Disset hores en cotxe, la crònica de dins de l’esperat retorn de Valtònyc

Fa vint-i-quatre hores, Josep Miquel Arenas no hauria pensat mai què seria a punt de fer ara. Tot ha anat molt de pressa. Allò que durant tant de temps havia desitjat de sobte és possible. Quan menys hi pensava, quan havia assumit que el retorn aniria per llarg. Tan sols té una cosa al cap, d’ací a vint-i-quatre hores podrà abraçar els seus, a casa, a Mallorca. Podrà fer allò que li han robat durant gairebé sis anys. “No vull tornar per fer una festa, com diuen alguns, vull abraçar la meva padrina, fa massa temps que no ho puc fer.”

Per a l’abraçada a la padrina encara falta un llarg camí. Ens trobem a les 5.30 del matí a prop de casa seva. Arriba tard, com de costum, per una altra banda. Dues de les seves persones més pròximes a Bèlgica l’esperen per acompanyar-lo fins a Waterloo.

La primera impressió és que no s’acaba de creure això que passarà aquestes hores vinents. Em confessa que està blocat. “Si em punxassin, no notaria res, sóc de suro, avui.” Explica que està així d’ençà que el seu advocat, Gonzalo Boye, li va trucar i li va dir: “A partir d’aquest moment ja no ets un delinqüent.” Quan va entendre què li deien i què significava, es va posar a plorar.

D’aleshores ençà, viu blocat. Però espera que el llarg viatge en cotxe que té davant li serveixi per a anar assumint de mica en mica que torna a casa i que és lliure. Que una vegada més els ha guanyat la batalla.

Tan bon punt va saber que podia tornar, ho va tenir clar. Aquest viatge no el faria tot sol. Volia fer-lo amb la gent que ha estat clau en aquests anys d’exili. Va pujar gràcies a unes persones que no coneixia i que van fer la feina de treure’l del país. “Però ara volia baixar amb la gent que vull, amb els qui han estat al meu costat. Volia que compartissin amb mi aquest moment tan important.”

En realitat, no té res a veure amb aquella pujada. “Pujava amb por, ara baixo amb esperança. I amb tot el que tinc i he construït aquí.” Confessa que per més que volgués, no podria tornar tot sol. “Quan vius una situació com la meva, fins i tot una cosa tan senzilla com tornar, vol una xarxa. Per a lluitar contra la repressió, és la millor arma.” En aquesta crònica hi ha noms d’alguns dels qui han viatjat amb ell, però no hi són tots perquè aquesta xarxa tan important continuï viva. Bona part del viatge l’ha fet amb gent que continuarà essent anònima.

El viatge comença a Waterloo. Allí l’espera el president Puigdemont. Li ofereix un cafè, i una mica d’una coca que li van pujar ahir de Catalunya. Li dóna una carta: “Llegeix-la quan arribis a casa.” Abans de pujar al cotxe, decideixen de fer-se una fotografia a la porta de la Casa de la República. “Aquí ens vam conèixer per primera vegada”, recorda en Josep al president. “Just quan acabava de tornar d’Alemanya”, li respon Puigdemont. I amb aquella mirada de complicitat es pot llegir entre línies tot el que han passat plegats aquests darrers cinc anys. I com dos desconeguts, de mons tan diferents, han acabat convertint-se en família.

Pugen al cotxe. Puigdemont l’acompanyarà un bon tros. Vol travessar amb ell la frontera amb l’estat francès. Fa gairebé sis anys que en Josep no surt de Bèlgica i per fi ho podrà fer. De fet, la frontera no existeix. Però quan són conscients que l’han travessada, ho celebren tímidament. Fan el recorregut amb normalitat. Dos amics que parlen de les seves coses, i fan broma, per rebaixar la tensió. Tot i això, en el trajecte Puigdemont encara té temps de fer-li algunes recomanacions. Es preocupa perquè tot sigui ben lligat.

El moment més emocionat arriba quan s’acomiaden. S’abracen, i es diuen allò que de vegades costa tant de dir: “T’estimo.” A tots dos se’ls humitegen els ulls. I quan pugem al següent cotxe que l’espera, el que el portarà fins al nostre país, en Josep es trenca: “No el vull deixar aquí. Hauríem de tornar tots.”

Passats uns minuts, fa la famosa piulada en què anuncia la tornada. Amb una frase força coneguda: “Tornar és la millor part de l’aventura”, extreta d’una cançó dels Amics de les Arts. En Josep no la coneixia. Sona al cotxe quan arribem a París. Ha triat la frase perquè ahir el president li va ensenyar una samarreta que la duia impresa. Li ha semblat que era la millor per a expressar això que li arribarà aquests dies de noves aventures.

Durant el matí és l’home més cercat. El mòbil bull de missatges i trucades. Tan sols respon al seu cercle més íntim. Fa poques trucades, però algunes de molt emocionants. Entre les quals, als seus amics de sempre, que no s’acaben de creure que sigui veritat.

De cop, quan tan sols falten quatre hores per a arribar als Països Catalans, sorprèn tothom amb un: “Mira, muntanyes!” Tots ens mirem estranyats. “Feia cinc anys que no en veia, de muntanyes”, explica. Efectivament. Fins i tot aquestes coses tan insignificants per la majoria de gent avui prenen una altra dimensió.

Cal recordar que quan tenia divuit anys li van treure el passaport. No havia sortit mai de l’estat espanyol, abans d’arribar a Bèlgica, i aquests cinc anys no se n’ha pogut moure. Per tant, descobrir Europa, amb aquest llarg viatge en cotxe, fent relleus, no deixa de ser una sorpresa.

A mesura que va passant el temps, de mica en mica el paisatge és més familiar. Les muntanyes o el sol que li toca la cara el transporten a casa. Però realment s’emociona quan per primera vegada hi ha un cartell a l’autopista amb la paraula “Barcelona”. Ja en som ben a prop.

Però aquesta última hora es fa eterna. Hi ha ganes d’arribar. Apareixen petits detalls que li roben un somriure. Com ara el primer camió que es troba retolat en català. “És en català!”, diu amb un somriure d’orella a orella. Un somriure que torna a aparèixer quan veu per primera vegada la mar. Malgrat que ja s’ha fet de nit, la lluna plena il·lumina la Mediterrània, aquella mar que rodeja la seva illa, Mallorca. Una de les persones que l’acompanya li ensenya Google Maps. “Mira que a prop que tens casa.” S’emociona. “Realment hi som a tocar.”

Quan manquen pocs minuts per a arribar a Catalunya, Valtònyc demana de posar una cançó. Una cançó d’Eina. Concretament, “Estat i revolució”. Mentre sona, fa els últims minuts fins a arribar a Salses, la frontera nord. Quan veu un cartell oficial que diu “Benvinguts al país català”, un somriure ho il·lumina tot. Ja és a casa.

El conseller Lluís Puig, que l’ha acompanyat aquest darrer tram, el porta fins a la Porta dels Països Catalans, a Salses, just a la frontera. Allà l’espera un grup reduït d’amics que el reben amb els braços oberts. Tots els volen abraçar. I les abraçades es fan eternes. Apareixen les llàgrimes. “No m’ho crec!”, deixa anar.

Entre els amics, hi ha Vicent Partal, que li recorda que quan el president Carles Puigdemont i Clara Ponsatí van tornar a Catalunya, pel famós acte de Perpinyà, també es van voler aturar a la Porta dels Països Catalans. “I quan Puigdemont es va haver fet la fotografia, es va apartar, allà, a un cantó, i el primer que va fer va ser trucar-te.” I en Josep no ho dubta: “Truquem-li.” Ho fa. És una conversa de pocs minuts, en què explica a Puigdemont com ha anat el viatge. “Al final t’hem fet cas i hem anat per París, com deies, i ens hem trobat un embús; ja està bé!”, li retreu amb un to irònic, entre les rialles de tothom.

De cop apareixen unes copes plenes de cava i unes galetes. I el brindis. “Gràcies a tots. Vaig començar amb vosaltres, i sense vosaltres no hauria estat possible començar, ni continuar, ni acabar res”, diu en Josep, mentre el conseller Puig, potser per dissimular l’emoció, treu ferro al moment: “No te n’hauries sortit, no. Ja pots dir-ho.” I arrenca les riallades dels assistents. En Josep reacciona i recorda una anècdota dels primers moments: “És cert, no m’hauria sabut ni muntar els mobles de l’IKEA.”

Lluís Puig passa aleshores l’últim relleu en cotxe a Vicent Partal. “Feia molt de temps que tenia clar que volia que m’acompanyassin ells tres. I els ho he demanat. M’imaginava així la tornada. I així ha estat. Encara que el que em fa mal és no poder anar fins al final amb en Lluís i en Puigdemont.” Amb Partal fa el darrer tram fins a la frontera administrativa. Una volta travessada, diu: “Per mi la cosa emocionant no és entrar aquí, sinó a Catalunya, arribar a la porta amb la bandera i abraçar-me a…” I diu els noms dels anònims que també l’han acompanyat.

Finalment, piula: “L’entrada al país només la podia fer de la mà dels meus amics Lluís Puig i Vicent Partal. Gràcies per haver-me acompanyat des de el primer dia. Feliç de tornar a trepitjar ja els Països Catalans.”

“T’ho creus?”, li demano. “No gaire”, em respon. “Ara només penso a veure el meu fillol.” Disset hores després d’haver començat el viatge, arribem al lloc on en Josep farà nit. “Sabeu què em fa al·lucinar? Tots els cartells són en català. Hi ha estelades. Ara puc anar en aquesta pizzeria d’aquí davant i demanar una pizza en català?” Sí, li responem. Ara podrà fer totes aquestes coses tan senzilles que els altres no valorem perquè ho tenim cada dia. Demà continuarem. És l’hora dormir, que demà l’espera Mallorca.