Crònica des del fang

Baixant per l’autopista comencen les retencions. És l’indicatiu que ja arribem a la zona afectada per les inundacions de la gota freda. Faig equip amb un fotoperiodista. Ens apartem a un lateral, dues furgonetes de la Creu Roja volen passar. Quan ja han passat, aixeco la vista i veig la primera de les imatges que més m’impacta. Davant meu hi ha dos ponts que travessen l’autovia i el riu Túria i que són un formiguer de gent caminant. Per l’un hi passen cotxes, també. Per l’altre, més ple que el primer, només persones a peu. Impressiona aquest moviment tan gran de gent. Tots van en la mateixa direcció. Cau el sol.

Ens aturem a Sedaví i dues noies ens pregunten si repartim menjar. Ens han confós. Ja és fosc i no hi ha llum al carrer. Llavors arriba un cotxe 4×4 amb un grup de persones que reparteixen aliments. Són ciutadans. Ho han fet cada dia, ens expliquen. La gent d’aquest carrer ja els espera.

Ja és de nit, però encara hi ha veïns que feinegen. Una dona ha tret totes les nines al carrer i les renta amb una mànega d’aigua. Tot i que hi ha poca llum, la magnitud de la tragèdia es deixa veure perfectament. Muntanyes de runa i cotxes amuntegats pels carrers. Les sirenes dels cotxes de la policia i dels bombers no paren de sonar. Els seus llums il·luminen esporàdicament els carrers. La gent porta frontals al cap o fa llum amb el mòbil. A poc a poc, arriba la quietud.

El dissabte s’ha despertat serè a Sedaví i amb la llum del dia la realitat m’impacta profundament. El paisatge és tenyit de marró, i els cotxes (potser és una de les coses que més em sorprèn) fan equilibris amuntegats, mig enterrats al fang. Com han pogut acabar així? Em costa d’entendre encara.

Ens endinsem als pobles que ens han dit que estan més afectats. Ens aturem. Al costat de la carretera hi ha una riera destrossada. És la rambla del Poio, també coneguda pel barranc de Torrent. Extremadament profunda. Però, quanta aigua va poder baixar per aquí?

Ens passa pel costat un grup de nois. Potser, amb prou feines, tenen catorze anys. Un d’ells diu: “Anem a netejar allà, no sé quin poble és, no importa!”, i assenyala Paiporta. La resta de la colla el segueixen. Acaben d’arribar per un dels ponts que travessa el riu. No saben on van, però els és igual. Volen ajudar i hi van amb ganes. Al mateix punt s’atura una parella que va amb bicicleta. Miren el GPS al mòbil. No saben per on passar, si seguir els nois joves pel fang i baixar de la bici o anar a fer un tomb per la carretera més transitada. Al final tiren pel dret. Faran més via. Diuen que tenen un amic a Paiporta i van a casa seva a ajudar-lo a netejar. Porten unes escombres a l’esquena. Ells vénen de València ciutat.

Entrem a Picanya per una zona de cases unifamiliars. Comencen a arribar camions i cotxes de l’exèrcit. Aixequen molta polseguera. Estacionen entre l’avinguda de l’Arenal i l’avinguda de la Primavera. Baixen i es reuneixen. Mentrestant, els voluntaris els passen pel costat i els miren. L’uniforme i els camions fan. Però els grups de gent amb escombres, també. Alguns porten mascaretes per a la pols, herència del coronavirus.

Avança el dia. Entre poble i poble, gent i més gent, de totes les edats. Però molts joves. Uns van encara amb les botes o les sabates netes i l’escombra per estrenar. Uns altres ja tornen, cansats, bruts però satisfets. Una parella de joves voluntaris s’abraça i es fa un petó enmig del carrer.

Agafem la carretera i canviem de poble i ens aturem un moment. Les portes del supermercat Lidl estan obertes. No queda res als prestatges. Només els cartells de promoció. A Catarroja es concentren bona part dels equips d’emergències enmig dels blocs de pisos. Amb carrers i avingudes amples, hi ha moltíssim fang que fa difícil de caminar. Els soterranis i aparcaments estan inundats del tot. A l’avinguda de la Rambleta hi ha unes quantes dotacions dels bombers. Llegeixo als camions que són de Sevilla. A l’avinguda de la Generalitat Valenciana, una mica més amunt, hi ha els bombers de Castelló. Tots ells amb mànegues bombant l’aigua d’aquests soterranis. Un gimnàs que fa cantonada té totes les màquines al carrer: les cintes de córrer, les bicicletes el·líptiques. Semblaven ben noves.

Als baixos dels edificis, la marca de fins on va arribar l’aigua se situa als dos metres, aproximadament. Rius de gent, amb escombres, pales, rasclets, caminen entre el fang espès del carrer. Aguanten l’equilibri per no relliscar. Els peus en alguna ocasió s’enfonsen més amunt del turmell. A la llar d’infants hi ha molts voluntaris traient aigua i fang cap al carrer. Uns metres més enllà hi ha una pila de trones completament enfangades, que es claven a la retina.

Les tapes de les clavegueres són obertes i al damunt hi ha una cadira o una taula per avisar del perill. Els voluntaris agafen embranzida i corren amb les pales o amb trossos de fusta per fer-hi arribar l’aigua i el fang.

Un grup de cinc homes joves treu fang d’un garatge. Omplen cabassos i els buiden en una pila de runa que hi ha al carrer. Han avançat pocs metres. En la foscor es veuen metres i metres de fang, runa i aigua estancada. S’intueix el desnivell que hi ha, encara que no es pugui veure. És una piscina de fang. Entre ells també hi ha una dona que amb una escombra treu l’aigua cap enfora. Igual que la resta, porta la roba enfangada, també les mans. Surt a respirar un moment al carrer i quan em veu em toca el braç i em diu: “Em pots gratar? Em pica moltíssim!” Li grato la cara i em demana que li grati just a sota l’ull. Segons més tard em dóna les gràcies i se’n torna ràpidament a continuar amb la feina.

A Paiporta la sensació és diferent de Catarroja. Els carrers són més estrets i no hi ha tants blocs de pisos. Tanmateix, la situació és similar: centenars de persones treballen com poden tot traient fang i aigua de les cases. Molts dels mobles ja són al mig del carrer, amuntegats. També algun cotxe. Aquí també hi ha equips d’emergències, però no als carrers més estrets, perquè no s’hi pot ni entrar de tota la runa que hi ha.

Una dona, que ens veu fer fotografies, ens demana que ensenyem a tothom què passa. “Estem vius, però ho hem perdut tot”, ens diu amb llàgrimes als ulls. Mira al seu voltant i afegeix: “Si no fóra per aquesta gent que ens ha vingut a ajudar…”, i se li trenquen les paraules i no pot continuar. Se’n va carrer enllà.

La força de la presència dels voluntaris dóna aire als milers de persones atrapades. Impacta com en una societat tan individualista com l’actual apareguin mostres de solidaritat tan grans. Però tinc una mala sensació al cos. Què passarà a partir de dilluns, quan la gent hagi d’anar a treballar? Aquí hi ha molts dies de feina, mesos, qui sap quant de temps trigaran a reconstruir les seves cases i les seves vides.

Les portes de les cases són obertes. Però si hi aguaites, en molts casos, només s’hi veuen els quadres penjats a la paret i la marca de fins on va arribar l’aigua. Els mobles, els matalassos, les joguines, la roba, són al mig del carrer.

Una dona parla pel mòbil amb una amiga, molt enfadada. Quan penja el telèfon m’ho explica. És una amiga que és militar i és a Andalusia. Diu que no la deixen pujar. La conversa es trenca quan surt de la casa del davant una veïna amb els dits d’una mà plens de sang. L’altra mà i els braços plens de fang. Entren tots dos corrent cap a la casa. L’altre veí del costat crida al seu pare que guaita per la finestra que cerqui l’aigua oxigenada que hi ha a la farmaciola. A terra, les gotes de sang resisteixen durant uns segons sobre el fang. A poc a poc, s’acaben diluint i desapareixent.

Mentre escric aquestes línies passa un veí caminant pel meu costat mentre parla per telèfon. Agafo un tros de conversa al vol, sense voler. “M’ha dit l’Enric que l’última cosa que va sentir dir a la seva mare per telèfon va ser: ‘Ajuda, m’ofego’.” Se m’acaben les paraules.