L’abraçada de l’ós d’Illa en un debat de tràmit

Era la tercera vegada que Pere Aragonès se sotmetia a un debat d’investidura i la primera part de la sessió ha tingut un aire de tràmit. Però sota l’aparent grisor ambiental de l’obligatorietat s’ha començat a obrir, pausadament, un canvi d’etapa. Fa massa setmanes que Aragonès és candidat i la pressa d’ERC perquè pugui exercir de president, davant la certesa de la seva elecció d’avui, ha donat pas a una discussió parlamentària sense grans proclames ni tampoc estridències mútues en les formes, gairebé amable, que anticipa el tarannà dels mesos que vindran. No solament ha estat així amb Albert Batet, un cop amainada la tempesta negociadora d’ERC i Junts, sinó, curiosament, també amb Salvador Illa. I això vaticina un canvi important en les relacions entre el president i el cap de l’oposició, lluny de la dialèctica de blocs d’aquests darrers anys del procés, malgrat les discrepàncies de fons.

Per començar, un discurs curt, sense artificis retòrics ni frases grandiloqüents. Pensat per a durar mitja hora, sense llargues referències a l’obra promesa del govern que vindrà, ni tan sols resums dels pactes d’ERC amb la CUP i Junts, sinó de contingut despullat. El que esdevindrà el 132è president de la Generalitat s’emmiralla en Escòcia com a desideràtum, malgrat la coneguda experiència de l’octubre del 2017, en què l’estat espanyol va recórrer als cops de porra i a la repressió judicial i va estar molt lluny del tarannà democràtic del Regne Unit. Passats gairebé quatre anys, Aragonès voldria que Madrid respongués a la demanda catalana d’un referèndum acordat com ho va fer David Cameron amb Alex Salmond. Està convençut que els escocesos, aquesta vegada, ho tornaran a aconseguir, i vol intentar-ho novament a Catalunya. Sense referències inicials a l’1-O, i amb dos esments als presos polítics i als exiliats, Aragonès ha argumentat que l’exercici del dret d’autodeterminació i l’assoliment de l’amnistia s’ha de fer “inevitable”. Mentrestant, promet quatre transformacions: social, verda, feminista i democràtica. I governar per a tothom: un sol poble.

I aleshores sí, rèpliques a cada grup. El moll de l’os: “El que volem aconseguir, la independència de Catalunya, necessita una acumulació de forces més gran”, ha respost Aragonès a Junts. El punt de partida, assumit per la CUP i JxCat, és l’Acord Nacional per l’Autodeterminació i l’Amnistia per a “defensar la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per a forçar l’estat a assumir la realitat fins ara negada”. “Catalunya anirà a la taula de negociació amb tota la força”, hi ha afegit el futur president, defensant la via amb què es presenta “per fer possible la culminació de la independència de Catalunya”. Segons Batet, Junts donarà una “oportunitat sincera” a la taula de diàleg. Després de tres anys de disputes, si una cosa ha demostrat el pacte al qual han arribat ERC i JxCat és que la via del diàleg i la confrontació no són oposades –sosté JxCat– sinó “dues visions complementàries”.

Batet ha dit que aquest pacte no aixeca tantes expectatives que l’anterior (guardat al calaix de la història amb grans incompliments) i la seva “virtuositat” pot ser justament anar de menys a més, en la legislatura del 52% dels vots independentistes. Junts s’aferra a la creació de la direcció estratègica col·legiada de l’independentisme per a entomar aquesta etapa, amb tots els interrogants estratègics per definir, una volta constatat que no es podien permetre una repetició electoral. No hi havia alternativa. Però Elsa Artadi, que ha renunciat a la vice-presidència del nou govern, sí que la tenia. Ha arribat al ple amb la seva destinació política immediata gravada a la màscara: l’escut de Barcelona.

En canvi, Illa furgava en les divergències dels vells i futurs socis. “Em crec més el seu paper d’home dialogant que de confrontació”, li ha dit. Amb l’embat democràtic per concretar i la incertesa d’una legislatura que comença amb una qüestió de confiança prevista d’aquí a dos anys, el dirigent socialista ha avisat Aragonès que no li donaria els cent dies de gràcia. Li ha promès, tanmateix, una oposició “educada”, i suport en l’àmbit sanitari. Fins i tot ha revelat que havien tingut converses telefòniques “per unes altres qüestions” que mantindria “en l’àmbit privat i que no tenen a veure amb la investidura”. Amb l’ascens del PSC i la caiguda de Cs, les coses canvien: Illa es penja l’etiqueta de tarradellista i, amb la figura presidencial, relliga així una part del llegat d’ERC amb el del PSC. El socialista vol que Esquerra li aixequi el vet que va rubricar en la campanya electoral del 14-F. Serà l’abraçada de l’ós? Illa sembla tenir una cosa clara sobre la culminació de la independència i així ho ha dit a Aragonès: “Vostè sap que això no passarà.”