El mirall de Llach ensenya un independentisme dispers però tossut

A la línia vermella del metro, una senyora amb una brusa i un collaret de perles llegeix el diari Expansión, totalment indiferent al seu entorn: un estol d’imminents manifestants que duen la samarreta blau fosc de l’Assemblea Nacional Catalana. “Via fora!”, hi diu l’estampa. Fa una xafogor molt pesada.

El pla original de l’Assemblea eren quatre columnes de gent que confluïssin finalment a la plaça d’Espanya de Barcelona. Els assistents, però, semblen haver-s’ho pres al seu aire i la immensa majoria se’n van cap a la plaça d’Espanya per un dels quatre recorreguts prevists: a tocar de les cinc de la tarda, una gernació avança per la Gran Via de Barcelona. A primer cop d’ull sembla que hi ha més gent que no l’any passat. Amb la perspectiva mig inclinada, l’avinguda es veu molt plena. Però enguany sembla que s’hi parla menys de política, no hi ha tants càntics, ni tants cartells, ni tantes banderes.

El trajecte per la Gran Via té un punt de casolà. En una paradeta sona “Podré tornar enrere”, de Sopa de Cabra. Les converses al vol són banals: “Jo em vaig quedar meravellat”, diu un senyor, “perquè és veritat que a mi els creuers tampoc…” Amb un parell de taules de fusta, una dona ven pins, xapes i polseres d’estelades de tota mena. “Imant d’ikurriña”, 1,5 euros. En una altra, preus més alts: “Polo 1714”, 20 euros; “Bossa Daniel Cardona”, mite de l’independentisme insurreccional dels anys trenta, 12 euros.

Tampoc no hi ha tants cartells fets a mà. N’hi ha molts d’impresos que es van posar de moda fa un parell de diades: “Exigim la independència”, “Govern dimissió”. Els fan, al seu aire, uns senyors de Palamós, i a fe de Déu que tenen una bona xarxa de distribució. També n’hi ha uns quants amb variacions del lema “1 d’octubre, ni oblit ni perdó”. Un senyor en branda un que diu: “Els catalans només tenim una solució: independència”. “Als desconeguts, sempre en català”, fa un altre. I el més curiós, fet amb retolador i lletra de pal: “Aneu traient-li pols al Marchena, que tornem!”

A Sants, el president Aragonès es venta amb un ventall de Parlem. Enguany hi és: l’any passat no hi era perquè va considerar-ho una manifestació “contra els partits” i, al cap d’un mes, el govern se li va trencar. A la Gran Via, mentrestant, la pancarta més gran és la del partit xenòfob Aliança Catalana, que estratègicament l’estén de banda a banda del carrer. La sensació que encapçalen alguna cosa s’evapora de seguida, perquè rere la desena de persones que aguanten la pancarta amb prou feines hi ha ningú més: un forat els separa de la resta de manifestants. 

Una mica més enllà, una banda encadena garrotins. “Per a poder fer un poble lliure, amb totes les seves gents, cal tenir la voluntat, però també bons instruments!”, fa un senyor. “Ja va dir el president Pujol que m’han donat una deixa, però d’aquest instrument no n’he tingut mai cap queixa!”, de la vera, vera, vera de Sant Joan. Al cap d’una estona, una banda més petita canta “Cal que neixin flors a cada instant”, de Lluís Llach.

Ben a la vora la plaça d’Espanya, a les cinc ja tocades, no hi ha cap càntic. L’any passat era força unànime el clam de “Govern dimissió”, però enguany el rumb de la manifestació sembla més difús. “Govern dimissió” només es canta amb contundència al final de tot, quan la presidenta de l’Assemblea, Dolors Feliu, fa el seu discurs i demana eleccions. Mentrestant, timidesa i converses disperses. Tan sols uns crits esparsos d’independència, de tant en tant. “No han vingut perquè tenien no sé què –diu una senyora–; són uns independentistes de merda.” La dona que l’acompanya menja un gelat mentre fa que sí amb el cap.

Abans del moment culminant, els carrils per a cotxes de la plaça són buits, limitats amb cintes de plàstic que la gent respecta escrupolosament. A poc a poc, es van omplint. Hi ha un grup de gent ja fidel a les manifestacions de la Diada: els independentistes de Biafra, una regió sota control de Nigèria, que se’n va alliberar breument, del 1967 al 1970. Són una vintena.

Al costat, una dona sosté, amb una mà, un pal molt alt amb una senyera al capdamunt, i amb l’espatlla s’enganxa el mòbil a l’orella, explicant al seu interlocutor quines opcions té per a sopar. A l’ombra d’uns domassos publicitaris que pengen d’un fanal, una fila de persones aprofita l’ombra. Al peu de la torre veneciana de l’esquerra, una colla fa ball de bastons, tota vestida de negre. Força gent duu al pit adhesius que diuen: “Hi som.” La reivindicació, davant la Fira de Barcelona, és que la plaça d’Espanya s’ha de dir Primer d’Octubre. Un senyor amb una frondosa tofa blanca i rinxolada porta una placa força realista amb el nom canviat. Carrer de Tarragona enllà, oneja una estelada vermella i verda dels Daltònics per la Independència.

Cada columna, un dels valors que haurien de fonamentar la república. Primer, la Llibertat, representada per un corriol vingut de la Ciutat de la Justícia. Segon, la Llengua, amb origen a l’escola Proa, al barri de la Bordeta. Tercer, País, “per una major qualitat de vida”, provinent de l’Estació de Sants. I quart, Sobirania, “per la independència econòmica”, la que ve de la plaça de Letamendi, on hi ha l’Agència Tributària. Davant la Fira de Barcelona, un noi comenta a una amiga seva: “És graciós perquè podria ser el contrari: la Fira representa els mercats, al costat hi ha una comissaria de policia, al costat una antiga plaça de toros i al costat, un hotel de luxe.”

L’acte amb els parlaments té poca tracció. Un dels presentadors, l’ex-diputat i periodista Albano-Dante Fachin, reivindica: “Hi som perquè volem la independència del nostre país i mai no ens rendirem.” L’altre, l’editora i escriptora Iolanda Batallé, crida “Via fora!” repetidament i convoca els primers crits multitudinaris d’independència. Tots dos, com gairebé tota la resta d’oradors, tenen un record per la lingüista Carme Junyent, morta fa poc més d’una setmana. Fachin cita el president Macià: “El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per a tapar covardies.” És curiós, si a Google hi cerques la frase, el primer resultat t’enllaça un piulet que el president Aragonès va fer l’any 2015.

La resta de discursos són desiguals. Cèsar Lagonigro, membre de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya, critica la repressió del dret de protesta, i, en parlar de Felipe VI, els xiulets i crits ofeguen el parlament. En prendre la paraula la poetessa Marta Pessarrodona, que parla amb un to baix, el centre de la plaça es comença a dissipar. La gent reprèn converses paral·leles. Pessarrodona, que reivindica els Països Catalans, va seguida de Sergi Perelló, de la Intersindical, que demana “la plenitud social i nacional”; i Mònica Roca, presidenta de la Cambra de Comerç, que blasma el dèficit fiscal amb un gran rebombori de tambors i cridòria prou a prop de l’escenari.

La plaça es buida considerablement abans de parlar els organitzadors. Mentre Lluís Llach puja a l’escenari, un senyor davalla Gran Via enllà amb un rètol que diu “Fins als ous”. El cantant declama amb gran volum que “això no és cosa de tres esbojarrats ni de tres despatxos” i demana canvis al govern perquè “això ja no és admissible”. Però sobretot té un punt de profètica, mentre creix la dispersió, la petició que fa als manifestants: “Mirem-nos al mirall i fem-ho amb franquesa. Desunits perdem la força i el tremp.”

La cosa ja s’ha disgregat molt quan arriben els crits més gruixuts: aquell de “Govern dimissió” i un altre que, significativament, s’ha sentit menys que altres vegades, “Puigdemont, el nostre president”, però que a última hora ressona amb força. I l’ànim s’encén una mica quan Feliu fa finalment un discurs contundent contra la negociació amb el govern espanyol. “No volem més intents d’encaix dins l’estat espanyol –diu–: independència o blocatge, independència o eleccions!” 

Quan ja fosqueja, uns quants rius de gent s’escampen per la Gran Via. Sota un semàfor, mentre el trànsit continua tallat, un pare amb un nen a l’espatlla toca la flauta i balla al ritme d’un trombó. I, de sobte, vora dues-centes persones que ja semblen separades del gruix de la concentració ballen al so d’una timbalada, amb tot d’instrumentistes vestits amb una samarreta lila que declara “Drumbala”.

La impressió és que ha estat una manifestació més afirmativa que no productiva, sense un rumb clar però plena de gent que també hi serà l’any vinent. El metro és ple i no s’hi pot passar. A la boca de la parada de Rocafort, un cartellet adorna l’angle d’una parada: “Aigua fresca (la voluntat).”