Ni la repressió ni la decepció no els poden aturar

La gent encara hi és. Un milió, diu la guàrdia urbana. Sandàlies i barrets de palla, samarretes de color corall i del color de tantes causes, samarretes reciclades d’anys anteriors, llaços grocs, molts llaços grocs pertot arreu, mocadors amb l’estelada, motxilles reivindicatives, pancartes casolanes. ‘No hi ha prou presons per a tanta dignitat.’ És el setè any seguit i han vingut a dir que encara hi són. Per si ningú es pensava que es cansarien del xou, cada any una mica més enrevessat. Ara una onada sonora que fa caure un mur simbòlic amb el rei espanyol, el 155 i l’hàmster del procés. És ben bé que ja no saben què inventar i de debò hi ha ningú que es pensi que faran silenci fins que no arribi l’onada? Sí. Els més saberuts han dut la cadira plegable. Van ben preparats per a l’excursió i a quarts de set enfilaran disciplinadament fins a l’autocar per algun carrer atapeït de més autocars que acabaran en un tap a la sortida de Barcelona. Amb una mica de sort, arribaran a casa a l’hora de sopar.

Ni la repressió ni la decepció no els han fet perdre el somriure. Els presos i els exiliats són una pancarta, una raó més. Aquí no s’ensuma la por. Aquesta és la festa de cada any: la dels pares arrossegant el cotxet, la de l’avi que vigila la néta com rodola per la gespa del tramvia de la Diagonal, la dels adolescents que comparteixen una cervesa freda asseguts a la vorera. Potser l’independentista emprenyat ha decidit d’amarar-se d’aquesta alenada de tossuderia i avui es manifesta alegrement al costat de la tieta que col·lapsa el grup familiar de whatsapps. Ningú ja no es demana si aquesta serà l’última manifestació. Als parlaments finals, l’advocat Ben Emmerson diu que sí, que ‘Catalunya serà una república independent l’any que ve’. Però els aplaudiments vénen a dir que tant de bo però ja ho veurem.

Aamer Anwar, l’advocat de Clara Ponsatí, desprèn la gosadia i la frescor que tots els dirigents polítics catalans semblen haver perdut: ‘El general Franco estaria orgullós de l’Espanya contemporània, que actua com una dictadura feixista.’ I diu que l’estat espanyol, si vol negociar, ha d’alliberar els presos i permetre el retorn dels exiliats. És que es pot negociar quan t’agafen un fill com a ostatge i l’apunten amb una pistola al cap? ‘Això és negociació o és terrorisme d’estat?’, demana l’advocat, en un context de represa de les converses entre els governs espanyol i català per mitjà dels organismes bilaterals prevists a l’estatut. ‘Quina injustícia, quina brutalitat, quina vergonya!’, exclama la mare d’Adrià Carrasco, exiliat a Bèlgica. ‘El dolor ens l’empassem, i a la por li plantem cara’, sentencia.

La mare de l’Adrià és una mare com tantes que s’han aplegat en aquesta riuada humana de corall que només pot abastar l’ull de l’helicòpter. Castells, grallers, alguns gegants. El vice-president d’Òmnium diu a Pedro Sánchez que ja no serveixen els estatuts que ‘ells mateixos es carreguen’. ‘Assumeixi que el seu estat ha comès la més gran de les ofenses, reprimint la seva ciutadania. I aquesta ofensa no la podrem oblidar mai’, deixa anar Marcel Mauri. També demana ‘sentit d’estat i unitat’. Acció política que encarrili l’energia que desborda la Diagonal.

La presidenta de l’ANC vol un projecte independentista ‘més sòlid, més fort, més realista, però també més decidit’. Elisenda Paluzie ha portat una llista de demandes al govern i al parlament, ara que JxCat i ERC encara no han tancat un acord sobre la suspensió com a diputats dels presos polítics i exiliats decretada pel jutge Pablo Llarena. ‘Us demanem que prioritzeu l’interès col·lectiu al de partit’, comença. ‘Que des del govern també feu balanç del que teníeu i del que no teníeu, que us torneu a preparar per un embat democràtic, que no passeu del discurs de la llei a la llei i les estructures d’estat a dir ara que tot ho ha de fer la gent des del carrer. Som tots, que ho hem de fer.’ Paluzie no s’està de fer autocrítica i demana que l’exili estigui unit,  de Brussel·les a Ginebra passant per Escòcia, i que es creï un organisme que sostingui i representi la República proclamada el 27-O. ‘No malbarateu les victòries que hem aconseguit, especialment la del referèndum del primer d’octubre.’ I encara deixa anar una metàfora: no vol una condemna com la de Sísif, fill d’Èol i pare de Glauc, obligat per Zeus a empènyer una roca muntanya amunt, que torna a rodolar cap avall tan bon punt arriba al cim: ‘No digueu ara que allò no era un referèndum, que hem d’implorar permisos que no arribaran mai.’

L’ANC es compromet a treballar perquè el ‘judici de la vergonya’ del Tribunal Suprem retorni a l’estat espanyol com un bumerang. Ningú no sap si aquesta tardor que s’espera tan calenta concentrarà les mobilitzacions i el potencial transformador de l’anterior. Però demà comença el curs, els nens tornen a l’escola i els manifestants deixen tranquil·lament la Diagonal mentre els carrers adjacents es col·lapsen d’automòbils, autocars i motocicletes que fan voleiar estelades. Demà passat o l’altre, acabada de sortir de la màquina de rentar, alguns apilaran la samarreta corall en algun racó de l’armari, a sobre de les samarretes dels anys passats. Potser arribarà un dia que el càstig canviarà de bàndol i la roca de Sísif acabarà a les portes de la Moncloa, però de moment tots els Sísifs l’empenyen pel pendent costerut de la quotidianitat.