Quan el ministre espanyol sembla soci de la Plataforma per la Llengua

Aquest matí el ministre espanyol d’Afers Estrangers semblava que s’havia fet soci de la Plataforma per la Llengua. “No parlem de llengües minoritàries. Són llengües que parlen milions de persones. Els diré que el català el parlen més de deu milions, la qual cosa el situa per damunt de moltes llengües que són oficials i idiomes de representants que avui seran a la reunió”, ha dit José Manuel Albares, que presidia la reunió que havia de votar l’oficialitat del català, el basc i el gallec. El govern espanyol s’ha esforçat per escenificar un suport total i absolut a aquestes llengües fins ara mai vist, una manera de posar la bena a la ferida que vindria després, quan els estats membres han decidit d’ajornar la votació. Un canvi d’actitud que ha sorprès la premsa europea, que a primera hora destacava com una novetat que els governs espanyol i català remessin en la mateixa direcció.

Per contra, Albares ha volgut fer veure que la petició d’ara no s’emmarca en les negociacions amb l’independentisme i ha dit que explicaria als altres estats que la proposta d’avui era un pas més en un llarg camí per dotar de drets les comunitats lingüístiques catalana, basca i gallega, passant per Zapatero el 2004 i arribant a la petició de l’any passat perquè es pogués parlar en català al Parlament Europeu. No ha dit, però, que tots aquests passos –que per ara no han menat enlloc– no els han fet per un respecte genuí al plurilingüisme, sinó a canvi de vots de l’independentisme.

Sigui com sigui, Albares s’ha plantat a la reunió sabent que avui no s’aprovaria la proposta. Ja ho havien comunicat els altres representants europeus a la reunió preparatòria de divendres, i avui cada ministre o secretari d’estat que s’aturava a parlar amb la premsa era tant respectuós amb el plurilingüisme com prudent amb els tempos per aprovar-ho. Només Eslovènia, amb poc més de dos milions d’habitants i parlants de l’eslovè, ha mostrat un suport clar a la proposta. “Entenem el desig de tothom que parla un idioma que és reconegut oficialment per un estat membre, de voler que sigui també llengua oficial a la Unió Europea”, ha dit Marko Štucin, ministre d’Afers Europeus i Estrangers.

La resta d’estats han repetit els dubtes sobre com afectaria en l’operativitat que aquestes tres llengües passin a ser oficials a les institucions europees, ja que no només s’haurien de traduir les intervencions dels representants polítics, sinó tots els documents legals passats i futurs, i el cost que tindria, que el govern espanyol s’ha compromès a assumir. La intervenció més sorprenent ha estat la d’Anders Adlercreutz, ministre d’Afers Europeus de Finlàndia, que ha parlat en català per dir que, si bé es considera “gran amic de la cultura catalana”, veia precipitat aprovar-ho avui.

Tanmateix, les qüestions logístiques i econòmiques no han estat les úniques traves que s’han exposat a la reunió. Suècia també pateix per si aquest debat es repeteix en el futur amb altres idiomes que es parlen a la Unió Europea, però no tenen l’estatus d’oficial. “Quines conseqüències tindrà? Hi ha moltes llengües minoritàries a la Unió Europea que no són llengües oficials, així que s’ha d’abordar tant les conseqüències legals com financeres” ha dit Jessika Roswall, ministra d’Afers Europeus. A Suècia, com en altres països nòrdics, existeixen comunitats russòfones, i amb la situació geopolítica actual seria curiós encetar un debat sobre si el rus ha de ser oficial a la Unió Europea. En un sentit similar, era especialment interessant escoltar la intervenció de Laurence Boone, secretària d’estat d’Afers Europeus i Estrangers de França, ja que en el territori que governa també s’hi parla català i basc, així com bretó, cors i occità, llengües que també podrien voler ser oficials a la Unió Europea. Tot i això, ha contestat als periodistes que “no tenen por” i que ajudarien Espanya amb aquesta qüestió.

Per tal d’anul·lar l’argument de l’efecte dominó, Albares ha expressat que el règim lingüístic de l’estat espanyol, on són tan oficials el castellà com el català, el basc i el gallec, és diferent de qualsevol altre estat europeu; una manera de dir que la proposta d’avui no obre cap porta futura.

L’eufòria d’Albares que contrasta amb la realitat

N’hi ha hagut prou amb uns quaranta minuts perquè quedés clar que no hi havia, ni de lluny, unanimitat per a aprovar avui l’oficialització del català, el basc i el gallec, però Albares ha comparegut posteriorment vestint-ho d’avenç històric. “El govern espanyol ha complert avui amb el seu compromís“, ha dit, i ha afegit: “Tal com vaig demanar per carta el 17 d’agost, avui hem posat en marxa, aquí a Brussel·les, la reforma del reglament número 1 del règim lingüístic de la Unió Europea.”

Ha desgranat els arguments exposats, i tot seguit ha confirmat el que ja es donava per fet: “Alguns estats membres han demanat més temps per a analitzar la proposta, el seu desenvolupament i implantació. Per aquest motiu, hem acordat de continuar treballant per a donar resposta i canalitzar els comentaris dels estats a aquesta proposta espanyola.” Així i tot, s’ha esforçat a remarcar, i ho ha dit dues vegades, que cap estat membre no havia manifestat la intenció d’aplicar el seu dret de veto a la proposta, tot indicant que hi continuarien treballant, sense marcar cap data.

I aquí hi ha el problema, perquè aquesta puntada de peu endavant és un escull important en la negociació amb Junts i ERC per la investidura de Pedro Sánchez. Per això Albares hi ha volgut imprimir un to èpic, i per això s’ha tret de la butxaca un caramel·let per seduir els partits catalans. Si els estats membres esgrimeixen com a dubtes els problemes logístics que suposaria l’oficialització de tres nous idiomes, ho podem deixar per ara en només un, el català: “S’han plantejat períodes transitoris i gradualitat de la mesura, i hem proposat de començar el desplegament primer del català, i seguidament amb les altres dues llengües.”

I perquè el català? Per dos motius. El primer, la insistència dels representants polítics catalanoparlants per fer oficial el seu idioma (el 1987 el Parlament de les Illes ja ho va demanar), i el següent per una realitat demolidora: el català el parlen vora deu milions de persones arreu dels Països Catalans i és la tretzena llengua més parlada de la Unió Europea, per davant d’altres idiomes que sí que són oficials com el búlgar, el danès, l’eslovac, el finès, el croat, el lituà, l’eslovè, el letó, l’estonià, el maltès i el gaèlic. En canvi, el gallec el parlen poc més de dos milions de persones i el basc ni tan sols arriba a un milió. Aquesta priorització, ha dit Albares, no representa deixar de banda el gallec i el basc, però sí que ha estat una gerra d’aigua freda per la voluntat que sigui oficial ben aviat. Hi ha el cas recent del gaèlic, l’idioma d’Irlanda, que es va acceptar com a oficial el 2005, però no va funcionar com a tal fins al 2022.

Junts trencarà la baralla?

Ara el dubte és com caurà l’ajornament de l’oficialització en les negociacions per la investidura de Sánchez. És cert que encara hi ha dues dates possibles per a aprovar l’oficialitat del català abans que es convoquin eleccions anticipades –el 24 d’octubre i el 15 de novembre–, però no és clar que ni tan sols llavors pugui aprovar-se, ja que Albares ha evitat d’esmentar cap data concreta i que ara la proposta comença el llarg camí dels grups de treball. Tot el que ha pogut dir és que “per part d’Espanya la voluntat és avançar tan de pressa com es pugui.”

De moment, el govern català ha retret a l’espanyol que no hagi fet prou perquè els socis europeus ho aprovessin avui mateix. “És qui en té l’obligació i la responsabilitat i han fallat a deu milions de ciutadans europeus”, ha dit la portaveu Patrícia Plaja, que ha parlat d’oportunitat històrica desaprofitada. “No s’han aconseguit els resultats esperats. Demanem al govern espanyol que faci el que calgui”, ha afegit. En canvi, Míriam Nogueras, portaveu de Junts al congrés, ha parlat avui de “dia històric” per als catalanoparlants i ha reconegut “l’esforç” del PSOE per mirar que s’aprovi.

També s’haurà de veure com reaccionen el PNB, EH Bildu i el BNG, també imprescindibles perquè Sánchez sigui president, al lleig que els ha fet avui el ministre espanyol a les seves llengües, que també queden als llimbs de la burocràcia europea, però per darrere del català.