La mala tarda de Tertsch amb l’exposició de Catalunya i la carambola de Puigdemont

L’eurodiputat malcarat i ultraespanyolista ha aparegut de sobte entre la munió de gent que assistia a la inauguració de l’exposició sobre les contribucions de Catalunya a Europa que es feia al vestíbul del primer pis del Parlament Europeu, a Brussel·les. I ha cridat “colpistes, colpistes!” mentre l’eurodiputat Toni Comín deplorava que els serveis de la cambra haguessin retirat una de les fotografies de l’exposició, la d’una urna de l’1-O que duien als braços els votants del referèndum. Però el crit de Hermann Tertsch ha restat ofegat, s’ha sentit intimidat i ha acabat fent-se fonedís. L’exposició, que llueix molt i que és una de les primeres coses que veuen els visitants que pugen a la primera planta del parlament, ha agafat més volada per l’intent de censurar-ne aquella fotografia, per la ràbia i els crits d’eurodiputats i visitants espanyolistes i perquè ha entrat en la carambola virtuosa amb què Carles Puigdemont avui ha pogut justificar que sigui l’home de qui tothom està pendent en la política espanyola.

La fotografia censurada és aquesta:

El personal de Ciutadans a l’eurocambra ahir s’esquinçava les vestidures quan la va veure, aquella urna tan grossa en aquell lloc de pas de tothom. Adrián Vázquez s’aprofitava una altra vegada de la seva condició de president d’una comissió parlamentària i enviava una carta “urgent” a tots els eurodiputats perquè es retirés aquella fotografia, i avui finalment els serveis de la cambra hi han accedit. L’explicació que fonts parlamentàries han donat a VilaWeb és que no havia estat inclosa en el dossier inicial de l’exposició, i amb els escarafalls de Ciutadans n’han tingut prou per a retirar-la.

Tot i que han originat l’efecte contrari al pretès, l’efecte Streisand, perquè aquesta censura ha fet, precisament, que se’n parlés més, tant de l’exposició com de la imatge. De fet, el butlletí d’informació Brussels Playbook del diari Politico, el més influent i que tothom llegeix dins l’anomenada bombolla brussel·lesa –és a dir, dins de les institucions europees i entre les empreses i grups de pressió diversos que hi conviuen–, se n’ha fet ressò a propòsit precisament de “la ira espanyola per l’exposició dels separatistes catalans”. I ha fet una mica més grossa, una mica més visible, una de les condicions de què parlava Puigdemont en la conferència del matí: la necessitat de posar fi a la criminalització del Primer d’Octubre i de tots els qui hi van participar, d’acabar la persecució de l’independentisme.

El cas de l’exposició, tant per allò que il·lustra com per allò que significa, n’és un exemple. Assistents de PP i Vox la rondaven des d’ahir, enregistrant-ne imatges, posant-la sota sospita; visitants espanyols que eren a l’eurocambra acreditats pel PP en feien befa. I Herman Tertsch provava –debades– de boicotar-ne la presentació que en feia Toni Comín. “Ens sembla lamentable que una institució com el Parlament Europeu hagi caigut en la trampa dels autoritaris i s’hagi trobat obligada no sabem en nom de què a exigir-nos que retiréssim aquesta foto. No hi ha paradoxa més gran que un parlament, que és la casa de la democràcia, obligui algú a retirar una foto d’una urna”, lamentava Comín.

Tertsch feia mala cara, però ja no ha cridat més. Semblava que l’intimidés la presència, just al seu costat, de Jami Matamala, que li ha fet algun comentari discret sobre el seu esgarip ofegat, i ha callat. Just en el moment que arribava, entre el públic, l’eurodiputada Clara Ponsatí, que ha anat a la inauguració de l’exposició però que, en canvi, no ha assistit al matí a la conferència de Puigdemont. Una absència destacada.

Mentrestant, Puigdemont insistia, en el seu torn de paraula, a criticar la censura de la fotografia de l’1-O –el referèndum com a mostra també del caràcter pioner de Catalunya en la defensa de drets i llibertats a Europa– per part de l’eurocambra. Però alhora celebrava el fet de poder fer i difondre l’exposició en català, una llengua que, tal com expressava gairebé amb convenciment, espera que pugui ser aviat oficial a la UE, amb la cita cabdal del 19 de setembre, quan el Consell de la Unió Europea tindrà damunt la taula la petició feta per la part espanyola, arrencada en la negociació sobre la configuració de la mesa del congrés.

I això també s’ha sabut avui, justament: que la petició ja és a l’agenda del Consell de la UE. Una qüestió que Puigdemont ha brandat en la seva conferència com un exemple de com assegurar els compromisos adquirits en una negociació, en un missatge clar enviat a ERC: “El compliment dels compromisos per avançat és una manera de verificar; d’aquí ve la importància que la llengua pròpia de Catalunya sigui reconeguda el dia 19 com a llengua oficial de la UE i es pugui desplegar una política lingüística de nova generació que n’asseguri la supervivència.”

Tot plegat, la conferència de Puigdemont, l’exposició i la fotografia de dilluns amb la vice-presidenta espanyola Yolanda Díaz, al Parlament Europeu mateix, que exemplificava una altra de les condicions de què avui parlava el president, la del reconeixement i legitimació de l’independentisme i d’ell mateix com a contrapart, han exasperat els sectors polítics més espanyolistes, tant a Madrid com a Brussel·les. I la cara de Hermann Tertsch avui n’era una mostra, enfadat i resignat perquè allò que pretenia silenciar avui és una mica més conegut.