Crònica del no de la CUP: hermetisme, impaciència i fred

Ni el fred de ‘Manrússia’ –també coneguda per Manresa– pot evitar que una cinquantena de periodistes fem guàrdia a la porta del pavelló Nou Congost per saber allò que tothom vol saber: Mas sí o Mas no? Què deu haver decidit la CUP? Hem estat convidats a presenciar les valoracions finals del debat intern. La quantitat de mitjans que fa guàrdia esperant a poder entrar és proporcional a l’interès del país per un debat que ha de decidir el futur del procés d’independència; almenys a curt termini. Mentre a dins acaben les votacions, David Fernàndez surt a matar els nervis. En menys d’un quart, dues cigarretes. Segur que a dins es cou alguna cosa grossa.

Durant el dia el debat intern ha estat hermètic i cap periodista no l’ha pogut presenciar. Només s’ha pogut saber que els 1.254 militants acabarien la trobada votant quatre opcions possibles, una de les quals inclou una presidència d’Artur Mas.  Quan deixen entrar la premsa, només una pregunta al cap: què deuen haver decidit? Per la xarxa comencen a circular xifres de votacions, però ningú no les pot confirmar.

La comitiva de periodistes –trenta mitjans pel cap baix– entrem al parquet del pavelló i més de mil cupaires ens reben amb una xiulada sorollosa. Sembla que és de desaprovació i que té alguna cosa a veure amb el ‘#pressingCUP’. Sigui com sigui, ens deixen clar que som l’equip visitant. Tenim davant tot el secretariat nacional disposat a donar-nos explicacions. Això sí, sense torn de preguntes.

Gabriela Serra arrenca els primers aplaudiments i clava un calbot als qui confiaven en un trencament de la CUP que facilités la investidura de Mas: ‘Malgrat les diferències tàctiques que puguem tenir, de CUP només n’hi ha una. La CUP és un puny. A casa discutim, busquem coherències i contrastem diferències, però quan sortim som un.’ Però no ens diuen què han decidit. A veure si en David Fernàndez ens ho aclareix.

En David Fernàndez fa un discurs ‘made in’ David Fernàndez. Cada frase, una arenga per a un públic entusiasmat i que sembla d’allò més cohesionat. Tot amb tot, continuem sense saber què s’ha decidit. ‘Som com la Pantera Rosa; quan ens tanquen fem un forat a la paret’, deixa anar. Això és un no a Mas? Què vol dir ben bé?

I, tot d’una, un crit unànime de tota la militància: ‘Alerta, Convergència: se’ns acaba la paciència.’ Si ho canteu, veureu que rima. Ho repeteixen tantes vegades que perdo el compte. El pavelló tremola i Benet Salellas riu. No sap com interrompre el càntic per començar el seu parlament. Em diuen que és un clàssic a les assemblees de la CUP, però, tot d’un plegat, agafa més sentit que mai. ‘De totes les decisions i matisos que avui s’han explorat, l’escenari que més adhesions té és el que parla d’una presidència alternativa a Mas’, diu el diputat gironí. Tenim notícia! Mas no. La gent embogeix, aplaudeix i canta ‘Els segadors’.

Surto del pavelló i fa un fred que pela. ‘Manrússia’, és clar. Una parella em demana si ja s’ha acabat l’acte de la CUP i si han decidit res. Els comunico la notícia: Mas no. ‘Quina mandra, unes altres eleccions’, em deixa anar l’home. El vull corregir i explicar-li que encara queden molts dies per a negociar; que pot passar de tot. Però no em vull enganyar i li responc: ‘Ja ho pots ben dir.’