“Lluitarem a les platges”: sacs de sorra contra la invasió russa

“No tindria sentit que fes de soldat perquè no sóc pas un soldat”, diu en Dima mentre omple sacs de sorra a la platja de Sobatxi, a Odessa. Dels sacs, en faran barricades i parapets a la ciutat. A la platja, hi ha un cocker spaniel anglès de color canyella i uns cent voluntaris. Els qui omplen els sacs van de dos en dos: l’un obre el sac i l’altre hi fica la sorra amb una pala, i en acabat els amunteguen a un costat. Uns altres porten els sacs a un extrem de la platja, al límit amb el port esportiu, i quan n’han acumulat prou, fan una cadena humana per a carregar-los al camió. Quan el camió és ple, se’ls emporta, i poc després ja n’hi ha un altre esperant. La majoria són homes, s’hi estan unes quatre hores cada matí i fan uns pocs milers de sacs al dia.

La família d’en Dima ha anat a Bulgària; ell té quaranta anys, és enginyer, i fins fa tres setmanes treballava per a una petroliera canadenca: “Volia continuar treballant perquè tinc un bon sou i crec que serien més útils els meus diners que no la feina que faig aquí.” Tret dels serveis bàsics, a Ucraïna està tot aturat. “Però vaja, tothom sap què ha de fer, tothom que conec ajuda amb alguna cosa. Sabem que són coses petites, però tot suma. El que no farem és com fan els russos: no enviarem nanos joves al front, perquè no tan sols hi poden morir, sinó que seria ineficient.” Després de dues setmanes a Odessa, els arguments dels voluntaris comencen a repetir-se.

Hi ha maror i bufa un vent fort. Aparentment, només hi ha una persona encarregada de la seguretat: és fàcil identificar-lo perquè du el braçal blau que distingeix tots els combatents; fins fa pocs dies, anaven amb braçal groc (per què han canviat un color de la bandera per un altre, diuen, és secret). Els camions s’aturen davant un club de surf, SUP i vela, i darrere la terrassa d’un restaurant. Al tendal, hi diu “The soul of ocean” i un hi podria trobar una metàfora de l’esperit dels voluntaris. També hi diu “Be special, but don’t lie to yourself”, i en aquesta banalitat no hi ha cap metàfora que no sigui massa forçada. A la façana del club, hi ha dibuixos de nens de temàtica patriòtica, com els que hi havia a les trinxeres del Donbass, com a mínim, fins fa no gaire.

En una taula, tres dones serveixen cafè, té i té amb llet i espècies, i també taronja, cacauets, brètzels i torrades amb melmelada de grosella negra. La Maria explica un acudit que corre aquests dies i que ve a dir que si els ucraïnesos no tenen la bomba atòmica és perquè els voluntaris no s’hi han posat. Ucraïna es va adherir al Tractat de No Proliferació Nuclear el 1994 després d’haver signat el Memoràndum de Budapest pel qual, a canvi de la renúncia, les potències nuclears signants garantirien la independència i la integritat territorial d’Ucraïna en cas de qualsevol agressió. Paradoxalment, Rússia no era únicament un dels signants del memoràndum, sinó que, a més, va ser la receptora de l’arsenal nuclear dels ucraïnesos.

La conseqüència de tota aquesta feina a la platja és que, al barri vell, hi proliferen les barricades; el carrer Deribasivska ara és tot ple d’eriçons antitancs i de cartells que demanen que no s’hi facin fotografies. Més enllà de detalls com aquest i de l’atmosfera, a Odessa no hi ha gaires canvis. Fet i fet, les tropes russes fa dues setmanes que no aconsegueixen de prendre el control de Mikolàiv, i continuen a 130 quilòmetres. Després hi ha coses que no han canviat gens: gairebé tot és tancat i alguns comerços, fins i tot, estan protegits amb fustes, com al passeig de Gràcia quan hi ha aldarulls. També continua la prohibició de vendre alcohol, una mesura força encertada tenint en compte que hi ha gent armada als carrers.

D’altra banda, hi ha petits canvis en sentit oposat: s’ha endarrerit una hora el toc de queda (ara comença a les vuit del vespre), ha reobert alguna perruqueria i fa uns dies que no es reben els SMS amb què l’administració instruïa sobre com actuar en cas d’atac aeri o de combats als carrers: desendollar electrodomèstics, tancar aigua i gas, apagar llums i abaixar persianes, anar al refugi més pròxim amb documentació, diners i menjar, etcètera. Aquests tres darrers canvis podrien ser perquè sí o bé podrien reflectir un ert relaxament. Al capdavall, tothom ha fet un càlcul: si finalment bombarden la ciutat i baten un objectiu civil o dos, la probabilitat que et toqui a tu, en una ciutat de més d’un milió d’habitants, és gairebé insignificant.

I amb el paraigua de l’estadística, quan a la tarda ja no hi ha voluntaris a les platges, un nen juga entre uns sacs que, quan l’endemà siguin amuntegats en dues files l’una a tocar de l’altra, seran del tot efectius contra les bales de poc calibre, d’arma curta o d’arma llarga, i contra la metralla.