Tres mesos de guerra a Ucraïna i tres homes morts en un magatzem de Bakhmut

L’home del jersei de ratlles va sortir ahir un moment del magatzem on treballava, a Bakhmut; només vint minuts i tornava. Quan va ser fora, un míssil rus va fer impacte en el magatzem i va matar els seus tres companys de feina.

A quarts de cinc, quan ja s’han endut dos dels cadàvers, l’home del jersei de ratlles és a l’entrada del magatzem. A dins, a la zona oberta del recinte i envoltat de pedres i fustes i amiant, roman encara el cos d’un home. Està de bocaterrosa, però mig arraulit, i duu texans i una dessuadora Puma negra. Les ferides més importants, les que es veuen, les té a la cara, a la mà dreta, a les dues cuixes i al maluc esquerre, i sembla que té l’esquena trencada. A un dels seus companys, l’últim que s’han endut, l’explosió el va agafar més a prop: a les fotos es veu amb tota la pell ennegrida i sense cames. Hi ha també tres gossos morts, un dels quals esbudellat.

Vénen dos homes amb un llençol blanc i el deixen a terra. Aixequen el cos sense vida, el posen damunt el llençol i, en acabat, l’aixequen i el col·loquen en una llitera. Amb la part sobrera del llençol, mig emboliquen el cos. Quan ve la dona del difunt, tornen a desembolicar el llençol i, és clar, ella arrenca a plorar sense consol. S’emporten el cos dins una furgoneta blanca que s’esperava a l’accés. Al cartell de l’entrada, una dona amb un escot absurd i un trepant a la mà anuncia el negoci: “Centre de materials per a la construcció”. Els tres gossos els han deixat on eren, ara com ara.

L’impacte ha fet un cràter d’uns cinc metres o sis de diàmetre i dos de fondària. Ningú no n’ha dit res, de l’hora de l’atac, però poc després de migdia a tota la ciutat s’havien sentit cinc explosions –o sis o set– en un quart; algunes només havien fet tremolar els vidres; algunes altres ho havien fet trontollar tot. Els dies previs havien estat relativament tranquils, a Bakhmut; és a dir, d’impactes n’hi havia hagut un o dos per dia. En canvi, sí que se senten sovint els esclats dels projectils que, de la ciutat estant, dispara l’artilleria ucraïnesa: no tan secs, més suaus, rítmics, com les passes d’un tiranosaure.

Avanç rus a l’est d’Ucraïna

Sigui com sigui, ahir a Bakhmut el foc encreuat va ser més intens, fet que indicava com anaven les coses a la primera línia. Després de conquerir Mariúpol i fracassar a Khàrkiv, les tropes russes concentren els esforços, de fa dies, a encerclar Sieverodonetsk i Lissitxansk, dues ciutats separades només per un riu. Si cauen, és probable que la batalla següent sigui pel control de Bakhmut. Només els separen cinquanta quilòmetres d’una terra sense accidents geogràfics.

En aquesta part del Donbass, Rússia hi avança a poc a poc. No hi ha cap mapa de la guerra prou objectiu ni dades oficials fiables. Però les paraules de Zelenski de fa tres dies, quan deia que cada dia al Donbass hi moren cent soldats ucraïnesos, són molt significatives, més enllà de la xifra. Trenca el silenci de Kíiv sobre aquesta qüestió, i hom en pot treure dues conclusions diferents: que en lloc de no parlar de morts per no desmoralitzar la gent, ara en parlen per subratllar la posició de víctima i esperonar així l’enviament d’armes d’occident; o bé que volen començar a preparar la societat ucraïnesa per a acceptar concessions en un hipotètic acord de pau futur. Totes dues conclusions poden ser errònies, com pot ser-ho també la percepció que la moral entre els soldats ucraïnesos és més aviat baixa. Sigui com sigui, molts ucraïnesos confien ara que l’arribada recent dels M777 Howitzer nord-americans, artilleria de llarg abast i que fa de bon de transportar i amagar, capgiri la distribució de forces al Donbass.

Ahir al matí, Neil Hauer, periodista que treballa a la zona, deia a Twitter que els russos havien pres posicions a la carretera que va de Lissitxansk a Bakhmut, i que eren a vint quilòmetres i prou. Un periodista suís, a la recepció de l’hotel, ho posava en dubte. Més tard, un mercenari dels EUA explicava que tota la unitat (tots menys ell i un altre) havien sortit dilluns a la nit per aquesta carretera i no n’havien tornat a saber res.

Martínez i Émile

“Probablement són tots morts.” Martínez, nord-americà, i Émile, quebequès, no veien gens clara la missió i van restar a l’hotel: “No pots anar a una missió de nit sense tenir ulleres de visió nocturna, perquè els russos sí que en tenen. Fan una patrulla nocturna i poden liquidar quatre o cinc paios fàcilment”, diu Martínez. Tots dos formen part d’una unitat irregular d’onze membres reclutats per un ucraïnès amb diners, que és qui els paga i qui els ha armats, i que va a primera línia amb ells. De fet, és un dels desapareguts. La línia entre voluntaris i mercenaris sovint és fina; demanar per la ideologia i els diners quan gairebé tota la unitat ha desaparegut no és pertinent. S’han estat tota la nit i tot el matí enviant-los missatges i, malgrat que els missatges arriben, ningú no respon. “Ens n’hem d’anar… s’acosten molt –diu Martínez–. Hi ha una diferència entre ser valent i ser estúpid.”

Dues hores més tard, un dels companys respon a Émile.