Una protesta que no encaixa en el relat de cap partit

El Museu Marítim de Barcelona és ple d’independentistes, a les quatre de la tarda. Esperen que comenci la manifestació, convocada a les 17.14. Grups de matrimonis prenen un cafè o un refresc tranquil·lament. Un home jove gronxa un cotxet.

—Saps què va passar, ahir, al Fossar de les Moreres? –demana a la seva dona.
—No en tinc ni idea.

Tots dos duen la samarreta negra de l’Assemblea. És el color unànime. La fidelitat de la gent a la consigna dels convocants és total. El negre de la no-rendició per a la Diada amb més xafogor d’aquests darrers anys. També hi ha molts ventalls. Un home porta una camisa blava: “Sort que no vas negre perquè no et veia.” Metres enllà, una dona prova de treure’n l’entrellat. La mateixa conversa de molts anys. Què vol dir la bandera negra? “És la no-rendició, és la no-rendició, el contrari del blanc”, li diu un senyor vehement. Aquest és l’argument de l’Assemblea, de fet.

Avançant fins al Paral·lel, les voreres també són plenes, i pujant per l’avinguda, també, tot i que de moment s’hi camina amb espai i el mòbil té cobertura. Un grup de gent, drets fent rotllana sota un rètol que diu “Un poble que canta”, entonen amb força “L’estaca”, “El cant de la senyera”, “Guanyarem la llibertat” i més cants. La fressa de l’avinguda avança i els trepitja les notes. El vell crit d’independència continua viu i és el que més retrona.

Encara passa una estona fins que no es comença a veure més canalla. N’hi ha –un grup de nens corren contents i juganers sota una gran estelada que despleguen desenes de persones–, però molta menys que anys enrere. També hi ha pocs grups de joves. N’hi ha uns quants que acompanyen els pares, de vegades amb el cap cot passiu dels adolescents, però no hi ha grups d’amics adolescents cada deu metres. La sensació és que molts nens que hi eren fa deu anys, quan es va fer la primera gran manifestació, no han vingut. La clau, políticament, és per què. Perquè no han trobat prou raons per anar-hi o perquè n’han trobades per a no anar-hi? No és igual.

L’estrella mitjana són els matrimonis. Molts matrimonis, grans i de mitjana edat, i molts en grup. Esquerra Republicana ha parlat de radicalització de l’entitat. I no ha vingut. Hi ha una altra interpretació. El discurs que apuntala la concentració ja no és una proclama genèrica il·lusionadora –la independència–, sinó una de més concreta, més exacta: que els partits no fan la independència. La manifestació de la Diada ha deixat de ser una manifestació per a ser una protesta. Segurament per això hi ha qui es molesta, i qui se’n sent exclòs. La protesta té un interlocutor més directe, més nítid.

El Paral·lel s’omple. Tothom somriu. Gens de tensió. L’orella enganxa poques converses que parlin de política. Un noi explica en castellà què va passar el 1714. “Parlem del segle XVIII”, li diu ella, també en castellà. Una dona es lamenta, amb una amiga seva: “Haver de fer la classe en castellà per un sol paio…” Un batlle del Vallès, d’Esquerra Republicana, duu la insígnia del partit a la solapa. Un amic el saluda. “Aquí, com cada any”, diu ell. D’un balcó estant, una senyora fa voleiar una estelada. A baix al carrer, un home agafa un megàfon i li crida: “Va, que ho teniu a tocar!”

La conversa és tranquil·la però els cartells són durs. “Independència o dimissió”; “Govern dimissió”; “No, no, no, taula de rendició”; “Aneu a la merda”; “Els partits ens heu traït”; “M’agradaria ser escocès per votar”; “ERC, Junts i CUP: tripartit de la vergonya”; “Indults i diners a canvi de merda”; “No volem penques fent de polítics”; “52%, per què collons us hem votat”; “Botifler, jo no et votaré”; “Traïdors, no us tornarem a votar”. El to de la manifestació no encaixa en el relat de cap partit. Les crítiques són generals. Cap càntic contra Esquerra, com segurament interessava a Esquerra mateix i a Junts.

A l’altura del passeig de Josep Carner, la cobertura dels mòbils ja se’n va. Els espais buits que hi havia es van enxiquint. Una delegació de Catalunya Nord, de vora trenta persones, sosté una pancarta que diu “Catalunya Nord també és Catalunya”. Just al costat, una dona recorda les vacances que va fer a Canet de Rosselló dient “Canet-en-Roussillon”. La gentada s’electrifica cap a dos quarts de sis. Els crits d’independència s’intensifiquen. També els de “U d’octubre, ni oblit ni perdó”. Davant la duana, el carril central es desborda i la gent ha de passar als laterals. “Ja veuràs la Colau quan vegi que li trepitgem la gespa”, fa un home.

Sota l’estàtua de Colom, debats sobre l’assistència. “Aquí hi ha molta gent, encara que diguin que el suflé ha baixat”, una senyora que li diu a la seva filla. La filla li respon que es poden moure molt bé, i que fa anys no era així. A terra, esteses damunt l’asfalt, desenes de papers trepitjats. “Això és un paper a terra”. Si hi ha menys gent que en els moments de clímax, també treu el cap un canvi. Un grup de gent crida: “Govern de fireta que escalfa la butaqueta”. Una turista vol travessar amb bicicleta tot el gruix de la manifestació mentre la gent entona “Els segadors” amb un to fúnebre, com de pavana. La imatge arrodoneix un punt la metàfora.

Com més a prop de l’estació de França, on hi ha l’escenari que hi ha instal·lat l’Assemblea, menys festiva la protesta. Davant una colla de furgonetes dels Mossos d’Esquadra, crits de “fora les forces d’ocupació” i xiulets. N’hi ha una que engega els llums de les sirenes, sense so. “Ui, ui, ui”, diu un senyor, irònic. Un grup d’amigues de vora cinquanta anys expliquen que els ha semblat que a la capçalera de la protesta duien el cap cot. No hi han reconegut ningú. “Millor!”, diu una. De fons, just rere seu, una pancarta enorme de l’Assemblea penja d’una façana, amb estil laportista. “Ganes de veure’ns als carrers”, diu.

Al final, l’atenció als discursos és moderada. Els altaveus són fluixos. Els aplaudiments són complidors però no especialment entusiastes. La percepció és que la gent ha anat a la manifestació indignada i cansada, però en cap cas disposada que uns altres diguin per què hi han anat ni què vol dir que ho hagin fet. Ells mateixos –els seus cartells, els seus clams, la seva actitud– tenen cura de fer-ho. Ser-hi era l’objectiu. Potser per això hi ha uns quants grups de manifestants que penetren el Born fins i tot abans que parli Dolors Feliu, presidenta de l’Assemblea. “O feu la independència o convoqueu eleccions”, ha dit Feliu.

Un nou cicle polític s’albira. La gent que és avui a la manifestació no en serà marginal, ni en representarà la radicalitat. A la rambla del Born, desenes de samarretes negres fan cua per menjar un gelat o prendre alguna cosa. Sota Santa Maria del Mar, al fossar de les Moreres, flors i una munió pacient.