Mikolàïv: pneumàtics i còctels Molotov en una ciutat en xoc

A hores d’ara, tots deuen saber que, si trien de sortir del país, la primera cosa que veuran després de travessar la frontera serà un munt de fotoperiodistes. Al pàrquing d’un centre comercial de Mikolàïv, cinc autobusos s’omplen de dones, nens i gent gran que fugen de la ciutat. Els homes entre 18 anys i 60 no estan obligats a combatre, però tampoc no tenen permès de sortir del país (per allò que pugui passar). Yuri Andrienka, tinent de batllia a l’ajuntament, coordina i atén la premsa, i explica que aquesta setmana han sortit uns cinc autobusos el dia, però la setmana passada n’eren set o vuit, i en fa dos, fins a quinze cada dia. Resta poca gent a la ciutat. “Hi ha autobusos que van fins a Odessa i uns altres fins a Palanca [a Moldàvia]. Després, cadascú tria si es queda allà on el deixa el bus o si continua el viatge.” La Kàtia és en un dels autobusos que van a Palanca, amb els seus fills de 17 anys i 10: “Crec que tornarem aviat. Confio que les Forces Armades guanyaran la guerra.” El marit roman a Mikolàïv. Al fons, hi ha un cartell publicitari que diu “HAPPY LAND” amb lletres de colors.

A Mikolàïv, el so d’explosions és més freqüent i menys llunyà que no pas a Odessa. Tenen el front a la rodalia, a pocs quilòmetres, i de tant en tant un míssil colpeja la ciutat. Els carrers són pràcticament buits i hi ha barricades gairebé a cada cantonada. En compte de sacs de sorra, estan fetes amb pneumàtics (que no aturen les bales, però es poden incendiar), i moltes tenen al costat còctels Molotov preparats per a quan sigui necessari. Un soldat amb el cap embenat surt d’una botiga de queviures de davant l’hospital. L’Igor surt del cotxe i va cap a ell per demanar-li si li sembla bé de parlar amb la premsa, però el soldat diu que no, que el deixi en pau, que han mort molts companys seus i que molts s’haurien salvat si haguessin dut armilla antibales. Fa poc més de tres hores de l’atac: un míssil rus ha impactat en una caserna militar a la rodalia de Mikolàïv i ha matat desenes de soldats ucraïnesos. En el moment de la trobada amb el soldat, no se n’havia publicat res enlloc, aparentment tampoc a Twitter, de manera que tothom assumeix que el soldat amb la bena al cap parla d’algun atac de dies enrere, i la primícia passa per davant sense que ningú se n’adoni.

Al costat de l’entrada de l’hospital, hi ha una barricada coberta amb una pancarta que diu Пу́тін хуйло́, un eslògan i càntic la traducció del qual, poc literal, seria “Putin malparit”. Dos militars en controlen l’accés. Malgrat la mediació de l’Igor, les trucades i les gestions, no es permet l’entrada a la premsa. L’Igor és el fixer. A les guerres (i no solament a les guerres, però especialment) molts periodistes estrangers en contracten un. El fixer és una mena de Sr. Llop: és algú local que mira d’aconseguir coses i que resol entrebancs. La traducció literal seria “arreglador”, però es perd tot el significat que tan sols té associat el terme en anglès. Un fixer coneix el país i els idiomes locals, té contactes i s’assabenta de les coses abans que tu; és guia, traductor i taxista. En aquesta guerra poden cobrar de 100 euros al dia a Odessa als 600 que demanaven a Kíiv fins fa res. És car, pel risc, però sobretot perquè els grans mitjans internacionals inflen el preu. Els periodistes freelance i els mitjans petits tan sols van amb fixer excepcionalment, quan el desplaçament o el risc no deixen cap alternativa.

Tanmateix, la mediació de l’Igor també fracassa al dipòsit de cadàvers; la premsa hi és vetada de fa dos dies. N’estan farts. Quan, dies enrere, hi havien anat uns altres periodistes, els van demanar que no publiquessin imatges explícites dels cadàvers, però més d’un no en va fer cas. Tampoc va agradar que es venguessin fotografies a mitjans russos. Arran de tots aquests intents frustrats d’accedir a diferents llocs, la ruta per les calamitats de la guerra continua per edificis que han patit els estralls d’algun bombardament. L’Igor investiga on són, agafa el cotxe i s’hi atura davant per tenir-ne la fotografia. Cap dels tres edificis visitats no estava gaire malmès, més enllà dels vidres i els baixos. Tot plegat és poc eficaç i, a més, un tel de frivolitat tèrbola ho impregna tot. Per més que, en principi, sigui la manera més eficient d’arribar als llocs on hi ha les imatges relacionades amb la guerra, cal desprendre’s del fixer per veure la ciutat –”Però què hi voleu fer, als carrers, si no hi ha ningú?”.

El carrer de Navarinska és ple de branques a terra; el tall és net. Potser la guerra va esclatar després de la poda però abans de fer net? El centre encara és més buit: hi ha gairebé tants gats com persones. En arribar a l’encreuament amb Almiralska, al fons hi ha un edifici neoclàssic mig abandonat i amb tot l’accés parapetat. Darrere els parapets, tres maniquins fan guàrdia, un dels quals cap per avall. És l’antiga Casa d’Oficials de la Marina, però feia temps que era un casal cultural. Quan va començar la guerra, en van fer un centre logístic per a l’emmagatzematge i repartiment de roba, menjar i medicaments per a qui ho necessiti. La coordinadora del centre és l’Anastàsia, ex-militar: “No em deixen de tornar-me a allistar perquè tinc una filla petita.” A diferència del centre homòleg d’Odessa, ací també s’hi fabriquen armilles antibales casolanes aprofitant trossos de vehicles blindats. Els primers dies de la guerra, també s’hi feien còctels Molotov. Són els que hi ha als carrers, al peu de moltes barricades. “Són nostres! Els hem fet nosaltres!”, diu l’Anastàsia, amb orgull.

La qüestió és: quan arribi el moment, qui encendrà la metxa i llançarà els còctels si gairebé no hi ha ningú?