Pontón, amb el fang a les mans però la mirada enllà

Els nacionalistes gallecs s’han quedat amb el fang a les mans. La seva candidata, Ana Pontón, digué divendres per tancar la campanya que, de vegades, la història es pot tocar i que molta gent mal·leant-la alhora la pot emmotllar d’una manera nova. La intensitat de la campanya ha estat inèdita, però no n’hi ha hagut prou. El resultat del Bloc Nacionalista Gallec és històric –25 diputats, 31,5% dels vots–, però el PP és un pes massa pesant: Alfonso Rueda ha revalidat la novena majoria absoluta del partit a Galícia. Avui, Alberto Núñez Feijóo, que havia obtingut l’última, respira alleujat. No li balla cap pota del tron, tot i les aparicions confuses a la campanya, contaminada per la filtració que estava disposat a indultar amb condicions el president Carles Puigdemont.

La victòria de la continuïtat, del conservadorisme, ha estat robusta. La sensació de molts votants, agredolça, com si mai no hi hagués prou aigua per a doblegar l’argila del PP, que a Galícia fa un paper més regionalista, més arrelat, i sembla ja confós amb el sòl. Pontón, conscient que la frustració serà el primer enemic a batre després d’aquesta nit, l’ha situada al centre de la diana: “Sé que hi ha molta gent decebuda, i comparteixo aquesta decepció. Sé que hi havia moltíssima il·lusió en aquesta campanya”, ha dit. Però ho ha acompanyat d’un avís amb la mirada llarga: “Els grans canvis no són fàcils, cal batallar-hi, i avui tenim més força per a continuar lluitant.”

Potser la digestió no s’eternitzarà. Al final de la nit, al restaurant A Nave da Vidán –als afores de Sant Jaume de Galícia– no hi havia to de melodrama entre els militants i simpatitzants del BNG. Malgrat la decepció, no hi regnaven les cares de pomes agres ni cap silenci trist. Una certa sensació de gesta compensava la derrota. Pontón ha fet campanya a favor “dels gallecs que ja estan farts de perdre”, i avui han tornat a perdre, però sembla que la tradició de la derrota els ha conferit un antídot contra el pessimisme.

Els militants del BNG han aguantat bona part de l’escrutini de bon humor, entre pintxos i cerveses. Malgrat que les xifres a la pantalla ja preservaven la majoria absoluta del PP, el seguiment del recompte ha estat entusiàstic. Cada vegada que les actualitzacions de resultat arrabassaven escons a Rueda, hi havia instants d’eufòria amb crits, panderetes i tonades tradicionals i vocàliques; cada vegada que al televisor hi apareixien comentaristes afins, aplaudiments i punys alçats. El bar s’ha anat omplint de gent alegre, que no s’ha afligit en cap moment; un bon retrat de la mobilització treballadora i coratjosa dels militants durant la campanya.

Durant el recompte, Pontón ha sortit un parell de vegades, breus, a saludar la gent. El tarannà afable l’ha anat forjant amb el temps, expliquen els qui la coneixen bé. Els primers dotze anys de diputada era poc coneguda; a partir del 2016, quan la van posar al timó d’un BNG en ruïnes, anà guanyant renom, però la popularitat se li ha disparat aquests últims quatre anys, i especialment els últims mesos. Hi ha hagut una feina progressiva de perfeccionament comunicatiu, i ara té una relació més fluida amb els seus seguidors. Durant la jornada de reflexió fins i tot es va fer un bany de multituds al camp del Celta de Vigo, que jugava contra el Barça –i també va perdre.

A l’hora del discurs, Pontón ha començat amb un agraïment franc a les bases del partit, “els millors militants del món”, i l’afecte encara s’ha copsat després. Ningú no se n’ha anat cap a casa sense una mitjana, un refresc o una copa de vi. Els assistents debatien animadament, se saludaven, s’abraçaven, canviaven de conversa. “Lídia… estic una mica en xoc”, deia una senyora, “estava tan convençuda que ho aconseguiríem”. Enmig del xivarri, Pontón s’ha enfilat damunt d’una cadira, la gent ha abaixat el to i han esperat a sentir què deia. Ella ha insistit en el mateix missatge: “Els canvis costen, no són fàcils, però aquesta campanya ha marcat un abans i un després.” Molts han alçat el mòbil per a enregistrar-la i han sacsat el cap en senyal d’afirmació mentre parlava la seva candidata.

Després del parlament, Pontón s’ha obert pas entre la gent amb la seva filla als braços. La nena, de cinc anys, feia carona de son i envoltava l’espatlla de la seva mare amb una diadema de joies de joguina. El pare les seguia al darrere, somrient. I la gent també els somreia i els fregava els braços en senyal de complicitat. Com si haguessin de demostrar la cantarella agraïda de Pontón: no sembla que els militants que avui continuaven a la seu hores després de la derrota s’hagin de plegar de mans, tampoc, els quatre anys d’oposició que vénen.