Crònica d’un Sant Jordi efervescent

Aquest dissabte de Sant Jordi començava mandrós, assolellat, sense ni un núvol, amb molt de blau. Un Sant Jordi que costava desvetllar, perquè era dissabte i no calia matinar i no calia córrer ni comprar roses per a les companyes de la feina i res. De mica en mica les parades de llibres i de roses anaven florint al centre de la ciutat i també, com cada any, s’estenien als barris és clar. Però la mandra durava poc i cap a les 11.00 el mecanisme gairebé automàtic que posava en marxa la festa estava enllestit i la gent també estava vestida, neta i polida per baixar a passejar pel centre, amb les criatures, amb els cotxets, amb els amics, els companys, amb les parelles ben acabades d’estrenar, o amb les parelles de tota la vida.

Primera parada, l’hotel Regina

A les 10.00 l’Hotel Regina del carrer de Bergara ja anava ple. Ple de què? D’editors, periodistes, escriptors i, sobretot, de molts intrusos del món literari que tenien novetat i que també tenen un espai en la diada. Els primers escriptors que identifiquem dins de l’hotel Regina són Màrius Serra, amb el seu uniforme hawaià i en Carles Porta, un dels periodistes més arriscat, afinat i ben documentat del país, autor de dues novetats enguany: ‘L’amic del president’ (La Campana) i ‘Li deien pare’ (Pòrtic), una recerca escruixidora sobre un cas real de pederàstia. Cal recordar que Porta és autor d’un dels èxits recents del nou periodisme del país, ‘Tor, set cases i tres morts’ (La Campana).

Però el primer amb el qual creuem les primeres impressions del matí és amb Pep Puig, premi Sant Jordi per ‘La vida sense Sara Amat’ (Proa). Per en Pep Puig aquest és el seu primer Sant Jordi i ell, un «outsider» rematat, no se’n pot estar de mostrar-se original en els plantejaments de la festa: ‘Tinc la sensació que no sóc autor. Si t’he de ser franc, mai m’havia sentit més allunyat de ser autor. Però trobo que això no hauria de ser. Però m’adono que és l’autor mediàtic qui sustenta la festa avui en dia.’ Li fem notar que aquest fenomen es produeix d’uns pocs anys cap aquí. Però ell ho veu així: ‘Avui qui sustenta la indústria editorial és l’autor mediàtic. L’autor literari queda amagat, com queda amagada la literatura. I potser ha de ser així’, conclou.

Entre el bullici que atabala, just abans de recollir els autors per fer la foto de família, ensopeguem amb el conseller de Cultura, Sant Vila. Li preguntem què n’espera de la festa. La resposta, d’una obvietat aclaparadora: Que no només es comprin llibres, sinó que també es llegeixin, perquè la lectura és fonamental per un país amb cara i ulls. El conseller hauria d’haver parlat amb el poeta i músic Víctor Obiols, guanyador del premi Carles Riba de poesia. ‘Com va?’, li demanem. Ens assenyala una taula llarga de fusta amb un centre de flor seca i un escampall de llibres per sobre. Ens fa notar que no n’hi ha cap de poesia. I es deixa anar: ‘I això, per què? Que els tenen amagats? Certament no són un valor comptable (només cal veure la dotació dels premis de poesia en aquest país), però ja hi estem avesats. I tot i la poca difusió de la poesia, el premi Carles Riba encara és un premi que dóna visibilitat. Ho noto. Però és trist adonar-se del poc interès que suscita la poesia (amb excepcions que confirmen la regla, com Joan Margarit). Ara, sempre ha estat així. Això no és nou. I, tanmateix, la poesia se’ns fa necessària quan la coneixem i la busquem per viure. I caldria que entrés en el món de l’educació, com la música. És ben demostrat els beneficis que comporten aquestes arts en països on els donen una presència important a les escoles.’

Trobem en aquesta primera hora altres escriptors i editors, expectants, animats. Un d’ells, Joanjo Garcia, que ve de València, és el premi Ciutat d’Alzira de novel·la amb ‘El temps és mentida’ i aquest és el seu primer Sant Jordi. I com l’afronta? Diu: ‘M’ho prenc més com una experiència personal que professional. I de moment el que veig ho trobo sorprenent. I comenta que aquesta novel·la, que ell va escriure amb voluntat molt provocadora, no ha tingut la visibilitat que imaginava pel tipus de novel·la que és. I li preguntem com viu el fet de pertànyer a una nova generació de joves narradors, de la qual ell és un dels pocs exponents visibles al País Valencià. Comenta: ‘Després de vint anys de marginació, de moure’ns en espais marginals i sense visibilitat possible, els joves encara no hem tret el cap. També és veritat que encara hem de demostrar molt del que som.’ Joanjo Garcia no vol reivindicar-se com a generació i prefereix reivindicar-se pel que fa i pel que aquests escriptors fan. Uns escriptors joves que Garcia està convençut que seran molt exigents amb el que facin. Ara, per exigents la presència de dues dones escriptores de bandera, en revolució: Gemma Pascual i Esperança Camps, bandera de l’ètica política i el fer cívic.

Empar Moliner, signant els exemplars de dos en dos

Sortint de l’hotel Regina caminem de costat amb el Jordi Nopca (per molts anys!), periodista literari del diari Ara. Travessant la plaça Catalunya ens en passa una: un grup de nois s’han tirat per terra, de panxa enlaire i mouen els dits de les mans i les cames com si no es poguessin incorporar, indefensos. En Nopca, sempre ràpid i imaginatiu, diu que estan representant ‘La transformació’ de Kafka. Ho preguntem a un d’ells. Ens adonem que porta fulard. És d’un esplai i ens aclareix que fan un «flashmob». Li preguntem si representen ‘La transformació’ o ‘La metamorfosi’ (el debat és obert) de Kafka. Diu que no, que només fan d’escarabats. (!).

Arribem a una parada on se suposa que signa Empar Moliner el seu llibre de relats ‘Tot això ho faig perquè tinc molta por’. No hi és. La cua és llarga. Tan aviat com arriba una munió de mòbils s’enlairen per fer-li una foto. Es posa a signar, tranquil·la però concentrada, constant, educada amb els lectors, sense estridències. Fa goig de veure que els lectors de l’Empar Moliner li tenen devoció, els hi espurnegen els ulls. S’hi acosten amb respecte. Li demanen amb timidesa si s’hi poden fer una foto. Li donen les gràcies. I molts d’aquests lectors devots porten els llibres a parells perquè els hi signi. Un periodista radiofònic s’hi acosta i li fa notar que el seu llibre és entre els favorits a ser dels més venuts aquest Sant Jordi. Ella, sense deixar de signar, li respon: ‘Això només ho diuen per després poder dir que el llibre i l’autora no han acomplert les expectatives.’

Continuem la passejada i anem a veure a un altre autor que sembla que tindrà el favor dels lectors, Sergi Pàmies i el seu ‘Confessions d’un culer defectuós’ (Empúries). No té una cua de les que criden l’atenció sinó que és un degoteig constant de lectors que amb aquest llibre descobriran el Pàmies literari, perquè a la majoria de lectors d’aquest volum els mou la passió culer i la sintonia que han establert amb l’autor a través de les seves aparicions mediàtiques, en ràdio i televisió.

—Què farem avui?
—Avui guanyarem bé. Jo crec que la lliga la guanyarem, però patint, és clar.

A la mateixa parada però a l’altre extrem hi trobem Carles Capdevila. Durant aquella estona s’acaben els exemplars dels seus dos llibres a la parada: ‘Entendre el món’ i ‘Educar millor’, tots dos publicats per Arcàdia. Ens comenta: ‘Estic aprenent molt sobre les combinacions estranyíssimes de noms que existeixen i també sobre les noves famílies. Quan pregunto: ‘A qui el dedico, el llibre?’, es veuen forçats a explicar-me la vida. I m’adono que no es pot donar res per suposat.’

Mentre uns acaben d’enllestir les signatures, a un costat trobem esperant torn el cuiner Ferran Adrià, que acaba de publicar ‘T’ho explico a la cuina’ (Beascoa). Li recordem el Sant Jordi que va presentar ‘El menjar de la família’, un èxit absolut. Ens diu que aquest llibre va encara més enllà i assegura que la gran diferència entre aquell 2012 i avui és que fa quatre anys els nens no volien cuinar i avui sí. El programa ‘Masterchef‘ ha marcat una diferència brutal.

L’«Off Sant Jordi»

Al migdia, després de passejar-nos pel Sant Jordi de parades i d’autors que apareixen als mitjans, ens preguntem si un altre Sant Jordi és possible. Per descobrir-ho, ens endinsem pel barri de Sant Pere on la llibreria Calders i altres socis «santjordians» s’han atrevit a plantejar un «Off Sant Jordi» a l’Antic Teatre del carrer Verdaguer i Callís. Arribar-hi és trobar el paradís: un pati amb una figuera al mig, amb unes parades de llibres amb predomini de les editorials petites, amb un bar i un espai per a la literatura infantil i juvenil, amb tallers familiars… Oh! Potser sí que pot existir un altre Sant Jordi! Isabel Sucunza de la llibreria Calders defensa aquest format lliure d’aglomeracions, on té identificat el públic i pot oferir una selecció de llibres que són els que la llibreria recomana.

Fent de llibreter hi trobem l’escriptor Víctor Garcia Tur, dissenyador gràfic, autor del darrer premi Marian Vayreda, ‘Els ocells’ (Empúries). Diu que signarà a la llibreria Laie del CCCB a la tarda, però que més tard uns personatges emmascarats signaran en nom seu a la llibreria Documenta. Que ell avui treballa per la Calders, que el món del disseny gràfic es troba en hores baixes. I entre la gent que saluda Isabel Sucunza hi trobem la traductora Anna Casassas. Viu a França però com que és la traductora de Claudio Magris al català, no s’ha volgut perdre ni el pregó ni les signatures de l’autor de Trieste. I ens explica que Magris és tan amable i amb tan de sentit de l’humor, que ha gaudit molt de poder parlar amb els lectors aquest Sant Jordi i que ella fins i tot n’ha vist un que portava tots els llibres de Magris traduïts perquè els hi signés. Dit això, li pregunten si la trobem a l’Antic Teatre com a refugi de les riuades de gent. Casassas ens explica que feia molts anys que no vivia un Sant Jordi a Barcelona, que hi ha molta gent i que hi ha molt de folklore, però que tot i així és bonic. I diu que a l’Antic Teatre s’hi pot respirar.

Les perles del dinar del Grup 62

A l’hora de dinar ens dirigim a l’hotel Condes de Barcelona on ja és tradició que el Grup 62 convidi els seus autors i periodistes i personalitats polítiques i de l’àmbit social a fer un recés i menjar un pica-pica a peu dret. Allí ens trobem a l’escriptor Martí Domínguez, autor de ‘La sega’ (Proa). Està content perquè s’acaba d’anunciar que la seva novel·la ha guanyat el premi de la crítica catalana. Les primeres declaracions les recollim amb la periodista Valèria Gaillard del Punt Avui. Ens diu: ‘Home, aquest premi demostra que allò microlocal s’ha convertit en una història universal, on tothom s’hi pot sentir reflectit i interpel·lat.’ El llibre ha funcionat molt bé fins ara i ja es troba a la quarta edició. Aquest premi li donarà un altre impuls de visibilitat. I assegura: ‘Constato l’entusiasme espontani per la novel·la. I us explicaré una anècdota que m’ha passat avui que és brutal: els primers que han volgut que els signés el llibre s’han presentat tot dient-me que eren familiars d’Epifani, el que tiraren pel barranc lligat a un ase. Efectivament és un dels episodis que es narra en el llibre. Els nebots d’aquest bon home que la guàrdia civil va assassinar durant el franquisme viuen a Barcelona. I m’han preguntat si els fets que explica la novel·la són reals. Quan els he preguntat a qui volien que dediqués el llibre m’han dit: A la memòria d’Epifani Pitarch!’

‘La vida sense Sara Amat’ al cinema

Una altra perla que ens emportem del dinar al Condes de Barcelona és la confirmació per part de la productora Isona Passola de la voluntat de portar al cinema l’últim premi Sant Jordi, ‘La vida sense Sara Amat’ de Pep Puig. El contracte és signat i ara han de cercar el finançament. Ens diu Passola una mica prudent: ‘Serà pel·lícula si tot va bé. La somniem, que vol dir que hi treballem. Ja s’escriu el guió i s’ha encomanat l’entusiasme entre l’equip.’ I rebla l’escriptor: ‘La il·lusió ve donada perquè hem entès la novel·la tots plegats. La tradició de Truffaut és en l’essència del projecte. Un projecte de pioners.’

Del dinar també en traiem la tertúlia futbolística i les teories i explicacions de Sergi Pàmies al voltant de l’entrebanc que ha patit del Barça aquestes últimes jornades futbolístiques. També perquè aquest vespre se celebra un any més ‘Lletres, al camp!‘.

Un tancament amb ‘el jovent’

El llibreter Damià Gallardo ha tingut l’encert d’aplegar durant una hora a alguns dels joves que han tret novetat enguany. Així, s’han trobat a mitja tarda: Albert Forns, premi Llibres Anagrama per ‘Jambalaia‘; Víctor Garcia Tur, autor de ‘Ocells’, premi Marian Vayreda (que anomena la colla d’escriptors de nova fornada com ‘el jovent’); Joan Todó amb l’aplec de contes que titula ‘Lladres’; Miquel Adam amb ‘Torero d’hivern’, que també són contes; Anna Ballbona, finalista del premi Llibres Anagrama per ‘Joyce i les gallines’; Alicia Khopf, premi Documenta per ‘Germà de gel’; i Marina Espasa amb ‘El dia del cèrvol‘.

Els hi hem demanat que ens expliquin alguna anècdota. N’hem recollit algunes: Joan Todó conta que una parella li ha comprat el llibre perquè es pensaven que era el fill del cosí de Lluís Maria Todó. Miquel Adam ha identificat una jove brasilera només per un «si» avellutat dit a prop de la parada i l’ha convençuda perquè es quedés la novel·la de Stefanie Kremser, ‘El dia que vaig aprendre a volar’. Marina Espasa ha hagut de fer un discurs de mitja hora a llibreters i periodistes de diferents països europeus. L’anècdota d’en Forns també és molt sucosa: ‘Coincideixo amb l’Antonio Baños a la parada de La Central. El trobo molt guapo i li dic. Ell em diu que li agrada molt la meva gavardina. Llavors l’Anna Ballbona, aixafa-guitarres, se’n fot dels nostres «piropos» mutus. “Som un exemple de noves masculinitats”, li dic jo. “Estem redefinint l’heteropatriarcat!”, rebla ell.’ I Anna Ballbona ha explicat que a primera hora de la diada ha viscut un bany de realitat sobre el que també és el Sant Jordi: a la FNAC li ha tocat signar entre el grup de rock alternatiu Vetustar Morla i el president de Catabria, Miguel Angel Revilla, a qui alguns li cridaven: ‘Eres mi héroe‘ i ‘Quedemos que seas el nuevo presidente de España!’ Uf. Al vespre ha plogut.