una “democracy” sinó una “democrazy”. Pel que jo sé, i he vist allà, tenen tota la raó.
Un referent ètic i combatiu per als nigerians
Wole Soyinka ha viscut molts anys exiliat als EUA, on ha fet classes en unes quantes universitats. En protesta per la victòria i la política de Donald Trump, va trencar la seva targeta de resident perquè “la policia va matar més negres de manera extrajudicial a la campanya de Trump que a qualsevol campanya electoral de Nigèria”, segons que va declarar a la premsa. Ell entén l’acció de denúncia i l’activisme polític com un tot global i absolut inherent a l’essència humana més bàsica i internacional, a la dignitat de l’individu, a la vida.
Soyinka creu que l’acció criminal del poder corrupte i fanàtic és equiparable a tots els països i èpoques de la història. En un dels seus assajos escriví: “La dialèctica dels punys i de les pistoles dels falangistes espanyols ha estat modernitzada per convertir-se en la dialèctica dels fuets de cuiro de cavall, els gasos lacrimògens i les metralletes.”
L’any 1998, vaig entrevistar Wole Soyinka a París per al programa Música per camaleons, del Canal 33. El programa es titulava “Paraules des de l’exili”.
En parlar del concepte de llibertat, em deia que ell no estava d’acord amb la gent que tenia una visió materialista de la vida, ni amb els marxistes: “Sé, i no sóc l’únic, que hi ha gent que preferiria morir de fam abans que prosperar com un esclau privilegiat engreixat sota qualsevol tracte de favor. La justícia és la primera condició de la humanitat. I la justícia és inseparable de l’absència de dominació. Tot ésser humà adult ha de tenir un cert grau d’autonomia negociat amb la resta de la societat de manera que la meva no ha d’interferir la teva. Per això crec que existeix la societat civilitzada. Dins els paràmetres negociats hi hauria d’haver una llibertat absoluta per a cada individu. Si no és així, per a mi la vida no té gens de sentit, absolutament cap mena de sentit.”
El país de la gent més feliç de la Terra
La novel·la, tot i ser una sàtira a voltes esperpèntica, farcida de personatges i situacions que podrien ser de còmic, et deixa garratibat quan t’adones de la lògica interna de la moral del poder, perfectament equiparable a la realitat que viuen els nigerians. El llibre descriu i et submergeix en el veritable funcionament de les elits del poder, analfabetes, fanàtiques, corruptes i demoníaques, amb pretensions d’emular el gest i la riquesa dels antics colons. Són gent amoral, deformada per l’ànsia infinita de riquesa i poder. Personatges grotescs, però de molt tràgics resultats per als nigerians. El denominador comú és l’absoluta manca de respecte per qualsevol vida humana que no sigui la pròpia. A Nigèria l’assassinat i la mort són tan habituals que ja formen part de la vida quotidiana i el paisatge.
Tot i que la novel·la és escrita en clau nigeriana i, de fet, alguns personatges d’aquesta ficció esperpèntica poden tenir l’equivalent a la vida real, aquest monumental relat té una perspectiva universal, ja que l’amoralitat política, el crim i la corrupció són, malauradament, alguns dels grans eixos entorn dels quals gira la vida política i social de moltes societats africanes i països d’arreu del món.
És una obra en la línia del llibre El diable a la creu, de l’escriptor kikuiu Ngũgĩ wa Thiong’o, que comentava aquí fa unes poques setmanes. Partint dels recursos de l’expressió popular i les seves ficcions satíriques i crues d’humor negre, en sis-centes pàgines l’autor pinta un fresc de la quotidianitat amoral dels poderosos que governen Nigèria. Entre els protagonistes principals hi ha estafadors que han esdevingut predicadors d’esglésies falses, escriptors i magnats de mitjans de comunicació especialistes en “fake news”, traficants d’òrgans humans, assassins, corruptes de tota mena i tota la parafernàlia abundant de la fauna delictiva que envolta el poder a Nigèria. Com si el sacrifici humà fos imprescindible per a millorar espiritualment, políticament, econòmicament.
A l’obra hi ha molts temes que, extrets de la realitat amb la seva ploma i el seu esperit crític insubornable i àcid, esdevenen clau per a entendre el present: l’adulació cega al dirigent, que reparteix premis d’honor, com si tingués un espectacle televisiu, la tergiversació del significat de les paraules i de la història, el mimetisme esperpèntic amb la cultura i les modes socials dels colonialistes britànics, l’amoralitat més absoluta i denigrant, el fanatisme criminal polític i religiós, la por, la superstició, la crueltat, la submissió, l’enveja i l’ambició desmesurada.
L’estil narratiu, els personatges i els diàlegs són molt descriptius i teatrals. Hi ha escenes que semblen seqüències. És impossible d’imaginar a la Nigèria actual, però si algun dia aquest llibre fos la base d’una sèrie nigeriana de televisió, de segur que l’èxit seria clamorós. Com, de fet, ho van ser els anys setanta i vuitanta les obres televisives de l’escriptor ogoni Ken Saro-Wiwa, executat l’any 1995. Crec que Soyinka ha baixat expressament un esglaó en la seva erudició poètica, teatral i assagística per arribar al gran públic de Nigèria, on hi ha una cultura popular molt arrelada i moderna: cinema (Nollywood), televisió, música, rap, youtubers, influencers, etc.
A més de criticar el poder, les dues grans institucions que desmunta satíricament són les religions: l’islam i el cristianisme. I els seus extremismes assassins, corruptes i sinistres. En sabem prou del jihadisme i Boko Haram, però molt poc de les igualment manipuladores i letals sectes cristianes. Són actives a Nigèria i la resta de l’Àfrica, i també a l’univers nord-americà dels Bush i els Trump.
En dono fe. A Nigèria, i potser en part per imitació (o infiltració) dels americans, són una plaga molt perillosa. Ho vaig veure l’any 2010 allà i ho he vist també en unes altres ocasions a Moçambic, a Gabon i a Malawi. Al llibre L’or negre de la mort (Empúries, 2011), vaig escriure aquest paràgraf que ara em sembla molt il·lustratiu de recordar:
“‘Nigèria necessita teràpia, no pas democràcia’, ha dit Wole Soyinka, provocativament. Esglésies i sectes en treuen profit d’aquesta necessitat. A tall d’exemple, detallaré tots els noms d’institucions religioses vistos en una hora de trajecte en cotxe, sortint de Port Harcourt en direcció a l’estat de Bayelsa. Em sembla molt il·lustratiu: Royal House of Grace Church, The Covenant Goodnews House of God, The Fine of God, Prophetic Helping Hand Ministeries, Revival Temple of Victory, Christ Apostholic Church, Jehowa Witnesses, Deeper Life Biblia Church, Christ Holy Church, Christ Prophetic Church, Living Faith Church, The Apostholic Church, Greater Evangelism World Crusade, World Miracle Church, Christ Embassador, Assemblie of God, Redime Christian Church of God, Christ Calvary Church, Soul Rescue Mission, Old Nation Sinagogue, Living Faith Bible Church, Aka Winners Chappel, A Mountain of Fire, Roman Catholic Church, Anglican Church, Presbiterian Church, Lutheran Church of Nigeria, 7th Day Church of God, Foundation faith of Nigeria, Christian Church of God, Salvation Ministery, Real House of Grace, Reform Christian Church of God, First African Church Mission, First Baptist Church, Christ Palace, Glorious Word Ministeries.”
Les estafes polítiques, religioses i les derivades en la criminalitat civil es nodreixen d’esclavitzar la gent pobra. Molts nigerians poden acabar fent de mercenaris com de víctimes, gàngsters o traficants, cadàvers o rics de sèrie americana. Molts acaben essent uns adeptes estafats que paguen un tribut per guanyar-se el cel, o un Mercedes; moltes nenes són forçades a ser prostitutes en mans de les xarxes de tràfic d’humans que omplen els barris baixos de totes les ciutats europees. Molts nens són soldats o entren al negoci de la pederàstia i del tràfic d’òrgans. Esclaus, com sempre, en definitiva. Cossos per a consumir i llençar.
Només un gran artista i activista va saber donar la volta a tot el món colonial, postcolonial, religiós, supersticiós, màgic i polític nigerià: Fella Anikulapo Kuti. Ell i la seva música es van convertir en un revulsiu tan potent com tota la propaganda religiosa i la repressió del poder juntes. Va ser un ídol del poble amb trets de polític, de predicador, de guia espiritual i, sobretot, va crear una gran música que el va fer immensament popular i estimat. Per això va ser perseguit, torturat i empresonat.
Opinions sobre el conflicte del Delta del Níger
“El món hauria d’entendre que el combustible que fa funcionar les seves indústries és la sang del nostre poble”, va escriure Wole Soyinka per referir-se al greu conflicte polític, ecològic i humanitari que es viu al Delta del Níger, una de les zones del món més riques en petroli.
L’any 2010 al Delta es va declarar l’alto-el-foc i es va negociar una amnistia. Com no podia ser menys, Wole Soyinka, amb la seva autoritat moral i popular, va intervenir al debat públic.
“Nigèria hauria de menditzar-se”, va declarar l’escriptor quan es va oferir l’amnistia. I va reclamar l’aprovació d’un federalisme fiscal, una distribució justa dels recursos i drets igualitaris. “No mitifiquem la violència. La violència ha estat institucionalitzada en aquesta nació des de sempre. No ultradramatitzem la violència. A més, ningú en aquest país hauria d’esperar que una organització com el MEND estigués formada per àngels. Seria ridícul.”
Més tard, en una entrevista a Democracy Now, Soyinka va llegir un correu electrònic que li havien enviat els militants del MEND: “Professor, escolti. Som gent que preferiria ser amb la família, educar els fills, portar-los a escola. No ens agrada dur a terme operacions armades als rius. Volem tornar a casa. Volem que tot això s’acabi per poder tornar amb la família. Però, quin futur tenen els nostres fills? No hi ha escoles. No hi ha clíniques. Tota la riquesa de la regió se’n va a Abuja, per a sostenir la resta de la nació. Ja és hora que adoptem una postura. Volem que vostè ho entengui.”
Soyinka, la religió orixa i el déu Ogun
Wole Soyinka creu que la divinitat dels ferrers, Ogun, és també la seva, la dels escriptors. Soyinka és ioruba, i tal com ell va escriure en un article publicat a El País l’any 1995, que conservo retallat, de ben jove va rebutjar el cristianisme i els seus mites. Li semblaven més vàlids i fascinants els de la religió orixa. Escriu en anglès, tot i que ell considera que la seva literatura s’origina a partir de l’epopeia africana i la poesia lírica. A la Nigèria colonial, a casa dels seus pares només llegia en anglès allò que hi havia: Charles Dickens.
Quan va estudiar a Anglaterra va descobrir més cultures i civilitzacions. Els anglesos no eren els deus que pretenien ser a Nigèria. Va descobrir que allà també hi havia pobres, misèria i explotació. Que no tots ells vivien com aparentaven els colonialistes a l’Àfrica. Es va interessar en la història universal de la cultura i el marxisme, sense fer-s’hi un gran adepte. D’aleshores ençà, confia en la versió còsmica dels iorubes, la dels mons entrellaçats dels avantpassats, dels vius i les generacions futures. Quan es revelin algun dia els secrets més obscurs del passat, escrivia ell, la visió còsmica dels iorubes trobarà el seu lloc a l’univers.
