23.02.2019 - 21:50
Madrid, dimarts 20 de febrer de 2019. Nou del vespre, dins un pub irlandès a tocar del Tribunal Suprem ens reunim amb quatre joves madrilenys empàtics amb el procés català. Els presoners polítics són en furgons policials, de tornada a la presó. Ells són membres d’algunes de les vint-i-cinc entitats castellanes que, al costat de l’ANC, organitzen la manifestació del dia 16 de març a Madrid en solidaritat amb els catalans. Són Elena Martínez, administrativa del Congrés dels Diputats i militant d’Izquierda Castellana; Marta Just, infermera, de la Yesca. Lucía Nistal, doctorand de teoria literària a la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), de la Plataforma UAM. I Ramon Gómez, informàtic i membre de la Coordinadora 25-S. Tots ofereixen el seu perfil i punt de vista personal sobre el cas català. Són madrilenys en primera persona.
‘Elena Martínez, administrativa, vaig néixer a Madrid. La meva família és de Castella de tota la vida. Sóc administrativa i milito a la Izquierda Castellana. Com a demòcrata i comunera, republicana i antifeixista, crec que, si no hi ha democràcia per als catalans, no en tindrem tampoc nosaltres. Si es reprimeix brutalment algú per un referèndum i no s’aposta per un diàleg, també ens reprimeixen aquí. I no parlo pas del futur, parlo del present. La repressió contra els catalans és la repressió contra nosaltres. Literalment.
L’1-O un grup de gent vam sortir a la plaça del Sol. Sabíem que a Madrid, del 20-S ençà, havien identificat i multat uns quants amics nostres. Un periodista que feia la seva feina, també. Com us passa a vosaltres. Però aquell dia va ser diferent. Uns dels joves que van anar-hi van veure com al cap de pocs dies els van anar detenint a casa seva i com ara els demanen penes de presó fins a sis anys. Són madrilenys joves.
El cas català ha generat un curtcircuit: Com m’hi puc oposar, a una república? No és la que m’agradaria, no és per la qual treballo, però és una república! I ara estem així. El 16 de març no serà una mobilització de catalans a Madrid. Serà una manifestació de madrilenys. Hi ha un Madrid corte, però també un Madrid pueblo. És fonamental de fer visible que hi ha un altre Madrid. Aquest no és el de Vox, és el del No Passaran. El Madrid republicà. El que opta pel diàleg i no per la imposició. Jo dic que el cas català és una oportunitat. Ho obre tot. Els catalans se’n van, i nosaltres haurem d’aguantar aquest rei? Les aigües s’obriran de cop. Molta gent no estarà disposada a aguantar més.’
Marta Just. Infermera. ‘Sóc nascuda a Madrid. Just és un cognom català, però no tinc família pròxima catalana, no, és tota castellana. Milito a Yesca, l’organització juvenil de Castella, i tenim tres pilars: castellanisme, feminisme i socialisme. Estem vinculats amb Arran i la Forja, tots dos. El cas català, per mi, parteix de la base de la democràcia més bàsica: el dret de votar. Que no et deixin votar és greu. Quan retallen els drets a un poble veí o fan un desnonament, t’afecta. Significa que en qualsevol moment poden anar per tu. Jo vaig estar al col·legi Ramon Llull, el Primer d’Octubre. Potser perquè ho veig així: qui s’aferra a l’estat és qui no vol esquerdar el règim del 1978.
La part negativa del cas català és que hi ha més repressió, i pèrdua de drets, també per a nosaltres. Però la part positiva és que s’obre una escletxa, un foradet, que, si l’estirem, estirem, el pot fer caure cap avall. Una estratègia és desmitificar el Madrid fatxa. Això vol el règim: ‘Vindreu a Madrid a ser jutjats i no us donarà suport ningú.’ Doncs nosaltres hi serem.
Podem? La burgesia catalana avança l’esquerra espanyola per l’esquerra. Aquí molta gent flipava veient el xalet d’Iglesias. Nosaltres, com a organització, sí que havíem fet una lectura prèvia dient que rere Podem no hi havia res. Però han jugat amb les persones que hi han tingut una esperança.’
‘Lucía Nistal. Sóc madrilenya i doctorand de Teoria Literària a la UAM. Tinc el pare de Madrid i la mare de Castella i Lleó. Formo part de la Plataforma UAM. Vam organitzar referèndums sobre si república o monarquia i sobre processos constituents per a decidir-ho tot. Tinc molts motius per a involucrar-me. D’una banda defenso el dret de decidir dels pobles. De l’altra, com a republicana, no solament qüestiono la figura del rei, sinó també el règim del 78. I el rei és el cadenat. I la qüestió catalana ajuda a veure els límits d’aquest règim repressor i posa en qüestió l’statu quo. I un tercer motiu: pensem que si reprimeixen polítics que fa quatre dies eren part del règim, com ens tractaran a la joventut, o a les dones?
Els catalans no han despertat el feixisme. L’ha despertat el 155. El feixisme ja existia. Si algú ha creat a Vox és el règim. A casa meva hi ha un ambient d’esquerres i va veure tota la repressió, i l’aval del rei, i les imatges brutals del Primer d’Octubre. Crec que aquelles imatges, independentista o no, van despertar molta gent. Finalment es van adonar de la manera com funciona el règim.
Ara que s’acosten les eleccions i que es parla del mal menor del PSOE, o fins i tot de Podem per a frenar el monstre trifachito, en realitat cada dia veiem que el PSOE no ha mogut ni un dit per a frenar la repressió, que és el PSOE del 155. I que els jutges del Tribunal Suprem són del PP i del PSOE, sense fissura. Va bé de recordar-ho.’
‘Ramón Gómez. Informàtic. Sóc madrileny, i amb els pares de Madrid. Arran del 15-M i Rodeamos el Congreso començo a participar a la Coordinadora 25-S, que vam fer una crida a envoltar el congrés. I d’aleshores ençà més activista que militant. Jo veia, abans del referèndum, que aquests polítics catalans feien una cosa molt estranya: havien fet eleccions, van dir que farien una cosa i la feien! I els que jo tinc, no els ha votat ningú per a rescatar els bancs i els rescaten. No els havia votat ningú per tenir una caixa B. No va prometre ningú de privatitzar els hospitals i els privatitzaven. Doncs els qui compleixen les promeses són a la presó, i els altres, lliures. Encara que només sigui per sentit democràtic, això em toca de prop. M’agradaria que els meus fessin com els catalans. I després, comencen a rebre hòsties. Que tampoc no va sorprendre tant. Van donar les hòsties, sí. Com aquí el 15-M, passa que sense vaixell, amb furgons.
La pregunta és: els passa per independentistes? Per catalans? Per republicans? O per haver posat en dubte el rei i el règim del 78? Potser és per això darrer. Perquè, de manifestacions a Catalunya n’hi ha hagut moltes. I és ara que reben. Per coses que nosaltres també diem. Hi veig vasos comunicants. A la coordinadora ho veiem amb empatia.
Diria que la decisió del tribunal ja és presa. I que posem poc èmfasi en el fet que si estàs fora del regne no estàs a la presó. Només acabes a la presó si ets dins el regne. Independentista? Sí, independentista dels borbons, sóc jo.
El règim abans venia la il·lusió de Podem i ara ven la por de Vox. És interessant de veure que després de cada elecció… Catalunya és un altre país. Elecció rere elecció es veu que hi ha guanyat una altra gent. Que hi ha una altra correlació. I que allò que ha passat al partit de la dreta a Catalunya –bàsicament desaparèixer– no ha passat al de la dreta espanyola, que encara aguanta. O que hi ha aparegut la CUP, molt diferent de Podem. El règim ha posat èmfasi a sostenir el centre i no ha arribat a aguantar el lateral. Podem se’ls ha gastat i ara treuen Vox. Ja ho veurem. Mira, Puigdemont està exiliat i Pablo Iglesias, en un xalet a Galapagar. Això t’explica la situació.’
