Pares, fills i avis defensen la Casa Orsola: “No esteu sols”

Obre un dels porticons verds que contrasten amb el groc de la façana. Surt al balcó i encén un cigarret. Beu un cafè encara fumejant i, a poc a poc i mentre parla amb gent que podrien ser els companys de pis, menja una torrada. Va abrigat i porta la caputxa de la dessuadora de sota l’abric posada. Són les vuit del matí d’un divendres de gener i fa fred per vist que és Barcelona. Exhala el fum del tabac i abaixa la mirada. A sota, al carrer, hi veu desenes de persones concentrades davant el portal. Som al número 137 del carrer del Consell de Cent, cantonada amb el carrer de Calàbria, davant la Casa Orsola on, avui, hi ha previst el primer intent de desnonament. En Josep, després de més de vint anys a l’edifici, és possible que es quedi sense casa. El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU, propietat d’Albert Ollé Bartolomé, va comprar l’edifici sencer i va voler-ne fer fora els llogaters per fer-hi lloguers de temporada amb el preu triplicat.

La majoria dels assistents fan cara de son. Alguns han passat la nit al ras per evitar el desnonament. Han passat fred i han dormit poc, i es freguen els ulls per treure’s les lleganyes que encara els queden. Pau Cuadern, amb les mans a les butxaques i la màrfega blava plegada cilíndricament i desada a la motxilla que porta a l’esquena, explica que, amb un grup d’amics, han volgut venir-hi a dormir perquè és un cas “important, simbòlic i representatiu del que passa a Barcelona”. “No volem que ens facin fora de casa nostra”, diu. Segons que declara, la nit ha estat tranquil·la. “De tant en tant passava algun mosso d’esquadra, però, en general, ha estat tranquil.” La massa de manifestants s’estén a mesura que avança el matí: el Sindicat de Llogateres de Barcelona els ha convocat a les nou. Ahir a la tarda es va fer una marató de resistència que va aplegar mig miler de persones i que durarà fins avui a migdia.

Reporters de les principals ràdios i televisions del país –n’hi ha desenes, també d’internacionals– entren en directe a sengles programes informatius matinals per descriure l’ambient que es respira en aquesta hora davant la Casa Orsola. Són quarts de nou del matí. “Bon dia, sí, exacte, ens trobem davant la Casa Orsola. Com veieu, comença a arribar la gent, però de moment l’ambient és tranquil. El desnonament és previst…” Un nen que agafa el seu pare de la mà exclama, entusiasmat: “Mira, papa! Una altra càmera de tele!” Pare i fill travessen el carrer de Calàbria i es perden carrer del Consell de Cent enllà, entre les presses d’un matí feiner a la gran ciutat, malgrat tot. Però avui alguns arribaran tard a l’escola. És el cas de la filla de Marc Llaó Fuster, veí del barri de Sant Antoni, que acompanya el seu pare a la concentració. “Potser avui arribem una mica tard, però no passa res, oi?”, diu Llaó, adreçant-se a la seva filla, que se’l mira rere unes ulleres de pasta de color vermell. “Això també és educació”, es justifica. Quan demano a la nena, de nou anys i mig, si entén què li ha explicat el seu pare sobre la Casa Orsola, em respon de manera decidida: “Mmmh… Una mica, sí.” Lladó, com la majoria dels manifestants, ha vingut per allò que considera que representa l’edifici: un símbol de la lluita pel dret d’habitatge a la ciutat. És el que s’ha repetit i repetit aquests tres anys de conflicte entre veïns i propietaris, i molt especialment aquests darrers dies els portaveus del sindicat: “Defensar la Casa Orsola és defensar Barcelona.” Abans de deixar-los enrere, Lladó m’explica què és la iniciativa “Docents 080 pel dret a l’habitatge digne“, una plataforma que va crear la comunitat educativa de Salt (Gironès) contra els desnonaments i que ara s’ha reproduït a més ciutats, entre les quals, Barcelona. Una iniciativa significativa tenint en compte que, segons les dades, en el 70% dels desnonaments hi ha menors implicats.

Cap a dos quarts de nou, Enric Aragonès, un dels portaveus del sindicat, dóna la benvinguda als manifestants de dalt un balcó de la Casa Orsola estant. Cada vegada hi ha més gent. Al balcó del costat, envoltat de pancartes on poden llegir-se missatges com “Casa Orsola resisteix” o “Renovació de contractes ara”, un veí fa sonar una carraca de fusta mentre se li escapa el riure. Al meu costat, una noia jove fa una fotografia de la façana i la comparteix en una història d’Instagram acompanyada del text “La ciutat per a la seva gent.” A les nou en punt, dos cotxes i una furgoneta de la Guàrdia Urbana tallen el carrer de Calàbria a l’altura del carrer de la Diputació. Al número 128 del carrer de Calàbria, observo gent esmorzant tranquil·lament en una cafeteria de rajoles blanques i cafè d’especialitat, i pocs metres més enllà la concentració comença a animar-se a ritme de jazz i càntics com “Casa Orsola, no estàs sola”. Quan torno a escapolir-me entre la multitud, aturo un senyor gran que es manifesta. M’explica que viu al barri i que ha vingut a donar suport als seus veïns. “Diuen que quan perds la casa, ho perds tot. Hem d’evitar que passin aquestes coses. La casa és un dret que tenim tots per a viure dignament.”

Les hores passen volant: ja són dos quarts d’onze, hora en què s’havia previst l’arribada del comitè judicial i l’execució del desnonament d’en Josep. Des del balcó central de la Casa Orsola, membres del sindicat demanen a tothom que s’acosti davant la porta del número 137 per no deixar-los passar. “Agafeu-vos de bracet amb qui tingueu al costat. No passaran!”, exclamen. Però la porta de la Casa Orsola s’obre. De dins, en surt en Josep acompanyat de militants del sindicat. La gent l’ovaciona enmig de crits i aplaudiments. Vestit amb una jaqueta verd caqui, s’emociona i, amb els ulls plorosos, baixa carrer Calàbria enllà per anar a negociar amb la comitiva judicial. Hi va amb la fermesa que el caracteritza i que ha demostrat tenir aquests dies en què ha hagut de fer tantes declaracions per a tants mitjans de comunicació.

Desenes i desenes de càmeres persegueixen en Josep. L’ambient és tan incòmode que asfixia. Membres del sindicat ens obliguen a apartar-nos per donar-li espai. “No és una situació gens fàcil, aparteu-vos, si us plau. No ens perseguiu”, ens demanen. A Calàbria amb Diputació, al mateix punt on fa estona que la Guàrdia Urbana ha tallat el carrer, apareix Estela Vergés, cap de la comitiva judicial, escortada per dos Mossos d’Esquadra. Els mitjans ens hi dirigim de pressa i, en qüestió de pocs segons, fem un cercle tot envoltant la comitiva, formada per Vergés i tres voluntaris de la unitat descentralitzada de la comitiva, en Josep i uns quants membres del sindicat, identificats amb armilles taronja fluorescent. El silenci sepulcral del moment permet de sentir, de fons, la remor dels manifestants, que continuen cridant, xiulant i fent dringar claus tan sols uns metres més amunt. De cop, es trenca el silenci: “No teniu vergonya! No teniu vergonya de suspendre el desnonament i ajornar-lo per dilluns!”, exclama una de les militants del sindicat que negocia. Minuts després, ho confirma del balcó estant Carme Arcarazo, acompanyada d’en Josep i Enric Aragonès, que es miren la multitud des del tercer pis de Casa Orsola, i exclamen: “Vam dir que, aquí, avui, no hi hauria cap desnonament i, avui, aquí, no hi ha hagut cap desnonament!” En aquest mateix moment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un comunicat: “Us informem que la comitiva judicial encarregada de dur a terme avui el desnonament d’un veí de Casa Orsola ha acordat d’ajornar el llançament davant la impossibilitat de dur-la a terme en condicions de seguretat.” Així doncs, el desnonament ha estat ajornat fins a una nova data: dimarts 4 de febrer a les cinc de la matinada. Els manifestants, doncs, són convocats novament pel Sindicat de Llogateres dilluns 3 de febrer a les nou del vespre. “Avui hem estat molts, però necessitem ser molts més”, diu Arcarazo, que, quan acaba el discurs, s’abraça a en Josep, que avui podrà tornar a dormir a casa seva. Entre crits d’eufòria, sento un “tu hi aniràs o què, dimarts?”.

Pocs minuts després, a peu de carrer, Arcarazo és envoltada de micròfons de tots colors fent una valoració de la convocatòria. “Avui hem guanyat. Aquest desnonament s’ha aturat, no l’han pogut efectuar perquè érem tanta i tanta gent que era impossible.” Després de valorar positivament la convocatòria, ha volgut demanar explicacions al president de la generalitat, Salvador Illa, i a la consellera d’Interior, Núria Parlon, que considera responsables de la crisi actual d’habitatge, i també a l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol. Ha repetit tot el discurs també en castellà i, quan ha acabat, una veu tímida li demana: “Perdona, Carme, podries repetir-ho en anglès, si us plau?” Mentre periodistes i manifestants marxen, de fons, es continua sentint Arcarazo. “So, today, we succeeded…”. A la cruïlla del carrer del Consell de Cent amb Calàbria, avui, no hi faltarà cap veí.