Un quebequès enamorat i una marea diligent: Barcelona manté el pols, malgrat tot

“Venir aquí era el meu somni.” A un quart de cinc de la tarda, un jove quebequès mira il·lusionat la manifestació de la Diada a Barcelona en un dels carrers pròxims. Sosté una bandera enorme del seu país i somriu mentre explica el perquè del seu viatge: “Sóc independentista i he vingut en solidaritat amb Catalunya. Ara no ho tenim, això, al Quebec. Aquí he vist molta esperança en la independència.” A l’altra banda del carrer, els manifestants saben bé que ara per ara són lluny les grans accions del procés en què el món els mirava, però, de la gent, en valoren, igual que el jove estranger enamorat del moviment, la persistència. “En tinc cinquanta i vinc des dels catorze. Tots els processos d’alliberament nacional tenen alts i baixos. Malgrat que hagin fet president Illa, hem de ser-hi”, comenta un manifestant. “He vingut a demostrar a Espanya que això és un territori en disputa”, afegeix un altre.

Com sempre, l’ambient comença a escalfar-se prop d’una hora abans. Als bars pròxims a l’estació de França els turistes comparteixen terrassa amb els primers manifestants, molts amb la samarreta verda de l’ANC, que continua venent-se any rere any. Al davant, uns infants amb samarretes d’Eufòria juguen a pilota i parlen entre ells en castellà. Uns metres més enllà, venedors ambulants aprofiten per vendre banderes i paradistes de l’ANC i Òmnium alerten de la calor, molta més que no s’esperava: “Si en voleu, tenim ventalls!”

A mesura que s’acosten les quatre de la tarda, a l’avinguda del Marquès de l’Argentera s’hi aplega gent, sense arribar a omplir-se. Molts prefereixen atansar-se directament als carrers de més a prop del final de la manifestació, a l’Arc de Triomf, més plens, i especialment transitats cap a les cinc de la tarda. Del parc de la Ciutadella, maraques i tambors acompanyen un dels grups més fidels dels darrers anys: els independentistes de Biafra, una regió sota control de Nigèria, que se’n va alliberar breument, del 1967 al 1970. I, com és habitual, al costat de les estelades i les banderes negres, banderes de tot arreu: Gal·les, Escòcia i enguany, també, Palestina.

“Vinc per la manca de català a les aules”

Els grups són diversos, però semblants als de les manifestacions anteriors. Molta gent de més de cinquanta anys, però també moltes famílies i força grups de nois molt joves –més dels habituals–, sobretot entre catorze anys i vint. Es fan fotografies, es pinten senyeres a la cara i fan petar la xerrada. En alguns casos, és la primera Diada amb amics. La generació Urquinaona i els qui ronden la trentena, en canvi, semblen els més absents. “Vinc perquè em molesta força la manca de català a les aules, és un dels motius principals per venir”, explica una adolescent de l’Hospitalet. “De petits veníem sempre. Ara ja feia uns anys que no, però he decidit de tornar-hi. Hem de fer país”, comenta una altra.

La manifestació avança alegre i festiva pel passeig de Picasso, però enguany la marea verda és un pèl més desapassionada i silenciosa que uns altres anys. “No volem ser una nació d’Espanya…” Un grup de joves prova d’engegar enèrgicament els càntics habituals, però tenen un seguiment limitat i no duren gaire estona. Però la tranquil·litat també implica poca hostilitat. Sembla que l’esperit unitari d’enguany –amb la participació de moltes entitats independentistes– s’ha encomanat, en part: en general, les pancartes i crits es focalitzen més contra l’espanyolisme que no pas contra els partits independentistes. “Qui avala el 155 no es mereix ser el nostre president”, diu una pancarta contra Illa. Les pancartes de “traïdors” i “botiflers” són residuals, tot i que la crítica als partits no desapareix. “Encara que hi hagi embolics entre partits i divisió, cal que la gent continuï insistint”, comenta un manifestant. “Encara que els polítics ens traeixin, el poble ha d’estar unit”, diu una altra dona. Però sí que s’hi han vist algunes pancartes en favor de Carles Puigdemont, amb el ja habitual “Never surrender”.

Una manifestació descentralitzada

En paral·lel als càntics, el clàssic debat anual sobre l’assistència enguany ha estat marcat per la descentralització de les manifestacions, amb opinions per a tots els gusts. “Si demanem que tot deixi de centralitzar-se a Madrid, no pot ser que nosaltres ho centralitzem tot a Barcelona”, reflexiona un jove. “Crec que, com que s’ha disgregat tot en diverses manifestacions, la Diada s’ha diluït”, comenta un menorquí que fa vint anys que acudeix a les diades. Alguns han decidit de continuar venint a la manifestació de Barcelona malgrat tenir-ne unes altres de més a prop: “Volia veure com bategava la capital”, comenta un manifestant empordanès. “Veig molt bon ambient, i tot té els seus pros i contres.”

El debat sobre el nombre de manifestants enguany s’ha dividit de manera paritària entre els pessimistes –“Som menys que uns altres anys, hauria estat millor una manifestació unitària”, “Avui som pocs perquè ens podem atansar a l’escenari”– i els optimistes –“Som molts més que no em pensava!” “La Guàrdia Urbana dirà que som pocs, però igualment hem de ser-hi”, diu un home a la seva parella. “Anem a beure ratafia, que ho veurem tot amb més optimisme!”, comenta amb ironia una dona a l’Arc de Triomf, quan ja comencen els discursos.

Els parlaments de les entitats convocants s’han fet al mateix escenari dels concerts posteriors. Això ha causat certa dispersió: la gent que escolta els discursos es barreja amb els qui arriben més aviat a gaudir de la música, ja amb una cervesa a la mà. En una banda del passeig, una mitja sardana de “Coti x Coti” improvisada amb una guitarra sembla començar la festa abans d’hora.

A Barcelona, el tema central de la manifestació d’enguany ha estat el problema de l’habitatge i com podria ajudar-hi una Catalunya independent. “I qui ho pagarà, això?”, exclama una senyora del públic quan es parla d’un parc públic d’habitatge a l’escenari. Les seves companyes la fan callar, mentre algun altre grup debat sobre el lloguer d’habitacions. Alguns semblen més interessats quan es parla exclusivament de la qüestió nacional, però uns altres aprofiten per dir la seva sobre el tema.

Compromís i diligència

En general, els manifestants no segueixen amb una atenció total els discursos –la mala qualitat de la megafonia ho dificulta–, però reaccionen amb l’automatisme compromès i diligent de qui ja porta unes quantes diades sobre les espatlles: aplaudiments quan cal aplaudir; xiulets quan Xavier Antich assenyala l’espanyolisme d’Illa; seguiment actiu en el moment culminant del discurs de Lluís Llach: “És normal que la ciutadania no pugui expressar la seva voluntat en un referèndum? No, no és normal. Això és tot el que ofereix la democràcia espanyola?” I, com sempre, crits de “Independència”, “Unitat” i punt final sentit amb “Els segadors”.

Les samarretes verdes tornen cap a casa i nous grups de joves es comencen a preparar per al concert de Ginestà. Tot plegat, amb una sensació de prou satisfacció general. D’haver participat en una manifestació potser menys enèrgica, menys multitudinària, marcada per un moment polític en què l’independentisme és dèbil i dividit, però encara molt grossa i resistent. Barcelona ha aconseguit de mantenir el pols d’unes manifestacions que ja fa anys que en el debat públic es redueixen a la sopa de xifres, però que guarden un intangible ben resumit en algunes de les pancartes i globus repartits: “Hi som”, malgrat tot.