23.11.2024 - 22:43
|
Actualització: 23.11.2024 - 23:58
Baixo del metro a la plaça de Catalunya i enfilo el carrer de Pelai cap a la plaça de la Universitat. Esquivo desenes de persones fins a arribar-hi. Són dos quarts menys cinc de cinc, falta poc més de mitja hora perquè comenci la manifestació, però ja hi ha centenars d’assistents, molts dels quals, concentrats a la cruïlla entre el carrer d’Aribau i la Gran Via, punt on hi ha el Sindicat de Llogateres. El color taronja fluorescent predomina en l’ambient. És el color de mocadors, banderes i armilles que porten i onegen els membres del sindicat i manifestants. M’acosto a una taula plegable que han plantat al mig de la calçada de la Gran Via: clauers, mocadors, samarretes, revistes del sindicat i pamflets amb un codi QR que redirigeix a la seva pàgina web, concretament a la secció on afiliar-se. “Tres raons per a afiliar-te al sindicat”, diu. El segon i el tercer punt resumeixen molt bé la manifestació d’avui. Diuen: “2. Si som més, tenim més força. […] 3. Amb el sindicat, no estàs sola.”
Una de les dones que hi ha rere la taula vestida amb l’armilla taronja atén i informa els manifestants. Quan em veu, em dóna un pamflet amb les cançons i els lemes que es cridaran durant la manifestació. “No puc ajudar-te a cantar-les perquè desafino molt”, em diu mentre somriu. Se la veu emocionada. Sap que, la d’avui, serà una manifestació històrica.
Tres quarts menys cinc de cinc. Falten vint minuts perquè comenci la manifestació. La plaça s’omple ràpidament, mentre els mitjans tenen els ulls posats en un sol punt: Carme Arcarazo, una de les portaveu del Sindicat de Llogaters, que, conjuntament amb Enric Aragonès, ha atès mitjans i ha participat en molts dels pòdcasts per promocionar la manifestació i donar raons per a anar-hi. “Mira, mira, ja és aquí la noia del sindicat”, sento que diu darrere meu una periodista. En qüestió de segons, Arcarazo és envoltada de desenes de micròfons de mitjans i comença a fer declaracions amb la fermesa i contundència que la caracteritza: “A partir de demà, començarem a caminar barri a barri, bloc a bloc i ciutat a ciutat perquè la vaga de lloguers sigui una realitat”, diu després d’exigir, també, mesures perquè els lloguers s’abaixin d’un 50%, per a recuperar pisos buits i per a prohibir les compres especulatives. De fons, ja comencen a entonar-se els primers càntics i a sentir-se les primeres proclames. “Els meus avis van lluitar per mi, jo lluitaré pels meus néts”, diu un senyor gran que deu rondar la setantena.
A les cinc en punt, la plaça ja és plena de gom a gom. Les columnes dels diferents barris de Barcelona arriben esglaonadament, igual que els manifestants que vénen en tren o autobús de més ciutats de Catalunya: de Lleida a Girona passant per Tarragona, el Garraf, el Vallès Oriental i Occidental, el Maresme i el Ripollès. Les pancartes –moltes són molt enginyoses–, comencen a alçar-se. “Venc ronyó per llogar habitació”, “Qui viurà a Barcelona en un futur?”, “Pic i pala a la màfia immobiliària” i “Especular amb l’habitatge és terrorisme” són alguns dels missatges que es poden llegir a les pancartes, totes fetes a mà. Una de les que predomina és la del cartell de color blau i vermell amb l’eslògan “S’ha acabat. Abaixem els lloguers”, amb el dibuix d’una casa en tres dimensions de color blanc i vermell. Aquesta ha estat la imatge més difosa a les xarxes socials d’ençà de mitjan octubre i la que s’ha fet servir per encartellar i il·lustrar els pamflets que s’han anat repartint aquests dies –tot i que la col·laboració que ha fet el sindicat amb diferents dissenyadors gràfics, com ara Martí Melcion, Paula Zapata, Branca Studio, Sara Jansen, Queralt Guinart, Bea Nieto, Maria Solé, Paula Bonet, Joan Turu i tants més és, si m’ho permeteu, per a emmarcar.
Abans que la manifestació comenci a avançar, aprofito per parlar amb alguns dels manifestants, com ara Teresa Angosto, veïna de Barcelona. M’explica que fa vint-i-tres anys que viu de lloguer i que ha decidit de venir a la manifestació perquè s’ha de resoldre el problema de l’habitatge, especialment per als més joves. La preocupa que la seva filla –que també és a la manifestació, però amb unes amigues– no pugui pagar-se un lloguer. Quan parla del seu, m’explica se sent més o menys afortunada: “Sempre m’han respectat bastant el lloguer, no m’han fet grans pujades de preu. Però totes les reparacions les he d’assumir jo. Si protestés gaire, no sé què passaria.” Aquesta por dels llogaters de no avisar els propietaris quan cal canviar una caldera, quan hi ha goteres o quan cal fer qualsevol reparació també és una de les denúncies principals del sindicat.
Una mica més avall, just davant una de les portes de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, em trobo Bruna Roca, vigatana de 26 anys, que en fa 9 que viu a Barcelona. Actualment, comparteix pis amb dues persones més al barri de Gràcia, i paga 400 euros. El lloguer sencer del pis és de 1.200 euros. “Vinc a la manifestació perquè l’any que ve se’ns acaba el contracte i no sabem si ens faran fora del pis i, perquè, quan mires pisos alternatius on anar, són inaccessibles.” Al començament de viure a Barcelona, quan estudiava, pagava 100 euros menys per habitació.
Eva Liró és de Sant Hipòlit de Voltregà (Osona) i té 25 anys. En fa 8 que viu a Barcelona, sempre compartint pis. Aquest curs, ha decidit d’anar a viure sola. “Després de tants anys compartint pis, tenia ganes d’anar a viure sola. Vaig decidir de fer el pas perquè m’ho puc permetre. Tinc un sou mitjà-alt, bastant més digne que no la gent de la meva edat.” Paga 850 euros de lloguer i hi ha de destinar més del 40% del sou. “És un esforç econòmic, sí”, reconeix. Abans d’anar-se’n, troba important d’afegir que ha estat un pis trobat pel boca-orella. “Quan mirava en immobiliàries o portals immobiliaris, tot el que trobava era deplorable.” Al costat de l’Eva, hi ha Oriol Pérez, també de 25 anys, però amb una situació completament diferent: encara viu amb els pares. Després d’haver compartit pis durant un temps, té ganes de viure sol, però no pot permetre’s un lloguer. Cobra 1.400 euros el mes i els pisos que troba costen 1.100 euros pel cap baix. “I no et pensis, tampoc és que siguin coses gaires dignes”, lamenta.
Tres quarts i mig de sis. La manifestació ja fa uns quants minuts que ha començat i decideixo avançar. Entre crits de “Ni un euro més, vaga de lloguers” i “Gent sense casa, cases sense gent. No s’entén!”, sento algú que parla francès. Em tombo i veig quatre dones molt ben vestides parlant, efectivament, en francès entre elles. En un primer moment, el meu prejudici em fa pensar que són expatriades. “No m’ho puc creure”, penso per dins. “Han vingut a veure com la gent es manifesta, en part, per culpa seva?” Així i tot, decideixo d’acostar-m’hi i parlar-hi, i m’enduc un clatellot metafòric que crec que em mereixo:
—Hola, parleu català? Us manifesteu? —els demano.
—Sí, una mica —em responen.
—D’on sou? Us he sentit parlar francès.
—Som de França.
—Ah, i heu vingut a la manifestació?
—Sí. Fa vint-i-dos anys que vivim i treballem a Barcelona.
Virgine Teinielle, de quaranta-cinc anys, és la veu cantant d’aquest grup de quatre amigues franceses. Tal com m’ha dit, fa més de vint anys que viu i treballa a Barcelona, i ha decidit de manifestar-se perquè està farta de l’augment del preu del lloguer, dels lloguers de temporada i –em sembla bastant significatiu– la saturació turística. Ara viu al barri de Gràcia i paga 1.200 euros. “I cobro sou d’aquí, eh?”, em remarca.
Tots aquests testimonis s’afegeixen al de Mariona Tasquer, veïna de Santa Coloma de Gramenet. Té dinou anys i fa poc que ha començat a treballar i no preveu que pugui pagar-se un lloguer fins d’ací a dos anys, “quan hagi tingut temps d’estalviar”, o al d’Àlex Font, veí de Girona, que ha anat a la manifestació “perquè la situació fa temps que és insostenible i no pot ser que l’estancament de salaris coincideixi amb aquests augments abusius de lloguer”.
La Gran Via de les Corts Catalanes és tan plena, que la manifestació avança lentament. M’oblido de mirar l’hora, però crec que trigo més o menys d’una hora fins a arribar a la casa Orsola, que fa cantonada al carrer de Calàbria amb el del Consell de Cent. És un edifici que s’ha convertit en un símbol de la lluita veïnal contra l’especulació immobiliària i la gentrificació d’ençà que el 2021 va comprar-lo el fons voltor Lioness SLU, que va voler fer fora els inquilins bo i aprofitant el projecte de la superilla. Fa tres anys, doncs, que els veïns del bloc lluiten perquè no els facin fora i per aconseguir una negociació col·lectiva perquè Albert Ollé, propietari de l’empresa, els renovi els contractes. La lluita veïnal i la resistència del bloc ha estat possible gràcies a la col·laboració amb la Xarxa d’Habitatge de l’Eixample Esquerre, les entitats del barri i el Sindicat de Llogaters. Ací, davant la casa Orsola, és on s’ha viscut un dels moments més emotius de la manifestació. En un dels balcons, Enric Aragonès ha pronunciat un discurs en què ha emfatitzat que la casa Orsola era un exemple de la lluita llogatera i de defensa de la ciutat. “Els deien que havien de marxar de casa tant sí com no, que no hi havia res a fer. Fa tres anys que els ho diuen, però continuen aquí. Prenguem-ne exemple. Avui ens manifestem, però a partir de demà, tothom al Sindicat de Llogaters, tothom als sindicats de barris i ciutats!”, exclamava Aragonès entre aplaudiments. La marea taronja avança carrer de Calàbria amunt fins a trencar al carrer d’Aragó. En una cantonada veig adhesius reivindicatius i, al costat d’un contenidor, un noi jove encaputxant fa una pintada del símbol anarquista.
Quan per fi arribem al carrer de Tarragona, abans d’arribar a l’estació de Sants, un escenari marca el punt final del recorregut. És on es faran els parlaments finals. Aprofito per pujar sobre un banc i veure amb una mica més de perspectiva la manifestació. És en aquest moment que m’adono que les xifres que ha donat la Guàrdia Urbana d’assistència són molt allunyades de la realitat. Segons ells, 22.000 manifestants. És molta i molta gent. És tanta gent, que mentre uns ja som al carrer Tarragona, alguns encara pugen Gran Via amunt. És tanta gent, que no es veu al final de la marxa. És just en aquest moment, també, que el Sindicat de Llogaters actualitza la xarxa d’assistents: dels 126.000 que havien dit al principi, passen a 170.000. “És la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya per a reclamar el dret a l’habitatge”, diu Arcarazo amb un megàfon.
Quan la capçalera de la manifestació arriba a l’escenari, la gent xiula i aplaudeix fortament. Es treuen les claus de la butxaca i les fan dringar entre el polze i l’índex. El so agut i metàl·lic sembla infinit i s’esvaeix carrer Tarragona enllà. “2. Si som més tenim més força”, “3. Amb el sindicat, no estàs sola”. Amb aquesta banda sonora feta de claus i crits, torno una vegada i una altra als motius pels quals afiliar-se al sindicat i m’adono que en tinc l’evidència davant els ulls.
Quan torno a casa, agafo el metro a l’estació de Sants, blindada per tres furgons d’antiavalots. Obro la porta del pis, deixo les coses de qualsevol manera sobre la tauleta de l’entrada i, quan arribo al menjador, veig el cartell blau i vermell de “S’ha acabat. Abaixem els lloguers”. Me’l vaig endur fa uns quants dies com a decoració perquè m’agradava i, després d’avui, tan sols espero que tot això no acabi en una col·lecció de cartells increïbles que em permetin de decorar el pis de Gràcia on, efectivament, visc de lloguer.
