Cròniques de l’extrem orient: la situació del català a l’Alguer

Qui sem, els algueresos? Qui són els altres catalanoparlants?

Una bona part dels algueresos té un coneixement molt aproximatiu de la geografia política i lingüística de la catalofonia, i no nos ajuda l’objectiva complexitat del tema en qüestió. Nos diuen que a Catalunya –si dieu Principat aquí, poca gent sap què és– se parla català, però quan havem anat a Barcelona per turisme i havem cercat de parlar alguerès, tots contestaven en castellà. El taxista, el dependent del supermercat, i també aquell senyor tan educat amb el llaç groc penjat a la camisa. Solament l’havem sentit del recepcionista del nostre hotel, però després d’una dinàmica soferta en la qual nos ha contestat primer de tot en castellà, continuant per un parell de voltes en italià, i arribant finalment a utilitzar el nostre mateix codi lingüístic al moment exacte en el qual havem pensat “Home, parla cristià, parla català!”. La telepatia funciona, evidentment.

El desconeixement és sovent recíproc, i no és rar trobar catalanoparlants d’altres territoris que llegeixen alguna cosa sobre l’Alguer en algun llibre i pensen per això de tenir una visió suficientment complexa i representativa del nostre territori, lingüísticament parlant. Amb això no hi hauria cap problema, si no fos que alguns d’aquestos experts neòfits s’autoconcedeixen l’autoritat moral per educar-nos a través de banalitats com “hauríeu de parlar més en alguerès”.

Afortunadament, en els darrers decennis les relacions entre els algueresos i els altres catalanoparlants han augmentat en intensitat i en qualitat, amb el resultat positiu que ja molts meus conciutadans renuncien a fàcils generalitzacions (“els catalans…”, “els valencians…”), i contemporàniament molts no algueresos intenten fer-se una idea de la nostra situació sociolingüística investigant-la amb més curiositat i menys prejudicis (idealitzacions incloses). Els resultats millors s’obtenen quan cerquem de parlar amb persones portadores de punts de vista diferents els uns amb els altres, i podem recollir una varietat d’idees que no necessàriament tenim de compartir, però que val la pena conèixer si no volem restar confinats a dins de la nostra petita zona de confort.

Un aspecte que en general els algueresos vivim diferentment respecte a bona part dels altres catalanoparlants és que la nostra identitat lingüística no s’identifica necessàriament amb el nostre sentit identitari nacional. És a dir, tenim consciència de parlar un dialecte del català en una dinàmica identitària que se juga principalment entre sarditat i italianitat, i en la qual poden també inserir-se lligams sentimentals i culturals amb el món de la catalanofonia. No és fàcil de resumir en una fórmula la complexitat d’aquesta nostra identitat, però nos hi podem acostar dient que parlar alguerès és la nostra manera de parlar català. Ésser algueresos és la nostra manera d’ésser sards.

Aproximació quantitativa a la situació de la llengua a l’Alguer

Alguns primers elements quantitatius per enquadrar l’estat de salut de l’alguerès se troben a l’Enquesta d’Usos Lingüístics a l’Alguer 2015 (EULA), que indica en poc més del 30% la part de la població que sap parlar bé en alguerès, és a dir, que pot utilitzar aquest codi lingüístic per portar a terme una conversa quotidiana sense problemes. El percentatge de catalanoparlants arriba al 50% si hi incloem el 20% dels habitants que sí, tenen un cert nivell de competència activa en la nostra llengua, però no suficient per permetre’ls de començar i acabar converses en el mateix idioma sense la necessitat de passar a l’italià.

Si analitzem altres dades disponibles a EULA intentant preveure quin serà el futur de la llengua, hi trobem xifres dramàticament baixes en termes de transmissió, vist que solament el 3% dels genitors joves declara utilitzar l’alguerès com a llengua principal amb els fills, però notarem també percentatges inesperadament alts en termes d’atractivitat de l’idioma: més de tres quarts de la població (77%) declara voler conèixer i utilitzar la nostra llengua, i el 92% és d’acord amb la possibilitat que aquesta sigui introduïda en la programació regular de l’escola pública. Les darreres dades citades resulten encara més satisfactòries si considerem que el 45% de la població resident no ha nat en ciutat.

Un tema que en els decennis passats ha quasi monopolitzat el debat sobre el present i el futur de la nostra llengua ha estat aquell del model de llengua escrita que tendríem d’adoptar, els algueresos. És clar que aquesta matèria és fonamental per tots els que tenen a cor la unitat de la llengua, però una mirada retrospectiva suggereix que s’hauria tengut de dedicar una mica d’esforç també a intervenir sobre les dinàmiques que han portat la quasi totalitat de les famílies locals a no transmetre la llengua a les noves generacions.

Models de llengua escrita local

Durant bona part del segle XX l’ortografia catalana moderna era coneguda solament per un petit grup d’intel·lectuals, que ne feien ús en les relacions epistolars amb altres catalanoparlants, o per escriure poesies destinades a concursos com els Jocs Florals, o encara per publicar articles i estudis en revistes d’arreu del domini. La resta dels algueresos utilitzava, quan escrivia en la llengua materna, l’única grafia que tenia a disposició i amb la qual havia estat escolaritzat, és a dir, la italiana. El procés de difusió de l’ortografia fabriana comença en ciutat entre la fi dels anys cinquanta i l’inici dels anys seixanta, amb la fundació de les primeres escoles de llengua. Podem definir el model de llengua escrita que s’anava proposant com a pragmàtic, en el sentit que intentava trobar un equilibri entre exigència de conservar i potenciar la unitat de la llengua, d’una banda, i aquella de representar algunes característiques de la nostra varietat, de l’altra. Aquesta tendència ha estat respectada també en els anys successius per part les nostres associacions culturals i escoles de llengua, amb resultats que a voltes denotaven una major sensibilitat cap a la reproducció gràfica de solucions fonològiques i morfològiques locals, mentre en altres casos resultava clara la preferència per formes escrites més adherents a la llengua general. Tot i aquestes diferències, les experiències citades han contribuït en manera conjunta a crear una forta base ortogràfica comuna que ha facilitat la producció i difusió de literatura en alguerès, constituïda principalment de poesies i estudis, amb exemples també de narrativa i traduccions.

Actualment totes les associacions que a l’Alguer s’ocupen de llengua, i que s’han reunit en la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, estan treballant en manera conjunta per trobar les millors solucions que ens permetin adaptar la Gramàtica de l’IEC (i, sobretot, l’Ortografia) a la nostra varietat. Resta clar que el model local que s’està anant proposant no vol constituir una barrera que impedeix als nostres usuaris d’escriure també textos en català general. Al contrari, vol facilitar a més algueresos l’accés a l’ortografia catalana, deixant-lis sempre oberta l’opció de triar un registre d’ús adequat als àmbits local i general.

El rol de l’escola pública

I, en tot això, quin rol juga l’escola pública? Aquesta institució s’havia caracteritzat a Itàlia per una immediata feixistització interna durant el vintenni mussolinià, i per la consegüent dedició fanàtica a feixistitzar tota la joventut de l’estat. Amb el retorn de la democràcia el sistema educatiu estatal se dedica a la formació d’estudiants democràtics, rebutjant d’un dia a l’altre la quasi totalitat d’allò que el feixisme havia representat (incloent-hi el passat recent de la mateixa escola). Resta, però, intacta la política intolerant cap a la diversitat lingüística, que continua sent practicada encara per bona part del segle XX, sigui a nivell ministerial que en la pràctica educativa quotidiana. Si considerem especificadament les escoles de l’Alguer, aquesta intransigència lingüicida comença a poc a poc a afeblir-se, i alguns mestres de bona voluntat arriben fins i tot a introduir a classe elements (si més no) de folklore local, ajudats sovent d’associacions i animadors culturals.

A partir de la segona meitat dels anys noranta, algunes lleis regionals sardes (26/1997) i estatals (482/1999) sobre la tutela de les llengües minoritzades, combinades amb la possibilitat per les escoles de gestionar en autonomia fins al 20% de la programació (llei 59/1997 i decret 275/1999), han creat les bases jurídiques per permetre a l’alguerès de tenir una presència estable dins el currículum escolar. Tot i això, les escoles han continuat fent alguerès de manera episòdica, amb projectes puntuals delegats als sòlits professors de bona voluntat. Els pocs temptatius de donar a l’ensenyament en llengua un caràcter continuatiu i amb una programació de llarg termini s’han d’atribuir a la intervenció d’associacions culturals locals, també en col·laboració amb ens públics d’altres territoris de llengua catalana.

No podem, però, negar que en els darrers anys l’escola sarda està canviant actitud cap a la qüestió de l’ensenyament de les llengües de minoria. És veritat que sobre aquest tema hi ha encara formes de resistència activa o passiva internes al sistema educatiu, però el clima general és visiblement millorat respecte a l’oberta hostilitat que caracteritzava en passat la majoria dels docents, dels gerents i dels ministres de l’educació.

Què tenim de fer per garantir un futur al català de l’Alguer?

Quan la llengua d’un territori és en forta regressió no hi ha dubtes que per invertir tal tendència tenim d’afrontar el problema de manera orgànica, en un procés que no pot prescindir d’una bona política lingüística per part de les administracions públiques. Aquest és un dels aspectes més deficitaris de la situació de l’alguerès, vist que mai no havem fet política lingüística digna d’aquest nom, a ningun nivell. Per una banda, tenim de reconèixer que totes les forces polítiques locals se mostren formalment d’acord amb la idea que tenim de reforçar l’ús de la nostra llengua, però, a l’acte pràctic, les diferents administracions mai han anat més enllà de l’organització o de la participació a projecte culturals i lingüístics puntuals, sense una idea global de futur. Una possible excepció a aquesta tendència se troba en la constitució, el 2017, de la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, un òrgan del Municipi de l’Alguer de tipus consultiu que té la funció d’investigar estratègies i intervencions de llarg termini per fomentar l’ús de la nostra llengua.

En termes legislatius, és possible suposar que encara hi ha treball de fer per tutelar la nostra varietat. Tot i això, algunes experiències del passat suggereixen que tendríem també de millorar la nostra capacitat d’aplicar eficaçment les normes ja disponibles. Ja he citat el cas de la legislació escolar, que hauria pogut permetre ja a partir de la fi dels anys noranta d’inserir en totes les classes de l’Alguer una programació regular en la nostra llengua, si solament l’haguéssim volgut. De moment, la Regió ha intentat millorar aquesta situació en l’àmbit sard amb una nova llei (22/2018) que institueix l’obligatorietat per les institucions escolars de l’illa de garantir l’ensenyament en llengua i de llengua cada volta que és requerit pels genitors d’una classe al moment de la inscripció dels fills. Diverses associacions locals han saludat –justament– amb satisfacció l’aprovació de la llei, però no és superflu recordar encara una volta que sense un esforç ulterior de la nostra col·lectivitat aquestes mesures no donaran els resultats esperats. M’estic referint a la necessitat de fer conèixer el funcionament de la llei i els procediments d’activació a tots els genitors dels alumnes; m’estic referint a la necessitat de mostrar als mestres i als professors que aquest tema és considerat important per la comunitat, i que se tenen d’apuntar voluntàriament a la llista regional prevista per l’aplicació de la llei; m’estic referint a la necessitat que les associacions culturals i a la Consulta Cívica col·laborin amb els docents i els responsables didàctics de la ciutat per elaborar o revisar el material didàctic útil per fer una instrucció de qualitat també en la nostra llengua.

Avui més que mai és clar que el futur de l’alguerès depèn de nosaltres. Molts operadors culturals, però també diversos mestres i professors, estan ja donant un bon exemple de treball sinèrgic i convergent cap a uns objectius comuns. Igualment, en la societat algueresa hi ha sempre més gent que té clar que l’afebliment de la nostra llengua és un problema social i identitari que nos toca a tots. Una altra bona notícia és que no nos manquen els recursos humans per reaccionar: som encara rics de mestres de llengua (els parlants) i de tantes altres energies positives que poden revertir la tendència a la desertificació lingüística. Quan treballem de manera conjunta, a l’extrem orient sabem fer jardins fantàstics.

Francesc Ballone
Institut d’Estudis Catalans