Illa s’enlaira en la catifa de la nostàlgia per prometre ordre

“No sóc persona de recrear-me en el passat”, diu Salvador Illa, candidat del PSC a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Quan ho diu, ja fa prop de vint minuts que parla del passat, en una conferència pensada per explicar què farà si guanya. Per explicar-se, Illa fa un exercici de nostàlgia. Recorda amb tendresa un temps, els anys setanta i vuitanta, en què “Catalunya hi era” –i reivindica llavors tres figures de la transició que té de brúixola: el president Josep Tarradellas (a l’acte hi ha el seu nét Guillem), i els pares de la constitució espanyola Jordi Solé Tura (hi ha el seu fill Albert) i Miquel Roca, que hi és ell mateix (i que al matí era en un acte amb el president Pere Aragonès; Roca, baptista de l’ordre, també va donar suport a Xavier Trias el maig de l’any passat). Illa recorda fins i tot Juan Antonio Samaranch i els Jocs Olímpics. En aquell temps, diu, hi va haver una primera transformació. En temps dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla, la segona.

Ara, Illa proposa la tercera, que descriu amb el lema “Unir i servir els catalans”. I just quan sembla que, amb la seqüència cronològica posada al dia, parlarà de futur, Illa torna a parlar de passat. “Fer-ho”, diu, “després d’una dècada, i ho dic amb tot el respecte, a parer meu perduda”. Assegura que no vol fer retrets, però esgrimeix un llarg devessall de dades per demostrar que els governs d’Esquerra i Junts –i abans del PDECat– han estat ineficients. “El balanç no és bo. Afrontem una sequera, però no estem preparats per afrontar-la. Les nostres polítiques d’educació són avui a la cua. No hem estat capaços de prendre decisions per ampliar i optimitzar les infrastructures aeroportuàries, ferroviàries, etc. Continuem estancats en el 15% d’energia renovable, la mateixa xifra de fa deu anys. Espanya ha passat d’un 15% a un 45%. En sanitat, en què Catalunya havia estat capdavantera, som incapaços de fer les reformes”, lamenta.

Illa vol transmetre un tarannà. Traça tres línies mestres. Col·laboració entre administracions i amb el sector privat. Millora dels serveis públics –i ací recorda la llei de barris que va aprovar el primer tripartit. I la tercera, la més insistent: més autogovern, però no pas amb un nou estatut, perquè no és damunt la taula repetir l’aventura del president Maragall; tampoc, és clar, amb cap consulta a la canadenca com la que somiava Miquel Iceta en una galàxia molt, molt llunyana; ni tampoc amb el ja esmicolat federalisme de Pere Navarro; ni tan sols amb una disposició addicional de la constitució espanyola com la que proposava l’any 2014 Josep Antoni Duran i Lleida, llavors tan lluny del PSC, avui tangencialment relligat als socialistes a través del seu delfí, Ramon Espadaler, número tres d’Illa en aquestes eleccions. No: res de tot això. Illa juga amb la pilota més curta: desplegar l’estatut del 2006. Després de passar el filtre del Constitucional, és clar.

La visió d’Illa sobre l’autogovern és que cal demanar menys i fer més. Primer, consolidar, i després, millorar. Es pot fer més, repeteix una vegada i una altra. Per a millorar l’autogovern de Catalunya, per començar, “cal tenir influència i presència al govern d’Espanya i a Europa”. Cal recuperar “el prestigi de les institucions”. Cal “exemplaritat en l’exercici de les responsabilitats públiques”. Cal “ofici polític, saber com és el món de la política, vocació de servei públic”. “L’estatut del 2006 permet que el govern de la Generalitat pugui desplegar accions en catorze àmbits. Impulsar lleis en catorze àmbits. No depèn de ningú més!”, declama. Els dos exemples que presenta són, per una banda, la llei electoral –certament, Catalunya és l’única comunitat autònoma que no en té una de pròpia– i la llei de caça, que –atenció– “no és un problema menor”. Això a banda, cinquanta qüestions i traspassos que s’han d’acordar amb Madrid.

Aquesta mateixa premissa de consolidar allò que ja tenim abans d’ambicionar allò que volem també l’aplica al finançament, que Esquerra i Junts han posat al centre de la campanya –els primers, amb una proposta pròpia, i els segons, situant-ho en la negociació amb el PSOE. Accepta que és una qüestió prioritària, però Illa en té “prou de frustracions, prou d’assenyalar horitzons que no són viables ni factibles”, i vol “plantejaments viables i realistes”. Demana purament que Catalunya no sigui la tercera comunitat que més dóna i la catorzena que més rep; demana que s’acabi la competència fiscal deslleial, sense citar directament la Comunitat de Madrid, però abans de cap gran reforma, proposa de mirar d’executar un consorci tributari entre la hisenda espanyola i la catalana que és previst a l’estatut i que diu que pot recaptar, fins i tot, tots els imposts –per bé que no aclareix si, a parer seu, Catalunya els hauria de recaptar tots.

És una hora de discurs farcida de diagnòstic, més que no de propostes. Illa no explica a bastament un model de país ambiciós, ni complet. La reindustrialització, per exemple, l’esmenta una sola vegada, amb el compromís que torni a representar un 25% del PIB. L’habitatge, dues, però sense cap mesura, tan sols l’expressió del desig que els joves es puguin emancipar. La integració metropolitana, de passada. La cultura, del tot absent. Cap promesa de gran projecte. La seva primera mesura, diu, seria un decret especial per a la sequera, amb 3.500 milions per a fer-hi front. També faria una auditoria dels serveis públics –un sintagma que repetirà molt les setmanes vinents– i una reforma del funcionament de la Generalitat de Catalunya per a fer-la més eficient, perquè percep molta “queixa del deteriorament de l’administració”. Ras i curt, un govern que vagi fent, “per damunt d’ideologies i de partits”.

El somni d’Illa és un país tranquil, “sense confrontació”, on tothom remi alhora, en la mateixa direcció, amb un somriure d’orella a orella, dialogant i avançant: sindicats, patronals, funcionaris, empresaris, treballadors, Barcelona, Madrid, Europa, unionistes, independentistes. Ara, es queixa, hi ha “un llenguatge de l’àmbit polític massa carregat, que no afavoreix el debat serè”, però “som en un canvi d’època” i, si tot va bé, la bonança aviat arribarà. “Espanya s’afirma i allarga la mà amb generositat a Catalunya”, i en senyal d’agraïment, els catalans se n’han de congratular i treballar per Espanya: “Catalunya s’hi ha d’implicar, ha d’ajudar i ha d’empènyer.”